La Conselleria d'Educació concedeix la denominació del polític i pedagog Rodolfo Llopis a l'IES
L'IES de la localitat ja pot denominar-se oficialment amb el nom del polític i pedagog nascut de Callosa d'en Sarrià, Rodolfo Llopis, qui va destacar per la seua defensa de l'educació pública, universal, gratuïta i la promoció d'una metodologia moderna sobre la base dels principis pedagògics de l'anomenada Escola Moderna i la Institució Lliure d'Ensenyament.
La Conselleria d'Educació ha resolt concedir aquesta denominació acordada en el Consell Escolar de l'Institut d'Educació Secundària del municipi el passat 24 de maig de 2017 i ratificada pel Consell Escolar Municipal el 12 de juliol de 2017 i pel Ple de l'Ajuntament el 31 d'agost de 2017.
Rodolfo Llopis Ferrándiz (Callosa d'en Sarrià, 27 de febrer de 1895-Albi, 22 de juliol de 1983) va ser un dirigent socialista i pedagog espanyol, secretari general del Partit Socialista Obrer Espanyol en l'exili. Va ser diputat en les Corts durant la II República i ministre d'Instrucció Pública.
La personalitat de Llopis es va definir entorn a les seus dues grans passions, l'educació i la política. Nascut el 27 de febrer de 1895 a Callosa d'en Sarrià, va cursar estudis en l'Escola Superior de Magisteri. Va ser professor de l'Escola Normal de Ciència. En l'àmbit de l'educació, la seua labor professional va estar influïda pels corrents pedagògics europeus, representats a Espanya per la Institució Lliure d'Ensenyament. Va ingressar en el Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) el 1917. Cofundador de la Federació de Treballadors de l'Ensenyament de la Unió General de Treballadors (UGT). Va ser diputat per Alacant el 1931, 1933 i 1936. Director General de Primer Ensenyament durant la República, en el ministeri dirigit per Marcelino Domingo, va ser conegut per haver estés la construcció i equipament d'escoles primàries per tot Espanya.
Durant la Guerra Civil, va ocupar el càrrec de subsecretari de la Presidència del Govern amb Francisco Largo Caballero. Va ser contrari al Govern de Juan Negrín i va denunciar l'acaparament de poder pel Partit Comunista d'Espanya (PCE). Es va exiliar a França després de la guerra i el 1947 va ser triat president de Govern de la República espanyola en l'exili. En el Congrés del PSOE en l'exterior el 1944 va ser triat secretari general. Va ser també president de l'UGT en l'exili, mantenint la seua infraestructura. El 3 de juny de 1951 va ser signant de l'Acta de Frankfurt en virtut de la qual es creava de nou la Internacional Socialista.
Dins del PSOE va mantenir la tesi de la defensa de l'organització exterior davant dels nous dirigents de l'interior que pugnaven per combatre la dictadura des d'Espanya. Aquests últims, al costat d'un sector de l'exili, defensaven una renovació del partit que implicava desplaçar a la direcció llopista, tesi que acabaria triomfant en el Congrés de l'UGT del 1971 i en el Congrés de Suresnes del PSOE celebrat a l'octubre de 1974. Llopis no acceptaria ser president del partit com li oferien els renovadors -pretenia seguir com a secretari general-, provocant una ruptura que escindeix el partit en dos: el PSOE històric llopista i el PSOE renovat, que tindrà una direcció col·legiada a l'interior (Nicolás Redondo, Pablo Castellano i Felipe González, entre d'altres).
Ambdues fraccions rivalitzarien per la legitimitat en l'ús de les sigles del partit, en un conflicte que dirimiria la Internacional Socialista al gener de 1974 en decantar-se pel PSOE renovat.
El primer Congrés del PSOE històric (desembre de 1972) mantindria a Llopis en la secretaria general, que el 1974 cedeix el lloc a Víctor Salazar.
El 1976 va tornar a Espanya, presidint el Congrés del partit. A l'any següent es va presentar com a candidat al Senat, en les llistes de l'Aliança Socialista Democràtica, sense èxit. Va tornar a França i va morir el 22 de juliol de 1983 a Albi.
Llopis en el seu retorn a Espanya en plena transició democràtica no va perdre l'ocasió per fer un tour per la seua 'terreta', recorregué la província d'Alacant per aquells llocs de la seua infància i adolescència, en els quals no va faltar una visita a la seua localitat natal, Callosa d'en Sarrià.
