Epigrama faller

Les falles, nostra festa més internacional, ha segut el receptacle més conservador, de la arrelada tradició ibèrica que des de l’època apassionada dels romans ha anat evolucionant, amb el perfeccionament de la literatura.

Es en el poble, on se donen les circumstancies quotidianes, festives i satíriques, per a construir els versos que amb precisió expressaran els sentiments del poeta.

M’agrada la definició poètica de José Iglesias de la Casa, sacerdot, autor de notables letrilles, villancicos i romanços, natural de Salamanca que va viure de 1743 al 1791.

A la abeja semejante,
para que cause placer,
el epigrama ha de ser
pequeño, dulce y punzante.

Tindria que allargar-me, com per a omplir un volum d’un gran feix de planes, si haguera de fer justícia a tants i tants poetes locals que m’han ompli’t la vida de moments inoblidables, per la seva sàtira fina, didàctica i moralitzant.

Reconec que he begut d’ells, com qui aplega a una font fresca de muntanya, després de tenir que caminar tot un matí, suat i polsós, per haver errat l’itinerari de la marxa.

Dec fer menció especial a dos en particular, sense menysprear en cap moment a tots els que han segut i son, els cronistes de l’actualitat ciutadana de Burriana. A Don Agustín Rodríguez Serra, conegut com “el capellà Serra” i al bon amic José Aymerich Tormo, Pepe, al que en el seu moment vaig batejar com: “en falles, el Pare Sant”.

Tampoc vaig a fer un estudi de cada un d’ells; tan sols unes pinzellades dels seus versos epigramàtics, per a deler dels lectors que com estem en temps de falles, vull que se “colen” en els seus cervells i els activen els records de temps passats, amb la sorpresa de contemplar que es troben de plena actualitat.

En el llibret de la falla del Plá de 1936, Don Agustín ens feia una dilatada explicació de la falla, com si es tractara d’un presagi del que mesos després anava a passar en Espanya. Començava així:

Després seguia amb 9 explosives quintetes que ell denomina “La falla que jo faria”, en les que pegava un “repassó” a tot aquell qui li s’havia passat per davant, quedant tan sols fora de la crema, el clero. Per a mostra, estes dos:

Empleat d’Ajuntament
que no fa cas de la gent,
i per ser un enxufat
se creu un xef de l’Estat,
al foc immediatament.

Tal vegada, (ara comprenc), algú descendent d’aquell empleat, està avui de funcionari per les altures de l’ajuntament.

En est “bunyol quadrat”, donaré punt i acabat, a tan eclesiàstic poeta:

De Pepe que sempre el tinc ben a prop, me es difícil fer una síntesis. Es tan gran la seva obra, com gran era el seu cor. Mes no dec caure en sentimentalismes, perquè des de d’alt m’estarà dient que soc un “coent” i dec centrar-me en el que es deu de fer.

A voltes d’estrofes soltes, en un tros de paper esgallat, escrivia els epigrames com aquell que no diu res. Encara guarde el manuscrit, del que li va nàixer mentre compartíem una presentació de falla, en que havíem segut convidats.

Al veure com desfilava una darrere de l’altra, escoltades pels aplaudiments, les representants de la falla i com saludaven en la ma, en agraïment al públic, ell va escriure esta quarteta:

Si vols xiqueta templà,
aplegar a ser fallera,
has de aprendre la manera,
de desfilar fent la mà.

O esta altra, inspirada una nit del 15 de març, en la que tenia per costum passejar per les falles, especialment en les que ell era el crític.

En la nit de la plantà,
Pepe, un xicot molt fallero,
li digué a un vell molt fulero,
nem i mos ajudarà.
A plantar-la se’n anem
i contestà en un extrem,
no me queden forces ja

En el llibret del Club 53, de l’any 1980, ens deixa unes magnífiques i polides estrofes, dignes d’un benaurat de la ploma, com va ser ell. Tan sols cinc versos son suficients per a comprovar el que els estic dient.

No se senca dengù ofès,
pensant que hi ha mala llet
en lo escrit. Jo no dic res:
La vida el autor és
i al dictat faig el llibret.

Encara que en varen ser molts els llibrets que va escriure, el que més recorda la gent va ser el que va fer per al Club Ortega, a l’any 1984. Any en que es varen canviar molts noms de carrers. Era la intenció del partit que governava, el fer desaparèixer tot allò que poguera recordar al franquisme i reduir el “santoral” en places i vials principals.

Els epigrames anaven dirigits, al “pare de la criatura” que va suggerir els canvis i a l’alcalde que ho era, en aquell consistori. En varen ser deu, mes en dos van ben servits.

Que qui siga “palomero”
que se torne colomer
i portar a tots de “calle”,
canviant els noms dels carrers.
- - - -
Posat a canviar les rutes
com t’aconsellen de amo,
ai Sant Jordi! No t’embrutes!
No poses Carrer Les Putes,
al que encara és de l’Acciamo.

I en açò, punt i acabat.

Ara em van a permetre adjuntar uns versos que en el seu moment, vaig escriure per al meu respectat i admirat amic, al que va dedicat tot est article. Els tenia amagats en un calaix (disc dur) i avui es bon dia per a eixir a la llum.

EL POEMA QUE NUNCA QUISIERA HABER ESCRITO

(A Pepe Aymerich)

Se marchó.
Me dejó sin despedirse,
se le apagó la llama en el sendero.
Camine a tu lado con dulzuras,
entresacando causas del olvido,
me iluminó tu luz,
de faro amigo,
me entrometí en tu mente...
que desatino.