La mort del “federalisme asimètric”
Les eleccions catalanes celebrades el passat diumenge, per damunt de la victòria de CiU, no per habitual i esperada menys important, han suposat el tancament per “derribo” del tripartit català.
I si m’apuren, més enllà de la desfeta de l’independentisme d’ERC i la davallada d’Iniciativa-Verds, el que s’en ha anat a norris és el PSC i la seua aposta pel federalisme asimètric.
En una pirueta de circ, incomprensible a totes llums, l’ascens al poder del Partit Socialista de Catalunya dels líders socialistes procedents de la immigració: Montilla, Corbacho i Zaragozá, va suposar el trencament de la línia dreta-esquerra per apostar per una línia sobiranista que ha deixat òrfens de referència a molts ciutadans catalans d’esquerra i centre-esquerra lleials al projecte constitucionalista espanyol.
El PSC s’ha vist abocat a una derrota sense paliatius, que té una lectura polièdrica que comença en el desgast de la marca PSOE-ZP, que amb el seu govern desnortat en matèria econòmica no ha pogut superar l’estigma que porta l’esquerra gravat al front, que és el de ser un pèssim gestor econòmic sempre que governa.
La segona causa de la desfeta del PSC, caldria buscar-la en la deriva sobiranista mampresa, que l’ha allunyat dels seus votants tradicionals procedents de la immigració que habita el cinturó industrial de les grans ciutats, que han anat veient com el seu partit de referència es dedicava a perdre el temps en debats identitaris en lloc de preocupar-se pel seu benestar, pel seus llocs de treball, pels estudis dels seus fills i per la qualitat de vida dels seus conciutadans.
Quan escoltava la nit electoral del diumenge a Josep Antoni Duran i Lleida presentant el triomf de CiU, el líder democristià feia referència a “recuperar el prestigi” de Catalunya. Esta invocació a la recuperació del prestigi, no és més que la constatació del prestigi perdut en l’actualitat. Un prestigi i un respecte perduts pel que ha estat el naufragi d’una política inviable fruit d’uns pactes contra natura, que partint del que havia de ser una política més d’esquerres i menys nacional, ha esdevingut al llarg dels anys en un autèntic desgavell en matèria social i una escalada sense fí i sense sentit cap a la creació d’una sort d’Estat català que ha tensionat la Constitució espanyola més enllà dels límits raonables.
En estos anys Catalunya no sols ha perdut prestigi i respecte, sinó que a més ha perdut riquesa, autoestima, centralitat política i protagonisme en el lideratge de la modernitat en Espanya.
Esperem que CiU haja aprés la lliçó i pose més l’accent en les polítiques liberals i menys en les tensions identitàries. Si això és així, estem davant d’un inici de canvi polític, que tindrà la continuació la pròxima primavera en les eleccions municipals i autonòmiques i que només pot culminar amb un canvi polític a Espanya de la mà del Partit Popular.
