Les "Normes de Castelló" i Lo Rat Penat

Tots sabem que l'únic filòlec firmant de les Bases del 32 o mes conegudes com a "Normes de Castelló", fon el Pare Lluis Fullana i Mira. Va firmar "Atés lo caracter provisional que tenen les Bases anteriors no tenim incovenient en firmarles", pero mai va utilisar dites normes i va seguir produint treballs i lliteratura en les seues, les que podríem dir que són les base fonamental de les actual Normes d'El Puig o de la RACV.

L'entitat decana del valencianisme, Lo Rat Penat, també va firmar en pegues, ya que en el document de les Bases del 32 es pot llegir, abans de les firmes dels ratpenatistes: "Lo Rat Penat protesta de la inconsideració que representa el que sent la més antiga societat , que tant ha fet per la Renaixença valenciana i que ha estat present en tots els moviments del valencianisme estricte, no haja segut consultada ni menys convidada a la elaboració d'aquestes normes ortográfiques; més com la seua missió fon, es i deu de continuar sent de concordia dins de la gran familia valenciana i més encara entre les diverses tendencies culturals i politiques, accèpta a titol com son de provisionalitat pèr a que sigen tot lo més unanimes que's puga i assolixquen l'èxit que és de desijar".

Esta és l'informació que nos aporta el document oficial de les Bases de Castelló, pero no tots estaven d'acort en l'unificació ortogràfica i menys en Lo Rat Penat, per això reproduirem fragments d'un artícul del president de la Societat d'Amadors de les Glòries Valencianes, En Nicolau Primitiu, que dedicà al seu amic Enric Navarro i Borres, en la Revista "El Camí"("Foment de la parla valenciana", nº27, setembre de 1932, p.3):

"Ens atrevim a afermar, redonament, que al reconeiximent literari, com a tal no li interessa, ni poc, la unificació; es més, afermem, que li és perjudicial, en certa manera. El moviment literari deu ser lliure, completament lliure, i ell per si sol cercarà els camins que el portaran a una quasi unificació que no serà mai l'anquilosament de la llengua ni de la seua més alta manifestació: la literatura".

"Ninguna llengua ha necessitat jamai d'una unificació normativa apriorística per a assolir la més alta floració de les seues lletres (...) Filològicament no interessa tampoc la dita unificació. Clar que els unificadors no obraran mai a orri ni a capritxo (...) sino valent-se de les regles que els proporcione l'estudi de la filología (...). Les llengües resultants de les unificacions normatives son artificioses i algo artificials, per lo tant, i la Filologia com a ciència del llenguatge no es dedica a la fabricació de llengües -encara que puga i dega servir d'instrument als frabricadors, o encara que es servixca de la llengua fabricada com a mig- si no a l'estudi de les llengües naturals (....)... no fabrica llengües per a donarse el plaer de l'estudi de les seues pròpies obres.

¿Es puix, l'unificació lingüística d'interes nacionalista? Creguem que tampoc, car tenim l'eixemple, quan no més, de les nacions que han sorgit, abans i ara, amb la seua llengua pròpia sense necessitat d'una unificació "a priori" de la materixa".

Per al president de Lo Rat Penat, no hi ha raons filològiques ni culturals per a l'unificació ortogràfica i sols es pot justificar per "l'interés, diga's si es vol necessitat, de la política nacionalista, a al que s'han de supeditat tots els demés, per elevats que pareguen, puix ningú hi haurà tan enlairat com l'alt del redresament de la pàtria, en este cas representada per la llengua, base i compedi de la personalitat, com ya havem dit".

Despuix, defensa les normes del pare Fullana front a les de Pompeu Fabra (és dir les mateixes que les de les Bases de Castelló):

"Un esfroç lloable i poguerem dir-ne portentos, l'oferixen en este sentit Fabra en Catalunya i Fullana en Valencia, esculpint, digam aixina, les normes nacionals i nacionalistes de les llengües de les seues correponents pàtries, ara en estos darrers tamps. No devem fer, ni este es el lloc, un estudi comparatiu d'ambdós sistemes; sols direm que complixen el seus propòsits i encara ens atrevim a afermar que el de Fullana té una tendencia nacionalista mes trascendental, al cercar la base d'una llengua valenciana anterior a la Reconquestam separant-se del fantàstic creure que els valencians parlem la nostra llengua perque ens la portaren el rei En Jaume i els catalans, cada dia menys sostenible, seriosament.

Es segut que alguns romandran, bocabadats, davant de les nostres afirmacions, envers les normes Fullana-Fabra, i a lo més, les rebran amb un i migriure d'incredulitat, ya que, mentre les normes d'En Fabra són hui seguides per la major part de Catalunya culta i conegudes, quant menys, per tots els forasters que seguim un moviment renaixentista; les d'En Fullana apenes per una xiqueta part dels valencians en son conegudes; mes recordarem, per a descàrrec de la nostra conciéncia, que els éxits de les coses no són la mesura del seu mèrit científic, i que no siga açó presjusgar la qüestio.

