Vicent Enrique i Tarancon

El passat 29 de desembre, TVE 1 estrenava la sèrie “Tarancón. El quinto mandamiento”. El film em va fer recordar la missió més important de Tarancon al llarg de la seua vida: el seu treball per la reconciliació entre els espanyols i la independència Església-Estat.

 

Cal dir que el projecte d’eixa pellícula va nàixer en la Comissió que l’Ajuntament de Borriana va crear per preparar l’Any Tarancon. Va ser eixa Comissió, de la qual vaig formar part des del seu inici, la que, malgrat els entrebancs vinguts de tots costats (i de qui menys ho podíem esperar!) va programar els actes en memòria del cardenal valencià: la missa d’inauguració, l’exposició Pontifex Hispaniarum, el cicle de conferències amb José Bono, Joan Lerma, Pilar Cernuda i Jesús Huguet, la web cardenaltarancon.org, el simposi coordinat per Paul Preston, amb Martín Patino, Hilari Raguer o Juan Mari Laboa o la missa de clausura.

Jo mateix vaig tindre el goig de coordinar el llibre “Vicent Enrique Tarancon. Un Cardenal per a la llibertat”, amb la participació dels periodistes Vicent Sanchis i Emili Marín, el P. Josep Mª Soler, abat de Montserrat, del professor de la Universitat de València August Monzon i de mi mateix.

Recorde que va ser el P. Ángel García, president dels Missatgers de la Pau, el qui va proposar la idea d’una pellícula sobre Tarancon, un projecte que semblava una utopia irrealitzable i que afortunadament ha segut una realitat. El treball discret i entusiasta d’aquella Comissió (i d’una manera particular de J. J. Enrique, nebot del cardenal) va fer possible programar tota una sèrie d’actes en honor del fill més illustre de Borriana!

Amb els mitjans que teníem, l’Any Tarancon va donar a conèixer el nostre cardenal i la seua missió a favor de la reconciliació entre els espanyols i la llibertat de l’Església enfront del nacionalcatolicisme! Per tancar els actes en memòria del nostre cardenal, va eixir ara fa un any, la Miscellània d’homenatge a Tarancon, amb la participació, entre d’altres, dels bisbes Ricard Mª Carles, Ramon Echarren, Alberto Iniesta i Gabino Díaz Merchan, dels polítics J. A. Duran i Lleida, Ramón Tamames, Miguel Herrero, José Bono, Martín Villa i dels periodistes Jordi Garcia Candau, Emili Marín, José Oneto i Fernado Ónega.

Encara que queden molts projectes pendents (per cert, ¿el bisbat de Sogorb-Castelló quan es dignarà a obrir el Museu Cardenal Tarancon?) la Comissió del Centenari i l’Ajuntament de Borriana van acomplir amb dignitat i eficàcia l’obra d’homenatge a Vicent Enrique i Tarancon. Malgrat els entrebancs i les dificultats que vam trobar!!

En l’homilia de la coronació del rei, Taranncon va dir: “”L’Església no imposa un determinat model de societat, ni patrocina cap ideologia política”. I en un altre moment Tarancon deia: “El cristianisme ha de presentar la seua oferta, respectant però la dels altres, sense imposar, sense coaccionar”. Quina diferència entre l’Església de Tarancon i de Jubany, de Deig i de Iniesta, de Torrella, Pont i Gol, Buxarrais, Ramon Masnou o Camprodon i la que avui representen Rouco, Munilla, Martínez Camino o Reig Pla, bisbes amb un pensament preconciliar.

La sèrie “Tarancon. El quinto mandamiento”, amb un 17% d’audiència per al primer capítol, aconseguia un 19% en el segon. Aquesta sèrie ha posat en relleu el rostre amable de l’Església, en la persona del cardenal Tarancon, un home que va unir i que va ser una peça clau en la Transició espanyola, de la dictadura a la democràcia. Un home que va acabar amb el nacionalcatolicisme i que, aplicant el Vaticà II, va fer possible una nova  Església: una Església oberta i  en diàleg amb la cultura i el món modern.

Tarancon va saber obrir una etapa nova en la història de l’Església, caracteritzada per la llibertat: “en el cristianisme hi ha d’haver un pluralisme, que no només és legítim, sinó inevitable”. I és que Tarancon va ser un home lliure i sense nostàlgies, que apostà pel futur i que obria nous horitzons, plens d’esperança i de llibertat. Tarancon deia: “El cristianisme ha de presentar la seua oferta, respectant la dels altres, oferint, sense imposar, invitant, sense coaccionar”.

Que el record del cardenal Tarancon, un home de concòrdia, ajude als nostres bisbes (massa nostàlgics del nacionalcatolicisme) a alliberar-se de les pors i a portar l’Església per camins de llibertat. Inconscientment, i sense proposar-m’ho cada vegada que es convoquen eleccions democràtiques pense en el cardenal Tarancon. Una de les persones que es va deixar la pell en construir una societat lliure.