Tarancón permanentment

Els testimonis de Martin Patino, del cardenal Ricard Mª Carles, de la senyora Anna Parra i del seu fill Manuel Arrufat i sobretot de Juanjo Enrique-Tarancon, ens acostaven la figura i l’obra d’una personalitat irrepetible en la vida de l’Església i de la Transició política espanyola.

Obra de Bayarri representant al cardenal Tarancón. Este llegat és custodiat pel nebot del cardenal de Burriana, Juan José Enrique-Tarancón.

En un dels seus articles sobre el Concili Vaticà II, el periodista Henri Fresquet escrivia: “L’autèntic papa de la transició és Pau VIè, que té en les seues fràgils mans els dos extrems de la cadena: la tradició d’ahir, de la qual no vol abandonar res d’allò que té de bo i la tradició del demà”. I realment va ser així!

I de la mateixa manera que Montini va ser el papa de la transició, a l’Estat espanyol Vicent Enrique i Tarancon, en plena sintonia amb Pau VIè, va ser també el cardenal de la Transició!!

En l’article “La persona humana”, Tarancon escrivia: ”La democràcia –ho va afirmar clarament Pius XII- és el règim polític que està més en consonància amb la dignitat de la persona humana”. I el cardenal  deia encara: “Segons el principi fonamental d’este

règim, el poder resideix en el poble”.  Per això, com escrivia el bisbe Elias Yanes, “Tarancon va dialogar amb els polítics del règim de Franco, amb els de l’oposició clandestina i  amb els protagonistes de la transició política”.

Amb motiu del 140è aniversari del diari Levante-El Mercantil Valenciano, es va publicar un suplement amb les 140 notícies més importants. Una d’estes notícies era del 2 de juny de 1971: “Tarancon nomenat arquebisbe de Madrid i cinc dies més tard, president de la Conferència Episcopal Espanyola”. El diari deia també: “El seu talant progressista ajuda l’Església a distanciar-se del franquisme i això farà que jugue un paper important en la futura transició”.

El desembre de 1969, en la Plenària de l’episcopat espanyol, Tarancon ja va exposar amb realisme i valentia, la situació de l’Església espanyola.

Va ser el 30 de maig de 1971, quan en morir l’arquebisbe de Madrid Casimiro Morcillo, el papa Pau VIè nomenà a Tarancon Administrador Apostòlic de Madrid, davant la sorpresa i l’escàndol de la premsa més integrista. Cal dir que en moltes parròquies d’Espanya i en collegis de l’Església, s’havia resat perquè el 1963 (a la mort de Joan XXIII) no fóra elegit papa el cardenal Montini, considerat “perillós”, pel fet d’haver intercedit davant de Franco per un pres polític condemnat a mort.

I és que Pau VIè volia a Tarancon en Madrid, com a artífex de la nova etapa de l’Església espanyola, en el seu camí de renovació i de trencament amb el nacional catolicisme. Per això, després de sis mesos com a Administrador Apostòlic, el 4 de desembre de 1971, Tarancon era nomenat arquebisbe de Madrid-Alcalà.

Pel que fa a la Conferència Episcopal, que Tarancon ja presidia des de la malaltia i la mort de Casimiro Morcillo, el cardenal valencià va ser elegit president en la XVI Assemblea Plenària de març de 1972.  Cal dir que, després de tres anys, Tarancon va ser reelegit per tres anys més, en la XXII Assemblea de març de 1975, per 52 vots afirmatius del total de 77 bisbes. Era la primera vegada que la CEE reelegia el seu president. I encara ho seria una tercera i última vegada, ja que els estatuts no permetien un quart mandat.

Compromès amb la renovació de l’Església espanyola per encàrrec de Pau VIè, Tarancon va patir una duríssima campanya difamatòria, el febrer de 1972, però el nostre cardenal va obtindre la confiança i l’encàrrec del papa Montini, perquè sense por, continuara amb les reformes i l’aplicació del Concili en l’Església.

Tarancon, exemple de la renovació pastoral nascuda del Vaticà II,  ple de lucidesa i amb una actitud serena, va propiciar un diàleg respectuós i valent entre les parts enfrontades i es va transformar en líder de la renovació conciliar de l’Església espanyola. Va ser ell mateix qui encapçalà l’esperit de reconciliació entre espanyols, recolzant l’amnistia que demanava Justícia i Pau. Ruiz Jiménez escrivia: “El Cardenal Arquebisbe, president de la Conferència Episcopal ha decidit presentar al Cap d’Estat, la petició d’amnistia presentada per Justícia i Pau”.      