Darrere de les normes d'En Fabra hi havia tot un Institut d'Estudis Catalans; darrere de les d'En Fullana, no res menys que un Centre de Cultura Valenciana. Açó era una garantía per a ambdós obres de l'acurament filològic; mes no del seu èxit literari ni polític, mes darrere del Institut hi havia una Mancomunitat Catalana disposta a volcar tot el seu poder polític i econòmic per a, establir les d'En Fullana, darrere del Centre, no hi havia ni hi ha res, ¡res! ¡res! (...). (Ni tan sols la bona voluntat dels valencians, valencianistes; que es quant es puga dir. I això es el motiu d'aquell èxit i d'este fracas i no el mèrit científic relatiu de ambdós obres, com alguns pareix que vullguen supondre).

Fins tal punt creguem açò, que pensem que si Fullana haguera fet la seua obra, catalana i a l'ombra de l'Institut, i Fabra a la del Centre, aquell haguera assolit l'éxit d'este que a son torn romandria, com a aquell, en la injusta indiferencia deis valencianistes literats.

Hi ha un aforime que diu que "la llengua, seguix a l'Imperi" -clar que s'oblidaren d'afegir que es tracta de la llengua literària que l'Imperi adopta com a oficial i que cau amb seua caiguda i de la seua influència cultural-; les normes d'En Fabra han tingut "Imperi", les d'En Fullana, no. I totes aquelles normes que es fabriquen correran la sort de les fullanenques mentres no tingue "Imperi", qualsevullga que siga el seu mèrit filològic.

Hi ha, ademes, una atra causa de fracàs entre nosatres i és el nostre "provincianisme" que ens impedir a romandre embadocats davant de les cultures foranes i despreciatius de lo nostre, millor dit, indiferents. No vos extrenye, puix, que aquell valencià que es crega valdre algo, es tanque en la seua torre d'ivorri, mes o menys modesta, o continue espolsant-se les simbòliques espardenyes, com es fama que ya en son tamps, tingué que fer Sant Vicent Ferrer. Es el cas de Fullana o d'atres, que preferixen cloure's en el silenci dels seus estudis o anarse'n, en mig de la indiferència del seus compatricis, que preferixen enlairar fins a les mitjanies amb tal de que siguen foranes.

I encara, finalment, un atra causa de fracas, tal volta de les mes trascendents i demoledores, siga l'actitud de la íntelectualidad que aspira, a dirigir la cultura valenciana i que va canviant la seua orientació castellana, en catalana -sense ni tan sols fer estació en Valencia per a treballar una micoteta en el redresament de la seua cultura estricta-, seguint la llei del menor esforç, car no cap dubte que es depesen menys energies i es trau més perfits sumant-se a una cultura triomfadora que treballant per fer-ne reixir una atra. Es la repetició del cal dels intelectuals valencians baix els Austries: aquells abandonaren la cultura de la seua nació per a sumar-se als turiferaris de les glòries castellanes. Estos ara tendixen a fer lo mateix "ad majoren cataloniae gloriam".

Després de les nostres manifestacions es possible que hi haja algun llegidor que ens crega enemics d'establir normes gramaticals per a la correcta ensenyança i maneig de la nostra llengua nacional; res mes lluny d'açò.

Creguem que la necessitat inmediata es propagar i fer compendre l'alt interes nacionalista de que tot el món parle i escriga en valenciana llengua com puga i com sápia; lo important es que parlem i escrigam, fent compendre al poblé que té dret a emprar la seua llengua i a que en ella se l'atenga, puix no pot haure, en ningún régim de llibertat i democràcia, disposició ninguna que prive d'emprar-la, car si tal fóra seria tiránica i revolant.

Creguem que es deu increment el redresament: de les nostres lletres subsegüent i paralel a l'anterior propaganda, míjancant el llibre, el periòdic i el certamen; donant calor als estudiosos, als investigadors i als artistes procurant aumar voluntats i no aventarles.

Creguem que tot el que sàpia i pugam deu publicar llibres d'ensenyança i de la llenguam seguns normes ya establides o que s'estrablixquen, i que es fomenten els estudis d'acuració filològica de la nostra llengua, a la fi de contrastar idees que porten a reixir la tendència més racional, que sería la que finalment haurá d'imposar-se, per son predomini literari o com a conseqüència de normes acadèmiques.

I creguem finalment, que si s'acorda una unificació normativa -tot i creguent en la seua inoportunitat de moment, per ser un punt espinós que ens ha de dividir i huí pot ser de conseqüències greus-, que no deu pedre d'esment que esta unificació no pot ni deu tindre mes que un interés; el polític nacionalista valencià i com a tal deveni resoldre'l de freonteres endins, sense procupar-no del veinat, si no volem renunciar a la nostra personalitat o divociar-nos del poble, més de lo que estem".

La carta d'En Nicolau Primitiu és molt important, s'opon clarament a l'unificació ortogràfica i advertix del perill d'acostar-se a les normes catalanes.

Al final Lo Rat Penat terminà firmant les "Bases de Castelló", per ser provisionals i per pur amor a la llengua valenciana, unificant a tot el valencianisme (menys a José Maria Bayarri). Varen creure que estes normes evolucionarien cap a una llingüística purament valenciana, pero no va ser aixina i varen cometre un greu error.

Per sòrt, hui en dia Lo Rat Penat, utilisa les Normes de la Real Acadèmia de Cultura Valencinana, antic Centre de Cultura Valenciana, eixa normes "fullanenques" que respecten el parlar del poble i la seua història.