La volta a les ermites

De nord a sud, el territori valencià està ple d’ermites dedicades a la Mare de Déu o a un sant. Així trobem l’ermita de la Balma a Sorita, la de la Mare de Déu del Castell a Cullera, la del Calvari a Alcalà de Xivert, la de la Mare de Déu dels Lliris a Alcoi, la de Santa Quitèria a Almassora, la de Sant Jaume a Bocairent, Sant Sebastià a La Vilavella, la de Santa Anna a Gandia, la Magdalena i el Lledó a Castelló de la Plana, Sant Fèlix a Xàtiva, la Mare de Déu de Gràcia a Vila-real, Sant Bartomeu al Camp de Mirra, Santa Bàrbara a Tírig o Sant Domènec a Xaló, només per posar uns exemples. Una ermita (del llatí eremita) acostuma a ser una capella senzilla, allunyada de la població i que la devoció popular ha construït per al culte religiós. Antigament hi havia en cada ermita la presència d’un ermità, que tenia cura de l’edifici i de l’acolliment dels pelegrins.

Grup d’amics en la Volta a les ermites de Borriana l’any 2009. Darrere ermita de la Misericòrdia

A Borriana, com a molts altres pobles, també en tenim d’ermites. Però no una, sinó sis: Sant Blai, Santa Bàrbara, Sant Gregori, la Misericòrdia, l’Axiamo (nom popular amb el què és conegut l’Ecce Homo) i la Sagrada Família. Una bona manera de conèixer el terme, i alhora de fer exercici, és el de recórrer a peu una a una, les ermites que la devoció popular ha anat edificant. A Borriana, la Volta a peu a les ermites va nàixer a iniciativa d’un grup de fallers de la falla Don Bosco, que tenia per objectiu conèixer més de prop aquest patrimoni cultural, massa vegades oblidat, o fins i tot, en alguns casos, enderrocat. Aquell primer assaig de la Volta, posat en pràctica per un grup reduït d’amics, va cristal·litzar en una proposta formal, que s’oferí a la ciutat. Una molt bona iniciativa social, que va significar un gest humil i d’aproximació a tota la ciutadania de Borriana, per donar a conèixer el nostre patrimoni natural i cultural. Hui en dia, la Volta a peu a les ermites, ja s’ha convertit en un dels actes centrals de la programació festiva del nostre patró, Sant Blai, compartint calendari amb la tradicional Font del Vi (1854) o la més recentment, bianual Fira Agroalimentària de la Plana Baixa (2005). L’interès sociocultural d’aquesta Volta a peu, ha portat als seus dirigents a treballar per la seua difusió, perquè puga ser inclosa en la guia europea de rutes a peu.

Aquesta Volta a peu a les ermites de Borriana, enguany complix onze anys. És bo recordar aquesta efemèride, per a que perdure en el temps i no decaiga, ni arribe a perdre’s. A més a més, és una oportunitat per descobrir la bellesa de la natura, i conèixer els pous, les sèquies i les fonts, les alqueries i els horts de tarongers, admirar la flaire de les flors boscanes, en un matí d’hivern, i meravellar-nos dels seus colors. El passeig és, a més a més, una oportunitat per a descobrir quin va ser l’origen de la riquesa, de la qual gaudí la capital de la Plana Baixa a principis del segle XX, gràcies al comerç de la taronja.

Però la Volta a les ermites és alguna cosa més que un passeig. Aquest itinerari sociocultural, ens mostra la incardinació de la fe en la cultura popular del poble. D’origen antic, els goigs, principalment dedicats a la Mare de Déu, ja es cantaven durant l’edat mitjana en llatí. Però al segle XV s’estengueren a altres advocacions i en altres llengües, com la nostra. Durant els segles XVI, XVII i XVIII foren un instrument de conservació de l’idioma. Borriana ha estat un dels pobles que s’ha caracteritzat per mantenir una tradició gogística molt intensa, no tant per la seua quantitat, sinó per la seua qualitat. Així, l’únic text marià valencià, amb música pròpia, és el dels Goigs a la Mare de Déu de la Misericòrdia. De fet, encara es conserven els goigs de cada una de les advocacions de les ermites erigides al nostre terme i que són visitades per una multitud de gent, quan s’acosten les festes de Sant Blai.

La Volta comença davant del col·legi Salesià, allà on es planta la falla de Don Bosco. L’antiga ermita de Sant Blai, al costat del riu Sec i dins mateix del casc urbà, és la primera que ens trobem al iniciar la Volta. Apareix documentada ja al segle XVI per Martí de Viciana, a la seua Crònica. L’edifici actual data de 1882. Hui és un monument que hauria de ser restaurat, rehabilitat, protegit i promogut culturalment, per tal de dignificar un racó amable i tradicional de Borriana. Ja fa unes quantes dècades, que l’ajuntament té prevista aquesta requalificació del monument eremític del nostre patró. Juntament amb tot això, la instal·lació de noves campanes harmonitzarien la simfonia d’unes veus, que durant temps, han marcat la roda d’un temps que no para.

