La popularitat d’un barri

La història d’Occident ens mostra com la cultura va trobar en els monestirs un lloc de difusió, traspassant els seus murs per arribar a la societat. Salvant les diferències i el temps que ens separa (la qual cosa no és cap motiu per oblidar-ho) el convent de La Mercé ha segut durant quatre segles llar de cultura i d’educació a Borriana. Des de la seua fundació, a més d’acollir la vida monàstica dels frares mercedaris, ha segut escola de gramàtica, seu de l’ajuntament, casa dels mestres i escola pública. Desgraciadament, durant uns anys fou utilitzat com a presó, després de la Guerra Civil, la qual cosa marca una línea totalment oposada a l’esperit i al carisma de l’orde mercedari, que durant segles va treballar per la llibertat i per la dignitat de la persona humana, deslliurant-la de l’analfabetisme i de l’esclavitud. Este edifici conventual, amb l’arribada de la democràcia es convertí en el Centre Municipal de Cultura La Mercé, al qual s’afegí la seu del Centre d’Estudis Rafel Martí de Viciana, amb l’Escola Municipal de Música, Pasqual Rubert, l’Escola Municipal de Dansa i el Taller d’Arts Plàstiques. Actualment un nombrós nombre d’alumnes (vora 1000) acudixen a les instal•lacions per a rebre una educació integral i integrada: visiten la biblioteca, asistixen a obres de teatre o a conferències, o es pot vore a gent de totes les edats visitant exposicions. El Centre Especialitzat d’Atenció per a Majors, oferix un servei als jubilats del poble, amb múltiples activitats: tallers d’autoestima i relació social, servei de menjador o perruqueria, podologia, servei mèdic, d’infermeria i de fisioteràpia. Si els murs d’este edifici històric parlaren, ens revelarien la saviesa de la nostra història col•lectiva, que hui en dia s’ha convertit en autèntic testimoni del passat. Perquè La Mercé no són pedres velles, sino antigues. Amb l’última restauració de l’església parroquial, l’any 1996, el conjunt arquitectònic quedà rehabilitat i requalificat. Amb la instal•lació de les noves campanes, es recuperen tocs tradicionals, que des de feia anys, per desaparició de les antigues, el campanar de La Mercé havia quedat mut. I tres campanes: La Mercé, mirant a la plaça, la Misericòrdia, que ens porta el vent de Llevant, i el Cor de Jesús, amb el vent de Ponent, marquen la vida quotidiana del barri. Actualment els tocs de l’Àngelus a les 12 del migdia, la missa diària, el toc de difunts i el vol, són les úniques melodies que arriben a nosaltres.

A l’esquerra mercat dels dimarts. A la dreta façana del Mercat Central

L’activitat del barri com a centre neuràlgic, després del Plà i la Plaça Major pels afers econòmics, financers, administratius i recreatius, és indubtable. El barri La Mercé aglutina una activitat i un moviment social suficientment elevat, com per a entretindre’s una miqueta i prestar atenció a la seua vida. La Mercé és un barri que sociabilitza la ciutat, amb el tradicional mercat dels dimarts, on generacions i generacions de borrianencs, i sobretot de borrianenques, fan les seues compres, arribant de tots els punts de la ciutat. Com a colofó de l’arquitectura de Borriana, hem de detindre’ns en el Mercat Central, d’una clara línia modernista, típica de molts mercats valencians. L’entrada principal està presidit per un arc parabòlic, coronat per tres vidrieres polícromes que manifesten la riquesa citrícola de la ciutat. Este mercat va ser projectat per l’arquitecte Enrique Pecourt, l’any 1930. Tanta va ser la importància del mercat central com a factor social, que en l’exercici faller 1965-1966 es plantà la Falla del Mercat. Eixe any es formà una comissió integrada per venedors i venedores del mercat central i per ramaders de l’escorxador, aleshores situat al costat (hui plaça José Iturbi) unint-los la proximitat i el tracte comercial. Els nous temps porten noves modes i estils de vida. Certament la modernització de la societat oferix un ampli ventall d’horaris comercials, aprofitats fins i tot per a l’oci. Però no cal confondre el mercat amb una superficie comercial. Al mercat, la venda no es fa de manera mecànica. El mercat és un lloc de trobada i de sociabilització, on la gent parla dels temes d’actualitat o dels afers quotidians. Anar ha comprar es pot fer en moltes tendes o supermercats, però anar al mercat, és un valor social. És part de l’essència del nostre poble. El mercat ha segut nexe d’unió per a Borriana de generació en generació. Per això, cal potenciar eixa comunicació senzilla i plana de carrer. Eixe és el vertader valor a conservar i transmetre’l als més jòvens. En una època com l’actual, on el patrimoni cultural és àmpliament assumit per la societat, caldria transmetre estos valors combinant-los amb la restauració de la part exterior i de les façanes de l’edifici. Els carrers del barri, rectes i llargs, normalment amb construccions baixes, i cases particulars, definixen una línia urbanística traçada per la història, per una manera de ser i una forma de viure: Colón, Sant Victorià, Jardí, Lurdes…són uns dels exemples. Però el centre del barri el trobem a la Plaça de La Mercé, on es planta ‘La Veterana’, la primera falla de Borriana, des de l’any 1928. El fet està gravat, per als curiosos, en una placa en la mateixa façana de l’església, com a testimoni viu i col•lectiu, i com a record que ens fa present la nostra història.

