La Mare Teresa de Calcuta

Este estiu, prenent una cervesa en una terraseta alcriera de Santa Bàrbara (un lloc i un espai per a mi entranyable i em considere un privilegiat haver conegut de primera mà el terme agrícola i un afortunat haver nascut ací), una bona amiga, entre llargues converses, em va dir, “llig este llibre”. Es tractava d’un llibre sobre la mare Teresa de Calcuta i ara m’he disposat a escriure algunes senzilles ratlles sobre esta dona entregada al servei dels altres i de la pau. Amb més persones com ella s’acabarien moltes de les penes d’este món, encara que també cal dir que hi ha moltes més persones de les que ens pensem que treballen tots els dies per un món millor indepentdentment de la religió, raça, llengua o sexe. Persones que subterràniament i sense cap afany de protagonisme creuen en una utopia per fer-la realitat. Persones que creuen per poder vore (no vore per a poder creure) en una societat més justa, solidària i més humana. Treballant i amb constància. No queixant-se i no aportar res mai.

Gonxha Bojaxhiu (que amb el temps s’anomenaria Teresa de Calcuta) va nàixer  a Skopje, Albània, el 26 d’agost de 1910. L’any passat vam celebrar el Centenari del seu naixement.

De menuda va freqüentar una escola laica, i assistia a la catequesi parroquial. El setembre de 1928, amb 18 anys, Gonxha ingressava al noviciat de la Congregació de la Benaurada Verge Maria, coneguda també amb el nom de Germanes de Loreto o Dames Irlandeses, situat a Rathfarnham a prop de Dublín, on passà dos mesos. D’allí va ser destinada a Calcuta, a l’Índia, on arribà el 6 de gener de 1929.

A Darjeeling va fer el noviciat  i el 25 de maig de 1931 la professió religiosa, on va prendre el nom de Teresa, en record de la santa de Lisieux. Finalment el 24 de maig de 1937 féu la professió perpètua. També féu la carrera de magisteri.

El seu primer destí en l’ensenyament va ser a Calcuta, on les Germanes de Loreto tenien dos collegis, amb noms i alumnes diferents. Un d’ells s’anomenava Loreto Entally, per a xiquetes sense pares, o filles de matrimonis separats i pobres, i que gratuït, i l’altre s’anomenava St.Mary’s amb xiquetes de classe alta, filles de les millors famílies, i de pagament. La germana Teresa va ser destinada al collegi de les xiquetes riques, com a professora i directora pedagògica.

El 10 de setembre de 1946, en el viatge en tren de Calcuta a Darjeeling, va sentir una “crida especial” per deixar el convent i dedicar-se als més pobres. La germana Teresa no s’havia acostumat  a la misèria de la gent que vivia als carrers de Calcuta. “És possible que jo puga fer alguna cosa per esta gent?”, es preguntava sor Teresa, que veia els rostres dels moribunds abandonats, els agonitzants anònims dels carrers, els xiquets sense recursos ni estimació, un espectacle que li travessava les entranyes. Va presentar a la seua superiora el desig de dedicar-se als pobres. Al pocs dies va tindre la resposta que esperava: “si esta és la voluntat de Déu, jo no puc sinó donar-li autorització amb tota l’ànima”. Però faltava també el permís de Roma. Amb data de 12 d’abril de 1948, el papa li donava el permís d’exclaustració: sor Teresa quedava autoritzadaa abandonar la congregació de les Germanes de Loreto.

La primera cosa que va fer, va ser fer un curset accelerat de pràctica sanitària, per tindre algunes nocions d’infermeria. El primer dia que va eixir al carrer, recollí 5 xiquets abandonats. El dia de Nadal ja eren 25 i 41, la nit de Cap d’Any. La Mare Teresa volia viure com i amb els pobres. Ella no va pensar mai en fundar una nova congregació, sinó en ajudar els més necessitats. Però el 19 de març de 1949, una alumna seua del collegi, Subashini Das, la va anar a trobar i li va dir: “mare, he vingut a quedar-me amb vostè”. La Mare Teresa no li ho posà fàcil: “serà una vida dura, hauràs de ser pobra i viure com els pobres”. Al final va ser acceptada i a poc a poc van vindre més jóvens, exalumnes de la Mare Teresa.

Disposades a donar-ho tot, les Missioneres de la Caritat veuen a Crist en els malats, els pobres i els moribunds, i viuen la pobresa des de la llibertat evangèlica.

