El tribunal de les aigües

El passat 26 de maig, el Bureau Internacional de Capitals Culturals va declarar al Tribunal de les Aigües de València, “candidat a convertir-se en un dels deu Tresors del Patrimoni Cultural Immaterial d’Espanya”, d’acord amb la iniciativa de l’organisme, destinada a promoure, divulgar, sensibilitzar i salvaguardar “el ric patrimoni cultural immaterial espanyol”.

El Tribunal de les Aigües, amb el Misteri d’Elx, la Matxà de Vilanova d’Alcolea, la festa dels Moros i Cristians d’Ontinyent o d’Alcoi, la Romeria de la Magdalena, les festes de la Mare de Déu de la Salut d’Algemesí, el Tractat d’Almisrà d’El Camp de Mirra, el Sexeni de Morella o les calderes d’Almassora, entre moltes d’altres, constituixen la gran riquesa cultural que tenim els valencians, gràcies a la qual, fa créixer  en nosaltres el sentiment de pertinença a un mateix Poble.

El Tribunal de les Aigües de València, és un Jurat de Regs amb més de mil anys d’antiguitat, encarregat de “dirimir els conflictes per l’aigua de reg entre els llauradors de les Comunitats de Regants, de les sèquies que formen la denominada Vega de València”. Estes sèquies, desgraciadament molt desconegudes per a la majoria dels valencians, són : Quart, Benàger i Faitanar, Tormos, Mislata, Mestalla, Favara, Rascanya i Rovella. Només com a anècdota: tots coneixen el Mestalla com a camp de futbol del València. Però de segur que la gran majoria dels valencians desconeixen que el nom de Mestalla, és deu a que el camp està edificat a la zona per on passava la sèquia de Mestalla !!!




L’Horta de València, una de les zones agrícoles més riques d’Europa, té una història centenària que ja ve dels àrabs d’Al-Andalus, l’Espanya musulmana, els qual van introduir molts cultius, sobretot el taronger. La distribució de l’aigua  va ser, i encara ho és, un problema cabdal per a la prosperitat de la zona. Per això són vigents un conjunt de regles molt antigues que tots els regants han de respectar, i que regula el Tribunal de les Aigües. El Tribunal, del qual es coneix un precedent de l’època del califat de Còrdova per un text del segle XI, de l’historiador andalusí Ibn Hayyan, es reunix cada dijous a la porta dels Apòstols de la catedral de València. Allí, d’una manera molt senzilla i purament oral, i amb la nostra llengua, els representants de la comarca de l’Horta, que el formen, resolen els pleits i imposen multes fixades.

