Tarancón, la flama que no s’apaga
Amb motiu del 110 aniversari del naixement del cardenal Tarancón, l'Ajuntament de Borriana no va voler deixar pasar l'oportunitat d'homenatjar la figura històrica més important de la nostra ciutat. Amb dos conferenciants de primera fila, la memòria del cardenal, la seua figura i la seua obra, continúa present i activa. Unes conferències que van agradar molt i que van omplir el saló de plens de l'Ajuntament de Borriana.
El passat 11 de maig ens va visitar D. Jesús Bastante, Redactor en Cap de Religión Digital i periodista d'informació religiosa. Vaig tindre l'honor i el goig de compartir amb ell i amb Juan José Enrique-Tarancón (nebot del cardenal) el dinar abans de la conferència. Verdaderament se'm va fer curt aquell dinar, perquè allí Bastante ens va posar al dia de l'actualitat periodística religiosa. Vam tindre una llarga sobretaula per canviar impresions i parlar de l'actualitat de l'Església i de recordar al nostre estimat Tarancón. En eixe dinar, el nebot del cardenal i un servidor vam poder comprobar les bones relacions que Jesús Bastante manté amb el Sr. cardenal-arquebisbe de Madrid, D. Carlos Osoro. De fet, el nostre invitat va telefonar al cardenal per a que el nebot de Tarancón el poguera saludar i de pas, demostrar-li la seua estima per Don Vicente. L'Església, és una preocupació constant de Jesús Bastante, un periodista que s'esforça en donar llum des de la seua professió. Osoro va destacar el treball social del nostre cardenal i la seua implicació amb els més desfavorits, en la línea actual del papa Francesc. Osoro també va voler transmetre al nebot i a la familia de Tarancón la seua estimació. I així ho va transmetre Bastante, quan a la conferència ens digué que D. Carlos Osoro, creu que Madrid té un deute amb el cardenal Tarancón, i que s'està treballant en la línea d'homenatjar al cardenal de la reconciliació i la Transició. Jesús ens va recordar que Madrid, desgraciadament, comença a oblidar l'obra i el treball immens del cardenal Tarancón i que això no era just.
El 18 de maig, segona i última conferència, va ser el torn del capellà, llicenciat en Filosofia, Teologia i Doctor en Història de l'Església Juan Maria Laboa. Un home savi i un pou de ciència, que va treballar conjuntament amb el nostre estimat cardenal Tarancón. Amb certesa va afirmar que "qui no accepta al cardenal Tarancón, no acepta, el concili, la Transició i els canvis eclesials i polítics". I això ho va indicar pensant en la gent que es declara catòlica. Amb pensament obert i sense por a les crítiques, amb l'únic afany de buscar la veritat i fer justicia. Ens va recordar entre altres anèctodes, una que considere de vital importància. A la mort de Franco, quan encara estava el cos del dictador en la capella ardent, el 22 de novembre de 1975, el dol oficial s'alçà per unes quantes hores per a que el succesor de Franco fóra proclamat Rei d'Espanya. Davant d'unes Corts Espanyoles, formades per un grup heterogeni però clarament franquista, Joan Carles I era proclamat rei. Però va ser uns dies després, el 27 de novembre de 1975, quan se li donà una rellevància internacional a la nova etapa que començava. A l'església dels Jerònims de Madrid, davant del president de la República Francesa Giscard d'Estein, del president de la República Federal Alemanya Walter Sell, del vicepresident dels EUA Nelson Rockefeller, del príncep Felip d'Edinburg, dels prínceps hereus de Bèlgica, Luxemburg i Marroc i d'altres delegacions europees, que no havien estat als funerals de Franco, Tarancón (el nostre cardenal) va pronunciar una homilia clarament aperturista fent al·lusions als drets humans i a les llibertats, i que fermament obria nous horitzons democràtics. La gran projecció internacional de la nova etapa que començava Espanya, no va ser un acte polític, sinó que va ser en un acte religiós i de la mà del cardenal Tarancón. Més tard, ja en la etapa de jubilació, el cardenal va declarar que a conseqüència d'aquella homilia va rebre milers de cartes i les que més el van emocionar van ser les dels exiliats no-catòlics que li deien "a eixa Església jo m'apunte".
Un altre aspecte que el Dr. Laboa va destacar del cardenal va ser en la seua etapa de jubilació. Tarancón acceptà amargament, però amb caritat cristiana, l'arraconament d'una part de la Cúria de l'Església. En una carta que ens va llegir el nostre invitat, ens relatava com el bisbe de Lleida, Don Ramón Malla, li escrigué a Tarancón per dir-li que li agradaria que assistira a les reunions de la Conferencia Episcopal. Però el cardenal li respongué al seu amic, molt amablement, per dir-li que no acudia, perquè alguns bisbes li havien demostrat clarament que la seua presència molestava i era incòmoda. Eixe va ser el tracte que va rebre el nostre cardenal per una part de l'episcopat. De la mateixa manera que a Jesús el lliuraren a la creu després de proclamar-lo rei, a Tarancón el lliuraren a l'ostracisme i la marginació, després d'haver segut un dels artífexs d'obrir la porta a l'etapa més pròspera que ha viscut Espanya: la democracia.
Per a mi va ser una gran satisfacció personal, haver pogut disfrutar d'estes dos conferències, que ens van ajudar a obrir-nos més els ulls, per així conèixer millor el cardenal Tarancón, un home que ens va obrir un horitzó ple d'esperança.
És bo que les institucions recolzen a la figura del cardenal Tarancón. De tots és sobradament conegut, el treball i l'afany de Tarancón per a que la pau fora el comú denominador de la nostra societat, siguen qui siguen i vinguen d'on vinguen. Que les institucions estiguen al costat d'esta figura és un compromís absolutament normalitzat en una societat democràtica. S'ha de reconèixer que el nostre cardenal forma part rellevant de la història. Hem d'accceptar amb pluralitat de generacions i la varietat de situacions històriques, la dedicació al servei de la societat de Tarancón i el seu lliurament total a la missió de la reconstrucció de la democràcia i el diàleg. Cite una frase textual del nostre cardenal Tarancón elogiat per una part de la societat i d'altra banda apartat i ignorat, sobretot per part de la CEE. Diu el cardenal: "Me vaig proposar dos objectius: aplicar en Espanya els ensenyaments del Concili Vaticà II en referència a la independència de l'Església de tot poder polític i econòmic, i procurar que la comunitat cristiana es convertira en instrument eficaç de reconciliació per a superar l'enfrontament entre els espanyols que hacia abocat a una guerra civil". El cardenal Tarancón va orientar, segons les instruccions del Concili Vaticà II una manera diferent de les relacions amb el món, amb la societat i amb l'esser humà. I va intentar, de la millor manera possible, evitar traumes innecesaris. Don Vicent, és memòria viva de l'església i de la societat.