elperiodic.com
SELECCIONA IDIOMA
Castellano
Per Jordi Bort
Raons i paraules - RSS

Mario Benedetti

    Mario Benedetti, poeta, assagista i escriptor uruguaià, ens ha deixat ! El passat diumenge dia 17 Benedetti moria a Montevideo, després d’una vida ben fecunda. Va ser una de les personalitats més destacades de la literatura en llengua castellana de tot el segle XX. Va escriure més de 80 llibres, molts d’ells traduïts a 20 idiomes.

    Mario Benedetti va nàixer el 14 de setembre de 1920 a Paso de los Toros (Uruguai) Va ser batejat amb 5 noms (Mario Orlando Hamlet Hardy Brenno) d’acord amb els costums italians dels seus pares. Als 4 anys la seua família es traslladà a Montevideo, on Benedetti va fer els estudis primaris. A causa de la situació econòmica familiar va començar a treballar als 14 anys a la Will L. Smith, S. A. De fet, abans de dedicar-se a l’escriptura, Mario Benedetti treballà de taquígraf, caixer, venedor, periodista, traductor... En 1945 entrà a formar part de l’equip de redacció del setmanari Marcha, que va ser clausurat per la dictadura el 1974. El 1946 es va casar amb Luz López Alegre, a la qual va dedicar molts dels seus poemes. El 1948 dirigí la revista literària Marginalia, i publicà el llibre Peripecia y novela.

    Va participar activament en el moviment contra el tractat militar entre Uruguai i els EEUU, en la que va ser la seua primera acció com a militant progressista. El 1964 treballà com a crític teatral i col•laborà també com a humorista a la revista Peloduro. El 1971 fundà el Movimiento de Independientes 26 de marzo, organització que es va integrar a la coalició Frente Amplio. Eixe mateix any va ser nomenat director del Departament de Literatura Hispànica de la Facultat d’Humanitats i Ciències. Publicà Crónica del 71, i Los poemas comunicantes.

    En 1973, després del colp militar, va haver d’abandonar l’Uruguai, i s’exilià a Buenos Aires. El 1980 es traslladà a viure a Palma de Mallorca i el 1983 a Madrid. El març d’aquell mateix any va tornar a l’Uruguai, passant a formar part del consell de redacció de la revista Brecha, que continuava el projecte de Marcha, que es va acabar a causa de la dictadura.

    El 1986 va obtindre el Premi Hristo Boteu per la seua obra poètica, i el 1987, Amnistia Internacional li va concedir el Premi Flama d’Or per la seua novel•la Primavera con una esquina rota. El 1997 va ser investit Doctor Honoris Causa per la Universitat d’Alacant, a la qual va donar més de 2000 exemplars de la seua col•lecció particular de llibres, films i discs, i el 1999 va ser guardonat amb el Premi Reina Sofia de Poesia Iberoamericana. L’any 2000 obtingué el Premi Iberoamericà José Martí, i el 2004 se li concedí el Premi Etnosur. El 2005 presentà el llibre de poemes Adioses y bienvenidas, i la Universitat Internacional Menéndez Pelayo el distingí amb el seu Premi Internacional.

    Representant de la generació uruguaiana anomenada “generació crítica”, va escriure obres de poesia, assaig, novel•la, teatre i contes. Entre les seues obres més importants cal destacar en teatre, Pedro y el capitán (1979) El viaje de salida (2008), en contes Esta manyana y otros cuentos (1949) Montevideanos (1959) o Buzón de tiempo (1999) Pel que fa a assaig, publicà Letras del continente mestizo (1968) Inventario 70 (1970) o El desexilio (1984) En poesia, La víspera indeleble (1945) Te quiero (1956) Próximo prójimo (1965) o Testigo de uno mismo (2008) Pel que fa a les seues novel•les tenim La tregua (1960) Gracias por el fuego (1965) La barra del café (1992) o Andamios (1996)

    El diumenge passat 17 de maig, Mario Benedetti morí al seu domicili de Montevideo, a l’edat de 88 anys. La seua salut s’havia anat deteriorant des de l’abril de 2006, després de morir la seua dona Luz López, de la qual va estar enamorat tota la vida. Així i tot, Benedetti va continuar treballant. L’agost de l’any passat encara presentà el llibre Testigo de uno mismo, el seu últim poemari, un testament que el reafirma com una pedra angular de la poesia i de la literatura universal. Segons els estudiosos de la seua obra, Benedetti que va ser anomenat poeta de l’amor i de l’exili, ha segut un dels màxims representants de la literatura contemporània. Les seues poesies van ser musicades i cantades per Joan Manuel Serrat en el disc El sur tambien existe, i per Daniel Viglieti, Nacha Guevara o Pedro Guerra. Com han dit els estudiosos de la seua obra, Benedetti ha segut un home amb una fructífera vida dedicada a les lletres.

    He trobat uns pensaments preciosos de Mario Benedetti, que com a homenatge al poeta uruguaià vull compartir amb tots els qui “entreu” a Raons i paraules :

     

    “M’AGRADA.....

