Bayarri i l'esperit reivindicatiu valencià
A penes 5 mesos abans de la firma de les Bases del 32 o més conegudes com a "Normes de Castelló", el Centre d'Actuació Valencianista celebrava la "I Setmana Cultural Valenciana" baix el patrocini de l'Ajuntament de Valéncia, del 24 al 31 de Julio de 1932.
Este acte va contar en la presència de personalitats com Manuel Sanchis Guarner, Lluís Cebrián Mesquita, Enric Durán Tortajada, Maximilià Thous, etc. També es varen adherir numeroses entitats: Diputació Provincial, Agrupació Valencianista de la Dreta, Agrupació Valencianista Republicana, Ateneu Mercantil, Ateneu Valencià XX, Círcul Belles arts, Centre Català, Unió Republicana Autonomista, Unió Valencianista, Societat Castellonenca de Cultura, Estol Valencianista, Generalitat de Catalunya, Casa Regional Valenciana de Madrit, etc. En definitiva un acte on varen acodir valencians de distintes sensibilitats.
Este acte a pesar de contar en un gran respal de la societat valenciana, no va deixar de ser un fracàs, perque l'objectiu era unir al valencianisme i no va ser aixina. D'este acte nos queda la "Memòria" on s'arreplega totes les conferències que es varen pronunciar.
Entre elles destaca per damunt de les demés, les pronunciades per Josep Maria Bayarri, que fon l'encarregat de llegir cinc conferències baix el títul de "Curset de Llengua Valenciana". Destaca pel seu contingut i també per la situació, ya que entre els conferenciants estava Sanchis Guarner, les Bases del 32 s'estaven "cuinant" i Bayarri feya un any que acabava de publicar "El Perill Català".
La primera de les cinc conferències de Bayarri, tracta de "Impulsar una ansia de coneiximents que encenga una flama d'amor que precipite la realitat d'una pràctica defensa de la llengua valenciana" i termina analisant les seues característiques històriques "1ª. Autòctona; 2ª. Suficient; 3ª Antiga; 4ª. Dúctil, 5ª. Savia, 6ª Gloriosa; 7ª. Resistent; 8ª. Perdurable; 9ª. Vindicant; 10ª. Esperanzadora.
Reste finalmente el testimoni de Cervantes definint nostra llengua valenciana: "Agradable i dolça"; i Martorell vindicant "la materna llengua valenciana...". Més no necessitem".
En la segona conferència nos parla de l'orige de la nostra llengua i les seues influències, i manté la teoria de que "La existència de nosta llengua representémla per una línea recta, inalterable en sa existència, que te'l punt d'inici al segle VI (a. J.C.) en l'exsitència del nucli social íber en nostres terres" i "La línea ondulant conecta als XI i XII segles en l'inegable influència aràbiga, ab sa cultura i l'intercanvi social i fins racial (moçàrabs), quan es constaba un acreiximente literari.
La línea recta indigenal no s'interrumpia, i a la venguda dels aragonesos i catalans, comanats per Jaume I , la línea ondulant de les aportacions o contactes es perllongà, pero sent la llengua valenciana la rectora inqüestionable, en nova rectivació, del conreu i de l'us expressiu de nostre nucli social nacional valencià".
En esta conferència Bayarri també aprofita per a recriminar que la llengua dels valencians deu ser cridada "Llengua Valenciana" i no d'una atra forma a pesar de "Les succesives aportacions històriques foran prou, acás circumstancialment, i es explicable, a nomenclatures episòdiques; ¿llengua ibèrica? ¿Llatina? ¿Romana? ¿Llemosina? ¿Catalana?
Si reseguim les transferències històriques, els compatricis valencians es consignaríem variants nomenclatures, i no obstant ningú li s'ocurrix distraure la de valencians; talment la nostra llengua no ha derivació pertinent extranya o distinta de VALENCIANA. A mes que atres nominacions resten impropies (...) Ja hui tots diem i devem dir "llengua valenciana" com sempre, sempre, ho dien els nostre clàssics dels segles XIV i XV". Ademés Josep Maria sosté que "La fonètica pròpia nos sitúa autòctonament als valencians. Las Ortografía ha de signar-la i la signa peculiarment. Morfologia i Sintaxis, en les característiques privatives consignen la peculiaritat de la llengua valenciana".
En la quarta conferència tracta la decadència de la llengua valenciana i en la quinta Bayarri nos deixà dos pinzellades curioses la primera la defensa de les grafies "Ch (prelatal explosiu), per etimologia en chic, archiu" i la "Y (palatal), esglay, yambo". L'atra curiositat ha segut calificada per Carles Recio en el seu llibre "Josep Maria Bayarri. El Nacionalismo Valenciano" com: "un precedente directo del nacionalismo valenciano antipancatalanista por su rechazo del término "País Valencià por facilitar el singular del proyecto, bien cultural, bien político de "Països Catalans".
I és que Bayarri en pleno auge de la moda del "País Valencià", va dir: "Per a la vindicació nacional valenciana cal la diafanitat previa, i així haurem de fagocitar la dubtosa denominació "País Valencià" referent a nostra nacionalitat, per a dir ben clarament "Patria Valenciana" o "Nació Valenciana"; per que lo de "País" sona a regió d'atra nacionalitat".
Bayarri fon un home valent i coherent, que defengué sense importar-li qui estiguera davant l'independència i singularitat de la nostra llengua i nosatres devem fer igual. Com digué Bayarri en eixa "I Setmana Cultural Valenciana" els valencianistes "pensem solament en l'honra i glòria de la nostra Pàtria Valenciana".
