La Transmissió familiar del valencià

Vull recomanar als amics de Raons i paraules, un llibre que he llegit i que he trobat molt interessant. Es tracta de “La transmissió familiar del valencià”, una obra conjunta dels professors de la Universitat d’Alacant Brauli Montoya Abat (Novelda 1956) i Antoni Mas Miralles (Santa Pola 1959). Em va arrivar a les mans gràcies a la bona amiga Glòria Olivares.

Els professors Montoya i Mas membres de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, s’han dedicat a la història de la llengua i a la sociolingüística, disciplines en les quals s’inscriuen els seus treballs d’investigació  i les publicacions conjuntes, com “Coneixement i ús del valencià” o “Aproximació a una caracterització dels registres en els textos del segle XV”.

Com diu Josep Palomero al pròleg , el llibre “es llig amb deler”, ja que és una obra que estudia, a partir de les manifestacions “dels entrevistats i de la formulació dels autors”, com en el cas valencià, “la moderna castellanització germina en els capitals provincials, des de mitjans del segle XIX en el si de les classes benestants”, però també “en les dècades següents, s’escampa territorialment per les ciutats mitjanes de la seua influència”. Com no podia ser d’altra manera, i per mimetisme, eixa castellanització passà també “a les classes socials menys ben situades, en una tendència que impulsa l’escola, l’Església, l’Administració, l’autoritat en general”, com destaca el professor Josep Palomero.     

Este llibre, editat per les Publicacions de l’Acadèmia de la Llengua, explora també “les raons instrumentals i ideològiques amb què els entrevistats argumenten el perquè del seu canvi idiomàtic”.

El llibre, de 445 pàgines, estructurat en 5 capítols, unes conclusions i una extensa bibliografia, estudia el procés de pèrdua de la llengua en grans ciutats com València, Alacant, Castelló, Alcoi i Elx, i també en ciutats mitjanes com Sagunt, Burjassot, Alzira, Borriana, gandia, Petrer, Elda, Sant Vicent del Raspeig i Guardamar.

Un punt important a destacar en la pèrdua progressiva de la llengua, van ser les prohibicions o “censura sobre l’ús del valencià des de la mateixa família, fins a la societat en general”.

De fet, són diversos els informadors que expliquen que la nostra llengua estava prohibida des dels anys quaranta: “Estava prohibit. No deixaven parlar en valencià (a l’escola)”. I també: “El año 39, el valenciano quedó proscrito”.

El llibre, amb gràfiques i taules referents a edats i sexe, exposa l’evolució de la llengua. El nucli del llibre presenta la tesi de com les llengües augmenten o desapareixen, degut en bona part a la transmissió que en fan les famílies. Per això, “quan en un context de conflicte lingüístic, els progenitors de la llengua recessiva opten per educar els seus descendents en la llengua expansiva (la dominant) que se li ha superposat, diem que la llengua entra en un procés d’interrupció de la transmissió lingüística intergeneracional naturalment que este procés pot ser reversible, “si les noves generacions reprenen la transmissió de la llengua recessiva” (la que està en condicions minoritàries).

El treball de camp d’este estudi, s’ha basat en més de sis-centes entrevistes, entre els ciutadans de catorze ciutats valencianes”.

• No cal dir que recomane este llibre (de la collecció Recerca número 16) de les Publicacions de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Esta obra tant interessant dels professors Brauli Montoya i Antoni Mas, ens ajudarà a conèixer l’evolució de la nostra llengua.