A l’esquerra, placa commemorativa a la primera falla de Borriana. A la dreta, vidriera polícroma que corona l’arc parabòlic d’entrada al Mercat Central

Durant anys, Borriana va deixar de fer ‘bou per la vila’ i el retorn d’esta festa tan popular, va donar nova vida als carrers del barri durant tretze anys, des de 1976 a 1989. Molts adults, en aquells anys xiquets, recordaran com es muntaven les barreres en la plaça José Iturbi, repartint-les per tot el barri. I com es començava a respirar l’ambient de festa que congregava gran quantitat de gent. Era sonada l’entrada de huit o nou bous dins dels respectius caixons (eren els que cabien als torils) que feien entrada a Borriana amb la ‘desencaixonà’, la vespra del primer dia de bou que solia ser diumenge. És també un record entranyable, el casal de la comissió del bou al carrer Ausiàs March, el tancament de vaques al carrer Sant Pere Pasqual (carrer del corralot) i també, molta gent del barri pot fer memòria de la loteria setmanal que es repartia, per poder fer la festa cada mes de setembre. Encara recorde, quan jo era un xiquet, la vinguda a Borriana d’un bou de Miura i els incomptables exemplars de la ramaderia de Salvador Guardiola Fantoni.

Altres esdeveniments encara tenen lloc hui en el popular barri, com la cercavila de Sant Antoni, organitzat per l’Associació Amics del Cavall, amb la benedicció d’animals, el repartiment de rotllos i l’encesa de la foguera que dibuixa una festa mediterrània del cicle agrari. El foc que és fascinant i beneficiós, alhora que també perillós i terrible, marca el ritme estacional, a les comarques valencianes. Per Sant Josep s’enceta la primavera amb les falles, i amb la foguera de Sant Joan, demanant nous desigs i noves esperances, la llum allarga el dia, covertint-se en el protagonista de l’estiu. Són els focs de la festa.

Imatges de la festa. La Mare de Déu envoltada de gent i els gegants Blai i Mercé, fent les delícies a grans i menuts. Mirant amunt, la traca enllestida per al final de la processó

Però la festa cabdal del barri la trobem cada mes de setembre quan celebra el patronatge de la Mare de Déu de la Mercé. El dia 23 els xiquets disfruten de la cercavila dels cabuts perseguint-los, pels carrers del barri. I per la nit, la música anuncia la vetlla a la Mare de Déu. La música, que és la llengua de l’ànima, com a melodia tan entranyable i tan valenciana, acompanya i pacifica els cors dels veïns. Ja el dia 24, les campanes anuncien la festa grossa, i el veïnat es prepara per a la missa i la processó, acompanyats dels cabuts, i de Blai i de Mercé, els gegants que es sumen a la festa ballant a ritme de tabal i dolçaina. La Carrera, El Plà, La Tanda, Plaça Martí de Viciana, Colón, Ausiàs March, Beata Mariana i Beat Ripollès, formen la volta de la processó en la seua visita anual al barri. Portes obertes de bat a bat i balcons vestits amb cobertors de festa (certament, cada vegada menys. Cosa que s’hauria de potenciar des de les esglésies locals) marquen el final de l’estiu i l’inici d’una nova estació, pintada de colors ocres, que ens convida a tornar a la normalitat d’una roda del temps que no para.

Imatge de la Mare de Déu de La Mercé processional, enfilant el carrer La Carrera

Un enllaç d’anelles ens permet precissament escriure este article, convertit ja en un mar de la memòria. Sense saber-ho, i quan mire arrere, recorde un passat que ens pertany a tots nosaltres, i que forma part de la història que hui construïm, per a que demà continuen creant consciència de Poble.