Després de creuar el riu Sec, deixant enrere la ciutat, ens endinsem pel camí de Santa Pau, envoltats pels horts de tarongers, fins arribar a Parròquia de Santa Bàrbara, una obra inacabada (i recentment molt dignament restaurada), de finals del segle XIX, i d’unes dimensions importants. Cal recordar que a Borriana existien fora del casc urbà, un bon nombre de poblats formats per alqueries. Aquests topònims hui són ben vius, i molts han passat a denominar partides agràries: Vinarragell, és un d’aquells antics poblats on es localitzen unes importants restes arqueològiques d’època ibèrica. La Parròquia de Santa Bàrbara està en esta partida de Vinarragell. És així, caminant, que podem anar descobrint les arrels vives que hui encara alimenten la saó d’eixa terra.

Des de Santa Bàrbara, i de camí cap a la mar, arribarem a l’ermita de Sant Gregori, una ermita senzilla i familiar. Un edifici de mitjans del segle XIX, rectangular, amb la façana orientada al sud, amb el pou i una torre que sobreïx del seu cos central. La zona de Sant Gregori comptà amb un poblament romà. L’any 2000, en esta partida agrària es va aprovar l’execució d’un camp de golf. Per raons que ara no venen al cas, la partida restà abandonada pels seus propietaris, plena de males herbes i descuidada, mentre espera la mà del sector immobiliari. Caldria bastant de seny i d’enteniment, per no fer desaparèixer els noms genuïns, tradicionals i característics de la nostra història.

De Sant Gregori i pel camí del Marjalet i el del Molí d’Arròs, ens dirigim al Clot, passant pel costat de la Torre de la Mar, una talaia del segle XVI, que servia de vigilància, on hui, com a símbol de la ciutat, s’eregix la bandera de Borriana. Un document del 9 d’octubre de 1749, ja parla de l’existència d’una ermita de la Mare de Déu de la Misericòrdia, a l’Estany de la Vila, paratge conegut popularment com el Clot de la Mare de Déu. Però, segons els estudis, sembla ser que la devoció popular a aquesta Mare de Déu, és més antiga que la llegenda. L’ermita és una edificació senzilla, d’estil popular i de planta rectangular i que data de finals del segle XVII o principis del segle XVIII. Adossada a l’ermita es conserva la vivenda construïda per a l’ermità, amb les formes de la típica alqueria valenciana.

Del Clot, i pel camí Vell de la Mar, el dels Quarts de Calatrava i el de l’Axiamo, arribarem a una altra ermita, on segons conta la tradició, es trobà una pedra amb una imatge de l’Ecce Homo, expressió que la nostra parla local, li ha donat la forma popular de “Axiamo”, de gran devoció a Borriana. Des d’aleshores, es va instaurar la tradició d’obrir l’ermita tots els divendres (recordant el dia de la setmana de la troballa) instaurant la seua festa el dia dotze d’octubre (rememorant la data del trobament). Als nostres dies encara trobem, cada divendres, grups de gent passejant pel camí l’Axiamo en direcció a l’ermita. També ha arribat fins als nosaltres, la fira i les calderes, encara que cada vegada, són menys nombroses. El 1792, es feu la petició d’alçar una ermita en el lloc on, cinc anys abans, havia aparegut la santa troballa.

De “l’Axiamo”, i passant pel pou de Caramit, arribarem a l’última de les ermites: la Sagrada Família. És un lloc conegut popularment com les Alqueries de Ferrer, situat molt a prop de Llombai, un antic poblat format per una agrupació d’alqueries musulmanes. Encara es conserva un quadre que, segons la tradició, ens recorda el patronatge i la devoció a la Sagrada Família, a Llombai. La reedificació de l’ermita (adossada a una casa) és de 1930, amb planta rectangular i façana de formes barroquitzants. Aquesta zona pertanyé als carmelites del Desert de les Palmes fins el 1835, i per tant, és lògic que ací residira un frare carmelita, que romandria a una de les alqueries per a controlar el treball i el pagament de les rendes.

La Volta a peu a les ermites acaba en Borriana, al mateix lloc d’inici, després de fer un recorregut de 25 quilòmetres i s’acostuma tancar la jornada dinant paella. Plat que, sovint, forma part del menú dels diumenges en moltes llars borrianenques. Però la Volta no és només un passeig. És molt més que això. És un lloc de trobament per descobrir i per compartir amb l’altre, allò que som. Per trobar els altres, i per trobar-se amb un mateix. Per saber i conèixer la història, el culte del nostres avantpassats i la força de la fe. És un camí de pau, de fraternitat, de recerca, de contacte amb la natura, i que esdevé un camí senzill i bell per la seua antiguitat i el seu misteri. Complir amb la tradició no és només un acte sentimental. Es tracta de molt més: es tracta de redescobrir aquelles coses que legítimament han teixit el nostre poble i rememorar el que som. Un poble és simplement per la voluntat de voler ser.