El Tribunal es reunix cada dijous a les dotze del migdia, a la part dreta de la porta dels Apòstols de la Seu de València, per vore i fallar les diferències sorgides entre els regants de l’Horta valenciana, excepte els beneficiaris de la sèquia de Montcada, que constituixen una comunitat a part. Jaume I féu donació l’any 1238 de les sèquies del Túria als usuaris, respectant el dret consuetudinari (“segons fo acostumat e establit en temps de sarraïns”). L’aigua del Túria és considerada dividida en 138 files, de les quals, per la vora esquerra del riu, en pren 48 la sèquia de Montcada, 10 la de Tormos, 14 la de Mestalla i altres 14 la de Rascanya, i per la vora dreta pren 14 files la sèquia  de Quart, 10 la de Mislata, 14 la de Favara i altres 14 la de Rovella. Una assemblea general de regants de cada sèquia, que es reunix cada dos o tres anys, designa directament el seu síndic o sequier i la junta de govern, i vota el pressupost. El síndic, auxiliat pels atandadors subordinats seus, vigila el rigorós repartiment de l’aigua en quantitat i duració. En temps de sequera, el síndic té poders il•limitats per a distribuir equitativament  l’aigua disponible, i quan una collita corre un perill imminent, posseix també atribucions per concedir “l’aigua de gràcia” al camp amenaçat, en detriment dels altres menys exposats. El regants han de pagar grosses multes si desacaten les ordres del síndic. Huit síndics, un per cada una de les sèquies de Tormos, Mestalla, Rascanya, Mislata, Favara i Rovella, i dos per la de Quart (un corresponent al braçal general i un altre pel de Benàger i Faitanar) constituixen el consell de les sèquies del Túria, el qual normalment és deliberatiu, i exerceix així mateix funcions judicials, sense cap apel•lació superior. En les sessions setmanals dels dijous, el Tribunal de les Aigües, constituït pels huit síndics esmentats, tracta i dirimeix les diferències entre els regants, i les denúncies de regs abusius formulades pels atandadors, amb un procediment judicial gratuït, oral, sumaríssim i en valencià!!!  Després d’escoltar les parts, un síndic de l’altra banda del riu (el de Favara en els litigis de les sèquies de la vora esquerra, i el de Mestalla en els de la dreta) proposa la sentència, i el Tribunal la dicta després de breu deliberació en veu baixa, no intervenint en la seua votació el síndic de la sèquia interessada. Tots els síndic vesteixen encara la brusa negra, que era el vestit de cerimònia habitual dels llauradors valencians en el primer terç del segle XX. El president del Tribunal acostuma a assenyalar amb el peu el litigant a qui dóna la paraula diguent-li: “”Parle vostè” o”Calle vostè”. El valencià és l’única llengua emprada pel Tribunal de les Aigües en totes les actuacions. La sentència és verbal, i només a petició d’una part es dóna per escrit, però el secretari del Tribunal porta un registre amb els noms dels litigants i l’import de les multes imposades, les qual han de ser satisfetes immediatament. Les multes són regulades encara amb l’antiga moneda valenciana, hui absolutament inusitada fora d’este cas : la lliura (uns dos cèntims d’euro) que consta de vint sous, i cada sou de dotze diners. Si hi ha resistència, cosa insòlita, el Tribunal de les Aigües, ajudat de la justícia ordinària, procedix a l’embargamment.

Els valencians sentim veneració i orgull pel Tribunal de les Aigües, i els nostres avantpassats van saber defendre la seua jurisdicció contra totes les tendències unificadores de la legislació estatal, tan vigoroses i insistents en el segle XIX. Destaca per la seua importància i transcendència la defensa que féu el diputat valencià Xavier Borrull i Vilanova, a les Corts de Cadis el 31 de juliol de 1913. 

Hui en dia, el Tribunal de les Aigües ja no té la importància que tenia abans, pel fet que en bona part, l’horta de València pràcticament ha desaparegut, davant del creixement de la  ciutat. El Tribunal de les Aigües no és sinó un testimoni del que va ser en el passat una horta viva i uns llauradors que, de sol a sol, treballaven la terra, amb esforç i dedicació. El Tribunal de les Aigües és també un motiu d’orgull per als valencians, pel seu caràcter popular de fer justícia d’una manera directa, ràpida, públicament i en la nostra llengua. Per això la candidatura del Tribunal de les Aigües a ser declarat Tresor del Patrimoni Cultural i Immaterial d’Espanya, ha de significar un goig per a tots els qui vivim entre Vinaròs i Oriola, en vore reconegut un dels trets més significatius (encara que poc conegut) de la riquesa cultural que tenim els valencians.

D’acord amb la definició de la Unesco, el Patrimoni Cultural i Immaterial  es referix als “usos, representacions, expressions, coneixements i tècniques que les comunitats, els grups i, en alguns casos, els individus reconeixen com a part integrant del seu patrimoni cultural”.

El Bureau, juntament amb el Tribunal de les Aigües,  també ha nomenat candidats la festa de Curpillos de Burgos, la tradició de la Mare de Déu del Pilar de Saragossa, la bienal de flamenc de Sevilla , els Sanfermins de Pamplona, el Filandón de Lleó, la llegenda del Fardatxo de la Malena de Jaén, el Txistu del País Basc, el Festival Internacional de Santander, el Xiulo Gomero de La Gomera, el Cant de la Sibil•la de Mallorca i la Rapa das Bestas de Sabucedo, a Galícia.

El Tribunal de les Aigües, transmès de generació en generació com  un dels signes d’identitat dels valencians, tant si arriba a ser declarat Patrimoni Cultural i Immaterial com si no arriba a ser-ho,  ha de ser per a tots nosaltres un símbol de la nostra història, que ens ajude a mantindre un sentiment d’identitat i de pertinença com a Poble.