    La gent que vibra, que no hi ha que dir-li que faça les coses, sinó que sap allò que ha de fer, i ho fa ! La gent que cultiva els seus somnis, fins que els somnis s’apoderen de la seua pròpia realitat.

    M’agrada la gent amb capacitat per assumir les conseqüències de les seues accions, la gent que arrisca allò que és cert per allò que és incert, per tal d’anar darrere d’un somni, la gent que fuig dels bons consells, deixant les solucions en mans del nostre pare Déu.

    M’agrada la gent que és justa amb els altres i amb ells mateixos, la gent que sap agrair el nou dia, les coses bones que existixen en la seua vida, que viu cada hora amb ànims, donant el millor d’un mateix, agraïts d’estar vius, de poder regalar somriures, d’oferir les seues mans i ajudar, generosament, sense esperar res a canvi.

    M’agrada la gent capaç de criticar-me constructivament i cara a cara, però sense ferir-me, la gent amb tacte.

    M’agrada la gent que té sentit de la justícia. A tots ells els anomene els meus amics.

    M’agrada la gent que creu en la importància de l’alegria i la predica ! La gent que amb les seues bromes ens ensenya a viure la vida amb humor, la gent que mai deixa de ser infant.

    M’agrada la gent que amb la seua energia, contagia energia als altres.

    M’agrada la gent sincera, capaç d’oposar-se amb arguments raonables a les decisions dels altres, que no es fa arrere quan es tracta d’arribar a objectius i idees.

    M’agrada la gent de criteri, la que no s’avergonyix en reconèixer que es va equivocar, o que no sap alguna cosa, la gent que, en acceptar els seus errors, s’esforça genuïnament per no tornar a fer-los.

    M’agrada la gent que lluita contra les adversitats, la gent que busca solucions.

    M’agrada la gent que pensa i medita internament, la gent que valora als altres no per un estereotip social ni per la manera de vestir, la gent que no jutja ni deixa que els altres jutgen.

    M’agrada la gent que té personalitat, la gent capaç d’entendre que l’equivocació més gran de l’home és intentar traure’s del cap, allò que no ix del cor : la sensibilitat, el coratge, la solidaritat, la bondat, el respecte, els valors, l’alegria, la humilitat, la fe, la felicitat, la confiança, l’esperança, l’agraïment, els somnis, l’amor als altres.....perquè tot això són coses fonamentals !!

    Amb gent com eixa, em vull comprometre per a allò que siga, per a la resta de la meua vida, ja que pel fet de tindre’ls amb mi, ja em done per ben retribuït !!”

    Gràcies per ser d’eixa gent !

    Impossible guanyar sense saber perdre.

    Impossible caminar sense caure.

    Impossible encertar sense equivocar-se.

    Impossible viure sense saber reviure.

    La glòria no consistix en no caure mai, sinó en alçar-se tantes voltes com siga necessari. I això és una cosa que molts pocs tenen el privilegi d’experimentar. Feliços aquells que ja ho han aconseguit !!

     

    També vull presentar uns poemes de Benedetti en la llengua original, que expressen la seua gran sensibilitat poètica :

     

    USTEDES Y NOSOTROS

    Ustedes cuando aman
    exigen bienestar
    una cama de cedro
    y un colchón especial

    y nosotros cuando amamos
    es fácil de arreglar
    con sábanas qué bueno
    sin sábanas da igual

    ustedes cuando aman
    calculan interés
    y cuando se desaman
    calculan otra vez

    nosotros cuando amamos
    es como renacer
    y si nos desamamos
    no la pasamos bien

    ustedes cuando aman
    son de otra magnitud
    hay fotos chismes prensa
    y el amor es un boom

    nosotros cuando amamos
    es un amor común
    tan simple y tan sabroso
    como tener salud

    ustedes cuando aman
    consultan el reloj
    porque el tiempo que pierden
    vale medio millón

    nosotros cuando amamos
    sin prisas y con fervor
    gozamos y nos vale
    barata la función

    ustedes cuando aman
    al analista van
    él es quien dictamina
    si lo hacen bien o mal

    nosotros cuando amamos
    sin tanta cortedad
    el subconsciente piola
    se pone a disfrutar

    ustedes cuando aman
    exigen bienestar
    una cama de cedro
    y un colchón especial

    nosotros cuando amamos
    es fácil de arreglar
    con sábanas qué bueno
    sin sábanas da igual

     

     

     

    TE QUIERO

    Tus manos son mi caricia
    mis acordes cotidianos
    te quiero porque tus manos
    trabajan por la justicia

    si te quiero es porque sos
    mi amor mi cómplice y todo
    y en la calle codo a codo
    somos mucho más que dos

    tus ojos son mi conjuro
    contra la mala jornada
    te quiero por tu mirada
    que mira y siembra futuro

    tu boca que es tuya y mía
    tu boca no se equivoca
    te quiero porque tu boca
    sabe gritar rebeldía

    si te quiero es porque sos
    mi amor mi cómplice y todo
    y en la calle codo a codo
    somos mucho más que dos

    y por tu rostro sincero
    y por tu paso vagabundo
    y tu llanto por el mundo
    porque sos pueblo te quiero

    y porque amor no es aureola
    ni cándida moraleja
    y porque somos pareja
    que sabe que no está sola

    te quiero en mi paraíso
    es decir que en mi país
    la gente viva feliz
    aunque no tenga permiso

    si te quiero es porque sos
    mi amor mi cómplice y todo
    y en la calle codo a codo
    somos mucho más que dos

