L’Estat d’Alarma dura ja tres anys
Fa tres anys que estem davant d’un govern paralitzat, que ha fet d’esta paràlisi i de la mentira tot un modus vivendi i un mecanisme de subsistència.
Quan el passat dijous el president Zapatero anunciava de forma sorprenent un nou paquet de mesures anticrisi, la incredulitat es va extendre per tots els sectors del país. En primer lloc per l’insòlit de l’anunci, no en una intervenció a petició del president per a explicar-les, sinó enmig d’una resposta a una pregunta parlamentària! Com és possible que el seu propi Govern s’assabente de les mesures mitjançant una resposta a una interpel•lació al Parlament?
Sense dubte ha estat una més de les ocurrències amb que Zapatero ens ve obsequiant al llarg d’este “Trienni negre” de govern. El propi exministre Jordi Sevilla, criticava el diumenge passat en un article d’opinió, que l’anomenat Plan B zapateril, no era fruit de l’aplicació d’un disseny reformista en la política econòmica guvernamental, sinó una operació cosmètica adreçada a aparentar firmesa davant els mercats financers.
Seguim perdent el temps per impulsar programes reformistes que puguen servir per reactivar l’economia i millorar la nostra competitivitat i seguim empenyats en operacions cosmètiques per aparentar que se fa, allò que en realitat no es coneix.
Sols així s’explica que es puga vendre com a “mesura de reactivació econòmica” l’obligació de pagar una quota a les Cambres de Comerç, quan a les ¾ parts de les empreses no els hi suposarà un estalvi major de 20 € a l’any.
Se poden pendre seriosament unes mesures preses no com a conseqüència d’un programa de reformes, sinó més bé com a la improvisació que té qui és presa del pànic.
Mai Zapatero ha estat un dirigent esclau de les seues paraules; representa més bé l’axioma contrari: “donde dije digo, digo Diego”. Només cal vore la cara dels seus ministres i de la seua Oficina Econòmica, que no donaven crèdit a un comportament tant imprevisible.
I per si fóra poc, ara que “a la fuerza ahorcan” i s’ha vist obligat a prendre mesures que tranquilitzen al BCE, l’Ecofin i Merkel; justament ara que ha descobert una miqueta del xarop del liberalisme, per escarni de tot el “pienso” d’economia socialista que ens ha fet engolir tant anys. Ara va i li entra l’escalfor guerrer, el “ardor guerrero”, que altra hora tant li va criticar a Aznar i després d’incendiar el conflicte via decret amb els controladors aeris (que també quina colla de deahogats!), acaba trobant en l’exercit la solució a les seues migranyes de mal dirigent.
Ara ja només li queda posar els peus damunt la tauleta d’Obama i amb accent de Texmex anunciar-nos que per a eixir de la crisi: “estamos trabajando en ello”.