En la XXII Assemblea de l’episcopat de febrer de 1975, el cardenal Tarancon confessava les dificultats que havia tingut: “He estat mal interpretat moltes voltes, acusat en algunes ocasions i difamat”. Però sempre havia tingut el recolzament del papa Montini, el seu aliat en la renovació de l’Església espanyola.

A diferència del que passa ara amb els bisbes espanyols, en juny de 1977, després de les primeres eleccions democràtiques, Tarancon destacava l’actuació independent i evangèlica de la CEE.

Vull recordar les paraules del cardenal valencià, que amb esperit profètic i avançant-se al seu temps, deia en la XXII Assemblea Plenària celebrada el 15 de desembre de 1975 a propòsit de la desconfessionalització de l’Estat: “L’Evangeli és una oferta històrica de gràcia feta per Déu als hòmens de cada cultura i de cada generació i requereix una acceptació lliure. Això vol dir que no pot ser imposat sense més ni més, com a norma de convivència civil per cap autoritat humana, ni per cap estratègia política”.

Tarancon va ser un home lliure, imbuït de la llibertat de l’Evangeli, ja des del seu temps de vicariet a Vinaròs, on va compondre la missa In honorem Beatae Mariae Virginis sub titulo a Misericordia, a dues veus i una altra dedicada a la joventut.

Detall d’ivori obsequiat al cardenal Tarancón quan va fer la inauguració de la restauració de l´església d’El Salvador de Burriana. 7 de setembre de 1969.Custodiat pel nebot Juan José Enrique-Tarancón

De Vinaròs passà a la Casa del Consiliario, a Madrid i de nou a la capital del Baix Maestrat, ara com a arxiprest. Posteriorment a Vila-real i de seguida al bisbat de Solsona, que amb la seua pastoral El pa nostre de cada dia, va fer que se’l coneguera pel Règim com el obispo rojo. El 1964 fou nomenat arquebisbe d’Oviedo i el 1969 de Toledo. Finalment, el 1971 va ser nomenat Administrador diocesà de Madrid i al poc temps arquebisbe de la capital de l’Estat, que és on el volia Pau VIè per aplicar el Vaticà II i l’aggiornamento en l’Església espanyola.

Tarancon va impulsar l’Assemblea Conjunta Bisbes-Capellans del 1971 i va patir les ires dels ultres, amb els seus crits de Tarancon al paredón. Va ser ell també qui solucionà el cas Añoveros, enfrontant-se clarament amb el franquisme i sobretot cal destacar l’homilia que va pronunciar en la missa d’entronització del rei, el 27 de novembre de 1975. Uns mesos abans, el maig del 1975, el govern (amb una prepotència extraordinària) va suspendre l’Assemblea Cristiana de Vallecas, tot i que Tarancon l’havia recolzat.

Com ha dit el bisbe Ramón Echarren que va ser auxiliar de Tarancon a Madrid, el nostre cardenal va aportar a l’Església espanyola un lideratge “que va repercutir de forma important enla societat espanyola”.

La seua dimissió, acceptada ràpidament (cosa inusual, com s’ha vist en bisbes com Garcia Gasco o Rouco) va ser deguda a que amb el nou papa Joan Pau II, tornaven uns aires restauracionistes i conservadors, que no acceptaven la veu lliure i la independència del cardenal valencià.

En el programa Dossiers, el qui va ser secretari de Tarancon, José Mª Martín Patino, deia que el nostre cardenal (que no tenia pèls a la llengua) parlava de Joan Pau II, “amb certa crítica”. I és que Vicent Enrique i Tarancon tenia com a única arma, el diàleg!

Instrument de reconciliació, Tarancon, com va dir ell mateix al programa Dossiers, no va ser mai “anti res”!!

D’este programa, vull destacar una frase de la senyora Ana Parra, que resumeix molt bé la trajectòria del cardenal valencià: “Era molt humà!!”. I també una altra de Juanjo Enrique i Tarancon, el nebot del cardenal valencià, que defineix a la perfecció la independència amb què va actuar Tarancon: “Una de les virtuts del cardenal, és que no es va deixar manipular per ningú”.  Per això, Vicent Enrique i Tarancon va ser un home lliure!!

El 28 de novembre de 2008, en la missa de cloenda de l’Any Tarancon, la família de cardenal va donar un recordatori, amb unes frases que retrataven a la perfecció la missió del nostre cardenal: “A mi m’agradaria que la gent em recordara com l’home que va voler unir, com l’home del diàleg, com l’home que volia comprendre i escoltar a tots. M’agradaria que em consideraren com aquell que ha volgut unir, mai separar, el que ha volgut dialogar mai imposar”. D’esta manera és com recordem al cardenal valencià, quan fa 105 anys que va nàixer a Borriana.