     

     

     

    LO QUE NECESITO DE TI

    No sabes como necesito tu voz;
    necesito tus miradas
    aquellas palabras que siempre me llenaban,
    necesito tu paz interior;
    necesito la luz de tus labios
    ¡Ya no puedo.... seguir así !
    ....Ya no puedo
    mi mente no quiere pensar
    no puedo pensar nada más que en ti.
    Necesito la flor de tus manos
    aquella paciencia de todos tus actos
    con aquella justicia que me inspiras
    para lo que siempre fue mi espira
    mi fuente de vida se ha secado
    con la fuerza del olvido......
    me estoy quemando;
    aquello que necesito ya lo he encontrado
    pero aun te sigo extrañando.

     

    Un últim poema de Mario Benedetti, és el seu bonic Parenostre :

    Padre nuestro que estás en los cielos
    con las golondrinas y con los misiles,
    quiero que vuelvas antes que olvides
    cómo se llega al ser de Río Grande.

    Padre nuestro que estás en el exilio,
    casi nunca te acuerdas de los míos;
    de todos modos, donde quiera que estés,
    santificado sea tu nombre,
    no quienes santifican en tu nombre
    cerrando un ojo para no ver las uñas sucias de la miseria.

    En junio de mil nueve setenta y cinco
    ya no sirve pedirte “venga a nos el tu reino”,
    porque tu reino también está aquí abajo,
    metido en los rencores y en el miedo,
    en las vacilaciones y en la mugre,
    en la desilusión y en la modorra,
    en este ansia de verte pese a todo.
    Cuando hablaste del rico, la aguja y el camello
    y te votamos todos, por unanimidad, para la gloria,
    también alzó la mano el indio silencioso
    que te respetaba pero se resistía a pensar “hágase tu voluntad”

    Sin embargo, una vez, cada tanto,
    tu voluntad se mezcla con la mía;
    la domina, la enciende, la duplica,
    más arduo es conocer cuál es mi voluntad
    cuando creo de veras lo que digo creer,
    así en tu omnipresencia como en mi soledad,
    así en la tierra como en el cielo,
    siempre estaré más segura de la tierra que piso
    que del cielo intratable que me ignora.

    Pero ¿quién sabe?, no voy a decidir
    que tu poder se haga o se deshaga.
    Tu voluntad igual se está haciendo en el viento,
    en el Ande de nieve,
    en el pájaro que fecunda a su pájara,
    en los cancilleres que murmuran “Yes, sir”,
    en cada mano que se convierte en puño.
    Claro, no estoy segura si me gusta el estilo
    que tu voluntad elige para hacerse;
    lo digo con irreverencia y gratitud;
    dos emblemas que pronto serán la misma cosa.

    Lo digo, sobre todo, pensando en el pan nuestro de cada día
    y cada pedacito de día.
    Ayer nos lo quitaste, dánosle hoy.
    O al menos el derecho de darnos nuestro pan,
    no sólo el que era símbolo de algo,
    sino el de miga y cáscara,
    el pan nuestro.

    Y ya que nos quedan pocas esperanzas y deudas
    perdónanos, si puedes, nuestras deudas,
    pero nos perdones la esperanza;
    no nos perdones nunca nuestros créditos.
    A más tardar mañana saldremos a cobrar a los fallitos,
    tangibles y sonrientes forajidos.
    A los que tienen garras para el arpa.

    Poco importa que nuestros acreedores perdonen
    así como nosotros, una vez, por error,
    perdonamos a nuestros deudores.
    Todavía nos deben como un siglo de insomnios y garrote,
    como tres mil kilómetros de injurias,
    como veinte medallas a Somoza,
    como una sola Guatemala muerta.

    Y no nos dejes caer en la tentación
    de olvidar o vender este pasado,
    o arrendar una sola hectárea de su olvido,
    ahora que es la hora de saber quienes somos
    y han de cruzar el río el dólar y su amor contra-reembolso
    arráncanos del alma el último mendigo
    y líbranos de todo mal de conciencia.

    Amén.

    Elperiodic.com ofereix aquest espai perquè els columnistes puguen exercir eficaçment el seu dret a la llibertat d'expressió. En ell es publicaran articles, opinions o crítiques dels quals són responsables els mateixos autors en tant dirigeixen la seua pròpia línia editorial. Des d'Elperiodic.com no podem garantir la veracitat de la informació proporcionada pels autors i no ens fem responsables de les possibles conseqüències derivades de la seua publicació, sent exclusivament responsabilitat dels propis columnistes.
    comentaris 5 comentaris
    planelles
    planelles
    18/11/2009 03:11
    Mario en Jodi

    Tuve el placer de conocer a Benedetti y tu artículo me ha emocionado. Comparto tus opiniones y sentimientos.

    Pujar