Vicent Cañada Blanch

El passat 12 de novembre, a Borriana, es va presentar el llibre “Vicent Cañada Blanch (1900-1993)” que amb pròleg de Paul Preston, ha escrit Vicent Franch i Ferrer. Esta biografia, ben documentada i d’un important valor històric, narra la història i sobretot, l’empresa exportadora i el mecenatge cultural del borrianenc Vicent Cañada, nascut el 1900 i mort el 1993.

D. Vicent naix al carrer de Sant Blai (al costat del vell Calvari) uns dies després de la gran gelada de 1900, quan era alcalde de Borriana Joaquín Peris Fuentes. Als onze anys (com molts altres xiquets d’esta època) el menut va deixar l’escola (El Círculo Católico) per treballar al camp amb son pare. Igual que altres amics seus, Vicent entrà a formar part de la banda de música “La Xicoteta” (tocava el bombardí) i jugava amb els companys als carrers de Borriana, a la pilota i a l’arca, com ell mateix recordava.

La seua infància la va passar en un ambient molt religiós. De fet, son pare era un dels integrants del Rosari de l’Aurora i sa tia, Sor Ángeles era monja del convent de les clarisses de Nules. Ja en l’adolescència, començà a treballar en l’oficina que Joaquín Lluch, un corredor de comerç borrianenc tenia a València. Posteriorment s’inicià en la representació de firmes fruiteres i també estudià comptabilitat. Cal tindre en compte que a la capital de la Plana Baixa, s’havia desenrotllat amb molt d’èxit l’exportació de la taronja, degut a la bonança del sector agrícola i al treball dels llauradors borrianencs. Com apunta Vicent Franch, “a Borriana, des de finals del segle XIX i fins fa aproximadament trenta anys, no menys de 400 comerciants arribaren a tindre un magatzem obert”, una xifra espectacular, per a una ciutat  com Borriana. Noms com Abad, Almela, Arnal, Calbet, Calpe, Cubells, Granell, Llopis, Martí, Monsonís, Orts, Palomero, Pitarch o Úrios, i d’altres, eren uns magnífics representants de l’esperit comercial de Borriana.

Ja el 1900, com diu Vicent Franch, “el 85 % de la terra cultivada en el terme municipal de Borriana, ja estava dedicada als tarongers.....havent-se consolidat la substitució dels conreus locals tradicionals de cereals, vinyes i garrofers ”. Per això, com escriu Vicent Franch, “durant molts anys, els comerciants locals portaven la taronja amb carros de cavalls. Així, el comerç a la platja del Grau va anar creixent d’una manera espectacular, al mateix temps que s’estenia el conreu dels tarongers al terme municipal i als termes veïns”.  Borriana, en consonància amb l’auge del sector taronger, es va anar poblant “de grans magatzems de confecció de caixes de taronja per l’exportació. Pot ser (com escriu Vicent Franch) van ser més de cent. Excepte el centre històric i els carrers pròxims al Pla, la resta de la ciutat estava sembrada de magatzems ”.

Com destaca Vicent Franch (i com pensem molts borrianencs!!) caldria “comprar algun magatzem antic, encara no enderrocat, per tal que quede com a mínim un espai històric, on poder reunir els vells trens de selecció, calibratge de la  fruita i envasat, per recordar-ho a les noves generacions”. 

És a partir de la correspondència de Vicent Cañada, que el també borrianenc Vicent Franch ha fet en este llibre (editat per la Institució Alfons el Magnànim i la Fundació Cañada Blanch) un estudi minuciós d’un dels valencians més universals en el comerç de l’exportació.

Vicent Cañada se’n va anar a Londres amb només 21 anys (per escapar-se de la inútil guerra del Marroc) sense saber res de la llengua anglesa, i amb només un diccionari a la butxaca, per poder-se fer entendre! Degut a la seua “aventura viatgera”, ell mateix escriu que “és un borrianenc que des dels 18 anys, a penes ha viscut a Borriana”. És a la capital del Regne Unit, on passà més de trenta anys, que Vicent Cañada començà el negoci de la importació de fruites. L’inici de la seua aventura anglesa va ser difícil, perquè com ell mateix escrivia, guanyava “dues lliures setmanals”, amb les quals havia de pagar la manutenció de la casa on vivia, i les seues altres necessitats. Segurament, en arribar a Londres, com diu Vicent Franch, D. Vicent acudiria a agents comercials  i a algun borrianenc resident a la ciutat del Tàmesi, on arribaven les mercaderies procedents de Borriana.

