El Tribunal de les Aigües, Patrimoni de la Humanitat
En aquell article del mes de juny, recordava com el Tribunal de les Aigües, el Misteri d’Elx, la Matxà de Vilanova d’Alcolea, la festa dels Moros i Cristians d’Ontinyent o d’Alcoi, la Romeria de la Magdalena, les festes de la Mare de Déu de la Salut d’Algemesí, la Santantonada d’El Forcall, el Tractat d’Almisrà d’El Camp de Mirra, els Pelegrins de les Useres, les caldres d’Almassora, la font del vi a Borriana o el Sexeni de Morella, entre moltes d’altres, constituixen la gran riquesa cultural que tenim els valencians. Una riquesa gràcies a la qual creix en nosaltres el sentiment de pertinença a un mateix Poble.
El Tribunal de les Aigües de València, que ja havia estat declarat Bé d’Interès Cultural, és un Jurat de Regs amb més de mil anys d’antiguitat, encarregat de “dirimir els conflictes per l’aigua de reg entre els llauradors de les Comunitats de Regants, de les sèquies que formen la denominada Vega de València” Estes sèquies, desgraciadament molt desconegudes per a la majoria dels valencians, són: Quart, Benàger i Faitanar, Tormos, Mislata, Mestalla, Favara, Rascanya i Rovella. Només com a anècdota : tots coneixen el Mestalla com a camp de futbol del València. Però de segur que la gran majoria dels valencians desconeixen que el nom Mestalla, és deu a que el camp està edificat a la zona per on passava la sèquia de Mestalla !!
L’Horta de València, una de les zones agrícoles més riques d’Europa, té una història centenària que ja ve dels àrabs d’Al-Andalus, l’Espanya musulmana, els qual van introduir molts cultius, sobretot el taronger. La distribució de l’aigua va ser, i encara ho és, un problema cabdal per a la prosperitat de la zona. Per això són vigents un conjunt de regles molt antigues que tots els regants han de respectar, i que regula el Tribunal de les Aigües. El Tribunal, del qual es coneix un precedent de l’època del califat de Còrdova per un text del segle XI de l’historiador andalusí Ibn Hayyan, es reunix cada dijous a la porta dels Apòstols de la catedral de València. Allí, d’una manera molt senzilla i purament oral, i amb la nostra llengua, els representants de la comarca de l’Horta, que el formen, resolen els plets i imposen multes fixades.
El Tribunal es reunix cada dijous a les dotze del migdia, a la part dreta de la porta dels Apòstols de la Seu de València, per vore i fallar les diferències sorgides entre els regants de l’Horta valenciana, excepte els beneficiaris de la sèquia de Montcada, que constituixen una comunitat a part. Jaume I féu donació l’any 1238 de les sèquies del Túria als usuaris, respectant el dret consuetudinari (“segons fo acostumat e establit en temps de sarraïns” ). L’aigua del Túria és considerada dividida en 138 files, de les quals, per la vora esquerra del riu, en pren 48 la sèquia de Montcada, 10 la de Tormos, 14 la de Mestalla i altres 14 la de Rascanya, i per la vora dreta pren 14 files la sèquia de Quart, 10 la de Mislata, 14 la de Favara i altres 14 la de Rovella. Una assemblea general de regants de cada sèquia, que es reunix cada dos o tres anys, designa directament el seu síndic o sequier i la junta de govern, i vota el pressupost. El síndic, auxiliat pels atandadors subordinats seus, vigila el rigorós repartiment de l’aigua en quantitat i duració. En temps de sequera, el síndic té poders il•limitats per a distribuir equitativament l’aigua disponible, i quan una collita corre un perill imminent, posseix també atribucions per concedir “l’aigua de gràcia” al camp amenaçat, en detriment dels altres menys exposats. El regants han de pagar grosses multes si desacaten les ordres del síndic. Huit síndics, un per cada una de les sèquies de Tormos, Mestalla, Rascanya, Mislata, Favara i Rovella, i dos per la de Quart (un corresponent al braçal general i un altre pel de Bennàger i Faitanar) constituixen el consell de les sèquies del Túria, el qual normalment és deliberatiu, i exerceix així mateix funcions judicials, sense cap apel•lació superior. En les sessions setmanals dels dijous, el Tribunal de les Aigües, constituït pels huit síndics esmentats, tracta i dirimeix les diferències entre els regants, i les denúncies de regs abusius formulades pels atandadors, amb un procediment judicial gratuït, oral, sumaríssim i en valencià !! Després d’escoltar les parts, un síndic de l’altra banda del riu (el de Favara en els litigis de les sèquies de la vora esquerra, i el de Mestalla en els de la dreta) proposa la sentència, i el Tribunal la dicta després de breu deliberació en veu baixa, no intervenint en la seua votació el síndic de la sèquia interessada. Tots els síndic vesteixen encara la brusa negra, que era el vestit de cerimònia habitual dels llauradors valencians en el primer terç del segle XX. El president del Tribunal acostuma a assenyalar amb el peu el litigant a qui dóna la paraula diguent-li : “”Parle vostè” o”Calle vostè” El valencià és l’única llengua emprada pel Tribunal de les Aigües en totes les actuacions. La sentència és verbal, i només a petició d’una part es dóna per escrit, però el secretari del Tribunal porta un registre amb els noms dels litigants i l’import de les multes imposades, les qual han de ser satisfetes immediatament. Les multes són regulades encara amb l’antiga moneda valenciana, hui absolutament inusitada fora d’este cas : la lliura (uns dos cèntims d’euro) que consta de vint sous, i cada sou de dotze diners. Si hi ha resistència, cosa insòlita, el Tribunal de les Aigües, ajudat de la justícia ordinària, procedix a l’embargamment.
