Zapatero, Chamberlain i la “Convivència pacífica”
Per ser justos, és al llarg de tota la dècada dels 30, quan els governs europeus democràtics van mostrar esta posició d’aquietament front a les polítiques agressives i expansionistes dels governs alemany i italià.
Després de tolerar la invasió d’Abisinia (Etiopia) per part de Mussolini, li va tocar a l’ocupació de Renània per part de Hitler en 1936, cosa que posava en solfa els acords del Tratat de Versalles posterior a la I Guerra Mundial.
Dos anys després, tampoc es van prendre mesures quan es va produir l’Anschluss (l’annexió d’Austria a Alemanya) l’any 1938 davant la pusilanimitat de França i d’Anglaterra.
Vista la passivitat i la paràlisi de les democràcies occidentals, en especial de l’anglés Chamberlain i del francés Daladier, Hitler va decidir invadir la regió txeca de Les Sudetes i és aleshores quan els primers ministres anglés i francés van decidir anar fins a Munich per signar un pacte amb Hitler, que en paraules de Chamberlain suposava “la pau en la nostra època” i una “pau amb honor”.
Setmanes després Hitler invadia pràcticament tota Txecoslovàquia saltant-se els acords de Munich i l’1 de setembre s’apoderava de Polònia, en el que va ser l’inici de la II Guerra Mundial.
I és que esta política d’aquietament o de “convivència pacífica” és la mateixa que practica el govern de Zapatero amb el nostre veí del Marroc i la seua política agressiva i expansionista, ja siga quan sotmet a un assetjament a les localitats espanyoles de Ceuta i Melilla, quan reivindica les Illes Canàries o quan campa pels seus respectes en territori saharaui com si fos territori marroquí.
El govern espanyol no sols ha tolerat i tolera les actuacions marroquines, sinó que a més dóna crèdit a una versió delirant dels fets ocorreguts en els campaments saharauis la setmana passada, on segons la versió del ministre Cherkaui les forces de seguretat van intervindre per “liberar” als ciutadans saharauis que es trobaven segrestats per una facció d’Al Qaeda.
Davant d’esta versió que no és més que un insult a la intel•ligència, causa rubor la pusilanimitat d’un govern paralitzat pel seu “afany infinit de pau” que li permet engolir-se el grapat de mentides del govern de Rabat.
El govern espanyol preferix la humiliació i “l’entreguisme” a una política exterior coherent, ferma i respectuosa amb els drets humans. Només espere que no ens passe com a Chamberlain, al que Churchill va acusar d’haver preferit la humiliació a la guerra, i finalment van tindre humiliació … i guerra.
Quina por em dóna Zapatero, el dia que el Marroc decidisca “liberar” també Ceuta i Melilla!
