La solidaritat

Vivim en un món individualista i insolidari, en el qual cada u va al seu aire, “passant” totalment dels altres. El nostre, és un món marcat per l’eficàcia i per l’eficiència, per la productivitat i pels interessos, pels negocis i per les lluites de poder. Un món on, desgraciadament, no hi ha lloc per a l’altruisme, i la gratuïtat, per a l’ajuda mútua, per al somriure, la generositat i el bon humor. Certament que el nostre món està malalt i trist. La nostra societat, precisament per eixa falta de compromís cívic, genera conflictes, ansietat, depressions...Moltes voltes sentim dir: “Ja s’apanyarà”, o també: “a mi això no m’afecta”, o encara: “a mi no me vingues amb problemes”.

Però no tot està perdut. De tant en tant trobem llavors de solidaritat, enmig de la desídia i de l’egoisme del nostre món. Hòmens i dones, jóvens i gent major, que saben viure per als altres. Persones que no es desentenen de les dificultats i dels problemes que afecten als altres.

Fa uns anys, a Seattle, les Olimpíades anomenades Specials Olympics per a esportistes amb una discapacitat psíquica, nou atletes, tots ells amb una deficiència mental, es van alinear a l’eixida de la carrera de 100 metres llisos en la que anaven a participar. Al senyal convingut, tots començaren a córrer, amb el desig de donar el millor d’ells mateixos, acabar la carrera i guanyar el premi. Tots van començar a córrer, llevat d’un d’ells que va caure i començà a plorar. Els altres huit escoltaren com plorava el seu company i van parar de córrer. Van vore aquell xic que havia caigut, i tots ells, absolutament tots, tornaren arrere al costat del seu company. Una de les atletes, amb síndrome de Down, es va agenollar al seu costat, el besà i li digué: “Vinga, que ara vas a guanyar”. I tots ells, els nou atletes, es van agafar les mans i començaren a córrer junts, fins a la línia de meta. Els espectadors que miraven la prova es posaren drets, i en eixe moment no hi havia ni un parell d’ulls sense que els caigueren les llàgrimes d’emoció. L’aplaudiment va durar llargs minuts i esta admirable història de solidaritat, es va escampar per tot el món.

En el fons, tots sabem que allò més important en esta vida, més que guanyar, és ajudar als altres, per guanyar tots junts. Encara que això signifique disminuir la nostra velocitat i canviar de rumb. Encara que això signifique no guanyar només un de sol, sinó guanyar tots. Arribar a la meta junts, sense deixar a ningú a terra, a la vora del camí.

Perquè l’autèntic sentit d’esta vida és que tots guanyem, no cada u de manera individual. Seria bonic, si fórem capaços d’aprendre dels atletes dels Jocs Paralímpics de Seattle. Si fórem capaços de canviar el pas i el ritme de la marxa, per ajudar a aquells que ho necessiten. Si fórem capaços de donar la mà a aquells que, en un moment de la seua vida, van caure i necessiten una ajuda per continuar caminant.

La paraula solidaritat, que prové del substantiu llatí soliditas, és aquella que fa nàixer vents de canvi, per tal d’afavorir els creixement humà de les persones, i dels pobles. La solidaritat està fonamentada en la igualtat universal, que ha d’unir a tots els éssers humans.

La solidaritat implica afecte i fidelitat a l’amic, compassió i ajuda a l’altre, així com també comprometre’s amb causes justes, encara que siguen impopulars o perilloses. La solidaritat ens porta a la compassió, perquè és un sentiment que ens ajuda a acostar-nos a la realitat humana i social. I a més, suposa també vore les coses i les persones amb els ulls del cor. Gràcies a això, pot nàixer el sentiment de fraternitat i de sentir empatia pels sofriments dels altres. La solidaritat porta també al reconeixement de l’altre. No tota compassió genera solidaritat, sinó només aquella que reconeix en l’altre la seua dignitat com a persona. Per això la solidaritat és una actitud contrària a l’individualisme i a l’egoisme, tan estesos en el nostre món, i contra els quals cal lluitar constantment.

La solidaritat, finalment, es reflexa en el servei i en la preocupació pel bé dels altres. En la nostra societat, tots ens necessitem, perquè tots formem, o hauríem de formar un sol món. I perquè tots hauríem de ser iguals en drets i en dignitat. Això és el que he vist a Castelló, del 8 al 12 d’octubre on s’han celebrat els IV Jocs Nacionals Specials Olympics, amb una participació d’atletes i de voluntaris, extraordinària. El passat 9 d’octubre arribava la torxa olímpica als carrers i places de Castelló. Abans la flama olímpica, encesa a Sevilla el passat 24 de setembre, havia passat per Santiago de Compostel•la, Luarca, Saragossa, Lleida, Madrid, Alacant, València, fins arribar a Castelló. Els més de 1000 alumnes dels col•legis de la capital de la Plana, van participar en un concurs per buscar un nom per a la mascota dels Specials Olympics, que es va anomenar “Tot cor”. Als Jocs van participar 1500 esportistes discapacitats psíquics, que ens van donar un exemple de lluita per superar les dificultats i els problemes d’una discapacitat. A la cerimònia d’inauguració, que tingué lloc al pavelló “Ciutat de Castelló”, hi havia més de 6000 persones, totes elles amb un mateix anhel de competir o vore competir, i de proclamar que és possible superar les dificultats, des de la solidaritat i l’esforç compartit. Les proves s’han celebrat als pavellons poliesportius de la Universitat Jaume I, a la pista d’atletisme Gaetà Huguet, a la piscina coberta municipal i a la pista de tenis. Els esportistes dels Specials Olympics, han competit en futbol sala, bàsquet, gimnàstica rítmica, tenis de taula, atletisme, golf, petanca i natació.

Amb l’esforç i la tenacitat per competir esportivament, i amb la il•lusió per mostrar-nos el grau de superació, els 1500 esportistes dels Specials Olympics ens han donat una lliçó de solidaritat, d’il•lusió, d’esforç i de tenacitat.

Però la solidaritat, també fa nàixer el bon humor. I és tan necessari viure amb bon humor!! S’han fet estudis científics sobre el bon i el mal humor. Se sap que cada pensament genera una emoció, i cada emoció mobilitza un circuit hormonal, que tindrà impacte en totes les cèl•lules de l’organisme. Així, les anomenades conductes “S” (serenor, silenci, sexe, somriure, sabor...) promouen la secreció d’una hormona anomenada serotonina, mentre que les conductes “R” (ressentiment, ràbia, rancor, repressió...) faciliten la secreció d’una altra hormona, el cortisol, hormona corrosiva per a les cèl•lules, i que accelera el seu envelliment.

Les conductes “S”, generen actituds “A” (ànim, amor, amistat, alegria...), mentre que les conductes “R”, generen actituds “D” (depressió, desànim, desolació...) De tot això, els investigadors han deduït que la “mala-sang, o la mala-llet”, el fet d’estar tot el dia enfadat i amb cara de gos, és a dir, l’augment de cortisol i el dèficit de serotonina, deterioren la salut. Pel contrari el bon humor, que naix de la solidaritat i del fet de preocupar-nos pels altres, és bo per a la salut, i a més, allarga la vida. De cada u depèn viure saludablement, viure amb bon humor ajudant als altres, o amargar-se la vida, tancant-se en un mateix i prescindint dels altres. A la nostra mà està arribar a tindre una vida feliç, o una existència desgraciada. I això depèn en bona part, d’un mateix. De com enfoquem la pròpia vida.