Aviat va començar a treballar per a ell mateix (amb els seus germans Blai i Ernest) fent-se agent d’exportació d’alguns comerciants de Borriana, Nules, Almassora i Vila-real. També va començar a comprar xicotetes partides en les subhastes de fruites de Londres. Home cosmopolita, viatjà també a Holanda, Canàries i fins i tot al Brasil, buscant nous negocis d’importació de fruita.

Cecil Coram, l’home que va ser clau en els negocis de D. Vicent a Anglaterra, va ser qui l’animà al mecenatge, per invertir els guanys dels seus negocis, en favor de la cultura. Així a Borriana, en els anys quaranta, Vicent Cañada es decidí a crear les primeres beques per als alumnes dels col·legis dels Salesians i de la Consolació. L’esperit que guià a D. Vicent a fundar eixes beques per als estudiants borrianencs, va ser el record de la seua infància, tan difícil: “si jo que vaig deixar l’escola per treballar al camp haguera tingut tres o quatre anys més d’estudis, m’hauria anat molt bé”. Per això Cañada Blanch volia donar als jóvens borrianencs allò que ell no va tindre: formació i cultura.

La filosofia que marcà el mecenatge de Vicent Cañada a favor d’una educació sòlida, era: “jo vos done, per a que vosaltres doneu”. És així com l’any 1961 creà la Fundació Vicente Ramón Cañada Mingarro-Dolores Blanch Simarro, en honor dels seus pares.

Vicent Franch, autor d’aquest interessant llibre, repassa “l’edat d’or de la Fundació”, corresponent a la dècada dels anys seixanta, així com també els posteriors conflictes de D. Vicent amb els patrons i els gestors de la Fundació, fins al trencament amb la seua obra borrianenca i castellonenca. Davant d’este aparent fracàs, D. Vicent prengué la decisió de crear la Fundació Cañada Blanch de València.

El llibre narra també l’activitat de D. Vicent durant la transició política, la seua presència a l’Ateneu Mercantil de València (com a vicepresident primer de Joaquim Muñoz Peirats) o la creació de l’Anglo Spanish Cultural Foundation.

Certament que este magnífic llibre de Vicent Franch evoca un personatge que (com escriu Paul Preston) “ha portat el nom de Borriana fora de les nostres fronteres”. Per això, diu Preston, “mai ha segut tan encertada la dita Borriana-París-Londres, que en el seu cas”. En la persona i l’obra de Vicent Cañada Blanch, un home emprenedor, un borrianenc que va fer de la seua vida, un mecenatge a favor de la cultura.

Per tots eixos mèrits i per una vida entregada a l’exportació de fruites i al mecenatge cultural, l’Ajuntament de Borriana, el passat 12 de novembre va reconèixer la tasca filantròpica de D. Vicent, nomenant-lo a títol pòstum, Fill Predilecte de la ciutat. Una ciutat que és, en els versos de Manuel Peris Fuentes, orgull del seus ciutadans:

“A sol eixint, està el mar;
per l’altre extrem, la muntanya;
no hi ha un poble en tota Espanya
que li puga avantatjar.
El nostre progrés, pot fondre’s
en sons tradicions de glòria:
per orde cita la Història
“Burriana, París i Londres”.

(“Poesies”, de Manuel Peris Fuentes)

Davant la força exportadora que hui en dia presenten els cítrics del Marroc, de segur que Vicent Cañada (de seguir viu) hauria sabut cohesionar la societat valenciana en defensa de les nostres taronges. I de segur que hauria fet el possible i l’impossible, per aconseguir la denominació d’origen de les clemenules, i així poder exportar-les amb la força que representa el fet de tindre una denominació d’origen pròpia.

Si no volem que les nostres clemenules queden en un segon (o tercer terme) caldria, i quan més aviat millor, obtindre la denominació d’origen. Perquè només d’esta manera, les nostres taronges eixiran al mercat internacional amb la marca pròpia de taronges valencianes!! Sense confusió amb els altres cítrics que vénen del Marroc!!