El 7 d’octubre de 1950 va ser aprovada la nova congregació, que prengué el nom de Missioneres de la Caritat. Per hàbit adoptaren el sari indi, que porten la major part de les dones de Calcuta. “El sari (deia la Mare Teresa) fa que les germanes siguem pobres entre els pobres, pel fet de compartir en el mateix vestit, la forma de vida dels desposseïts d’este món”.

Un dia la Mare Teresa va vore una dona que agonitzava, mig rossegada per les rates i que li deia: “ha estat el meu propi fill el qui m’ha deixat ací”. La va recollir i la va portar a l’hospital més pròxim, on li van dir que allí recollien malalts, no morts! Allò va fer que intentara trobar solucions perquè els pobres foren atesos. “La Missionera de la Caritat ha de donar, però sobretot ha de donar-se”, deia la Mare Teresa.

La missió de la Mare Teresa i de les seues missioneres que començà a Calcuta, hui s’ha estès als suburbis de ciutats com Londres, Nova York, Roma, Caracas, Manila, Barcelona, París...

Les missioneres no busquen gratituds ni recompenses materials pel que fan. El seu servici és donar-se amb gratuïtat, amb un treball humanament molt dur. Un dia algú li va dir a la Mare Teresa, que ni per un milió de pessetes hauria fet el que ella i les seues monges feien. La Mare Teresa li va respondre: “Si fóra per diners, jo no ho faria tampoc, ni per eixa quantitat, ni per cap. Però ho faig per amor a Crist”.

Quan arribaren a Veneçuela el 1966, per obrir la seua primera casa fora de l’Índia, es van trobar amb una vivenda amb frigorífic, llavadora elèctrica i mobles confortables. La Mare Teresa, que acompanyava a les germanes destinades a la nova fundació, demanà que retiraren els mobles i aquella caseta fou casa dels moribunds. Les germanes anaren a viure en barraques, com els dels pobres que havien d’assistir.

La seua vida s’acabà el 5 de setembre de 1997, quan morí a Calcuta. Havia rebut el Premi Nobel de la Pau el 1979.

La Mare Teresa va ser un símbol de l’amor i de la caritat cristiana. Va ser beatificada pel papa Joan Pau II, el 19 d’octubre de 2003.

La seua vida està plena de frases i de records admirables. Només deixe uns quants pensaments de la Mare Teresa, que ens parlen de la seua dedicació i amor pels pobres més pobres:

Pense que el món està sofrint tant, perquè hem perdut la capacitat d’estimar. No tenim temps per als nostres xiquets, ni per als nostres ancians. I l’amor ha de començar a cada llar.

Tots anem tan de pressa per la vida, amb ganes de fer diners i de realitzar projectes, que no tenim temps per als altres.

Veig a Déu, en cada persona humana. Així, quan cuide els leprosos, sent que estic curant al mateix Senyor. No és això una experiència bonica?

Quan veig tanta pobresa, naix en el meu interior una mena d’ira! Jo no vull sentir còlera, però en vore la situació d’Etiòpia, no puc evitar sentir-la.

La pobresa més terrible és la soledat, i el sentiment de no sentir-se estimat.

No sentir-se estimat, és una pobresa molt més gran que la pobresa d’aquell que no té res per menjar.

No penses que l’amor ha de ser extraordinari. El que fa falta és estimar sempre sense cansar-nos-en.

Cada volta que somrius a algú, és un acte d’amor, un regal que fas als altres.

La malaltia més gran d’avui en dia no és la lepra ni la tuberculosi, sinó la sensació de no sentir-se estimat.

Hui, al nostre món, hi ha més fam d’amor que de pa.

Si tu jutges als altres, no tindràs temps d’estimar-los.

No sé com serà el cel, però sí que sé que Déu no ens preguntarà quantes coses bones hem fet, sinó quan d’amor hem posat en allò que hem fet.

Tingues fe en les coses menudes que fas, perquè en elles és on resideix la teua força.

Jo no pregue per aconseguir l’èxit. Pregue per mantindre’m fidel.

En esta vida, no estem cridats a fer coses grans. Només podem fer coses menudes, però amb un gran amor.

Els diners no ho són tot en esta vida! Els altres necessiten el nostre cor.    

Escolliu el camí de la pau. En tota guerra hi ha vencedors i vençuts. Una guerra, no pot justificar el sofriment, el dolor i les vides que es perdran per les vostres armes. (Carta de la Mare Teresa al president dels EEUU, George Bush i al president d’Iraq, Saddam Hussein)