Els valencians sentim veneració i orgull pel Tribunal de les Aigües, i els nostres avantpassats van saber defendre la seua jurisdicció contra totes les tendències unificadores de la legislació estatal, tan vigoroses i insistents en el segle XIX. Destaca per la seua importància i transcendència, la defensa que féu el diputat valencià Xavier Borrull i Vilanova a les Corts de Cadis, el 31 de juliol de 1913.
Hui en dia, el Tribunal de les Aigües ja no té la importància que tenia abans, pel fet que en bona part l’horta de València pràcticament ha desaparegut, davant el creixement de la ciutat. El Tribunal de les Aigües no és sinó un testimoni del que va ser en el passat una horta viva i uns llauradors que, de sol a sol, treballaven la terra, amb esforç i dedicació. El Tribunal de les Aigües és també un motiu d’orgull per als valencians, pel seu caràcter popular de fer justícia d’una manera directa, ràpida i en la nostra llengua. Per això, que el Tribunal de les Aigües haja estat declarat Tresor del Patrimoni Cultural i Immaterial ha de significar un goig per a tots els qui vivim entre Vinaròs i Oriola, pel fet de vore reconegut un dels trets més significatius (encara que poc conegut) de la riquesa cultural que tenim els valencians.
D’acord amb la definició de la Unesco, el Patrimoni Cultural i Immaterial es referix als “usos, representacions, expressions, coneixements i tècniques que les comunitats, els grups i, en alguns casos, els individus reconeixen com a part integrant del seu patrimoni cultural”
Ara tenim la satisfacció de vore com el Bureau Internacional de Capitals Culturals, ha declarat Tresor del Patrimoni Immaterial el nostre mil•lenari jurat, després d’haver avaluat a la ciutat d’Abu Dhabi, els 111 aspirants que, en nom de 35 estats, s’havien presentat al Comitè intergovernamental de la Unesco. El procés de selecció es va iniciar en 2007, amb la presentació de tota la documentació. El comitè encarregat d’avaluar les propostes presentades, ha definit el Tribunal de les Aigües com un “testimoni únic d’una tradició cultural viva, la de la justícia i el govern democràtic i autogestionat de les aigües per part dels llauradors, a les hortes que vorejaven les grans ciutats de la façana mediterrània de la península ibèrica”
El Tribunal de les Aigües, transmès de generació en generació com un dels signes d’identitat dels valencians, i declarat ara Patrimoni Cultural i Immaterial, ha de ser per a tots nosaltres un símbol de la nostra història, que ens ajude a mantindre un sentiment de cohesió i de pertinença com a Poble. I crec que també ha de ser un homenatge als nostres esforçats llauradors que, treballant durament de sol a sol, mantenen viva la dignitat d’un ofici, el de la terra, que ens honora i ens dignifica. Al mateix temps, crec que el fet de declarar el Tribunal de les Aigües Patrimoni de la Humanitat, ha de ser també un toc d’atenció de cara a recolzar i ajudar els llauradors (els més oblidats i marginats de la societat) que, amb dificultats i treballs volen continuar vivint de la terra. Una terra que és font de vida i de progrés.
Crec que no és compatible enaltir i honorar el Tribunal de les Aigües, i alhora oblidar la gent del camp que vol fer la seua faena amb dignitat, per sembrar un futur ple d’esperança. Si el Tribunal de les Aigües ha estat declarat Patrimoni de la Humanitat, és perquè els llauradors, uns hòmens i unes dones plens d’honradesa i de treball abnegat, han fet possible amb el dia a dia una tasca noble. Pense que si el Tribunal de les Aigües és un Patrimoni de la Humanitat, també ho són els nostres llauradors, els nostres pares i els nostres germans, els nostres fills i les nostres dones que, amb voluntat renovada, continuen sembrant la vida i la il•lusió en els solcs de cada dia.
Jordi Bort Castelló
Gori, eres un covard!!! A mi em sorprendria que donares a conèixer la teua identitat. I segur que et proclames demòcrata i defensor de la llibertat (que altres protegeixen i que tú t'en aprofites). Però veig que eres molt assidu a visitar la meua columna. És com una cosa obssesiva i persecutòria. T'ho hauries de fer mirar. El saver no ocupa lloc, i pensa que alguna cosa trauras de profit. No pergues l'esperança, és el major estímul per continuar.