Sant Pasqual en temps de pàndèmia
El 17 de maig, se celebra sant Pasqual, patró de la diòcesi de Sogorb-Castelló i de Vila-real, encara que enguany ho farem amb una situació diferent per la pandèmia de la Covid-19. És per això que els actes, tan nombrosos, que cada any se celebren per a honorar el seu patronatge es veuran alterats, sense la participació dels fidels ni de la societat. En 1592 mor sant Pasqual en Vila-real en l’antic convent del Rosari, i el seu sepulcre es converteix en una forta influència religiosa construint-se una capella per a la seua veneració. Per la seua fama de santedat i pietat la seua devoció ha arribat fins als nostres dies, on la seua tomba es lloc de peregrinació i de trobada espiritual, cultural i festiva. Sant Pasqual, va ser declarat canònicament patró principal de Vila-real en 1917. Esta ciutat sempre ha segut una festa entorn al seu patronatge. Tot allò que ha fet referència a ell, ha estat fet amb magnanimitat i ha segut memorable. Recordem els fet més recents, com el III Centenari de la seua canonització en 1990, el IV Centenari de la seua mort en 1992 o el I Centenari del patronatge de Sant Pasqual sobre Vila-real en 2017. En 1992, es va portar a terme el trasllat de les despulles del sant al nou sepulcre de la Reial Capella amb la presència del cardenal Tarancón, fill de Borriana, i en aquell moment veí de Vila-real. Tarancón residia la seua jubilació en un maset, allà on el terme de Vila-real es troba amb el d’Almassora, tot just travessant el pont del riu Millars. Va presidir el pontifical el bon bisbe de la diòcesi de Sogorb-Castelló D. Josep Maria Cases Deordal. Un bisbe que amb fina intel·ligència, comentava que era l’únic bisbe residencial, que tenia com a bisbe auxiliar a un cardenal!! I és que quan el bisbe Cases no podia anar a alguna parròquia a confirmar, o qualsevol altre menester de l’apostolat, delegava en el cardenal Tarancón que, molt a gust, acceptava l’encàrrec.
La humiltat de sant Pasqual ens hauria de fer reflexionar sobre la vida que porten i en la qual està immersa la nostra societat. La situació provocada pel coronavirus ens ha d’ajudar a obrir els nostres cors i els nostres braços a tots els qui pateixen i al planeta, que el nostre egocentrisme està fent malbé. Açò no és una guerra, sino un desafiament de la biologia per a recordar-nos que no som els amos absoluts del món. És una prova de la nostra humanitat. És una qüestió d’humanitat. No és un càstig. Som nosaltres mateixos que, amb l’avarícia i la insensibilitat davant el sofriment del planeta, greument malalt, continuem explotant els germans i maltractant la terra. I això queda més que comprovat estos dies, ja que amb una menor activitat de l’èsser humà, a causa del confinament, enguany l’Estat Espanyol registrarà la caiguda més gran en la història, de les emissions de CO2. Amb la qual cosa no vull dir que s’ature l’economia, però si que és ben cert que el sistema que ha posat en marxa l’espècie humana no funciona, ja que no soluciona els problemes que genera. La pandèmia que estem patint per la Covid-19 té part de la seua explicació per la pertorbació de la jerarquia de valors que al llarg dels anys hem fet els hòmens, ja que hem deixat els valors fonamentals que ens ajuden a créixer humanament i els hem substituït per uns paràmetres que ens han fet menys humans i que han fet malbé el planeta. El progrés humà, que és un gran bé per a l’home, porta en si mateix una gran temptació alterant l’escala de valors. No s’ha respectat la terra, el planeta i per tant no ens hem respectat a nosaltres mateixos, quan s’ha ficat en el centre de la existència el poder i els diners, i no a les persones. Després de superar esta pandèmia que patim ara, hem d’aprendre a viure d’una altra manera, no mirant només i obsessivament els interessos propis, sense tindre en compte els dels altres, sinó fent-nos càrrec, solidàriament, de les necessitats de la humanitat. La lliçó que hem d’aprendre d’aquesta pandèmia, ha de ser la de viure d’una manera més humil, valorant les coses aparentment menudes i insignificants, com sant Pasqual, per a deixar de banda la supèrbia i l’egoisme i així construir una humanitat més fraterna i més atenta als qui passen necessitat. I també, evidentment, extremant la cura per la nostra terra. Cal recuperar la jerarquia de valors per a viure atents als signes dels temps. Si no aprenem després d’esta catàstrofe humana serà una tragèdia per a nosaltres i per al planeta.
Enguany, com ens ha passat des de l’inici de l’estat d’alarma, tot es veurà alterat. També la festa de sant Pasqual. Este dia tan entranyable, es viurà amb una sensació de tristesa a causa dels malalts de coronavirus, tot i que sembla que la situació es va normalitzant. Però s’ha pagat un preu molt alt. Esta pandèmia ha fet trontollar els pilars del benestar i ens veiem fràgils, vulnerables i superats per la situació. Milers de valencians afectats per la malaltia, difunts sense poder acomiadar, atur, ERTOS, jòvens sense escola ni universitats, o families separades i destrosades.
La societat sempre porta a dins un anhel de transcendència i d’espiritualitat en el cor humà. Tant de bo que la societat prenga consciència del rumb que porta el nostre món. Tindre referents de gent senzilla i humil com sant Pasqual ens ha d’ajudar a superar esta lamentable situació. El coronavirus és una espantosa desgràcia, però encara ho és més la infame economia que mana en el nostre món.
