La Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià. 25 anys després
El valencià, la llengua d’Ausiàs March, i de Jaume Roig, de Sor Isabel de Villena, de Jordi de Sant Jordi, de Roís de Corella, de Salvador Espriu i de Ramon Llull, de Bernat Artola i Carles Salvador, d’Estellés, Sanchis Guarner i Fuster, d’Isabel-Clara Simó, de Josep Lozano i Vicent Usó, va ser durant molt de temps una llengua oficial, una llengua normal en l’ús quotidià del nostre Poble.
La primera referència documental de la utilització del terme valencià, per referir-se a la llengua pròpia dels valencians, s’ha trobat en un procés judicial de Menorca contra Gil de Lozano, datat entre 1343 i 1346, en el que es diu que la mare de l’acusat, Sibila, parlava “valencianesch”, perquè era d’Oriola. Al segle XV, l’anomenat Segle d’Or, el nom valencià era ja la denominació usual de la llengua predominant del Regne de València. Joanot Martorell, autor de la novel•la Tirant lo Blanch, afirmava: “no solament de lengua anglesa en portuguesa. Mes encara de portuguesa en vulgar valenciana: perço que la nacio don yo soc natural sen puxa alegrar”.
Amb el temps, el valencià com a llengua va anar perdent força. Però sobretot va ser el Decret de Nova Planta del Regne de València, al segle XVIII, que significà la fi de tot el sistema legislatiu i polític valencià: els Furs, les Corts Valencianes i el Dret Civil, que van ser substituïts per les lleis i el règim polític de Castella. El valencià va ser prohibit com a llengua de l’administració, de l’ensenyament i de la predicació, talment com va passar amb els 40 anys de dictadura. El Decret de Felip Vè deia: “he juzgado por conveniente abolir y derogar enteramente todos los referidos fueros, privilegios, pràctica y costumbre hasta aquí observadas en los referidos Reynos de Aragon y Valencia; siendo mi voluntad que estos se reduzcan a las leyes de Castilla”.
Amb l’establiment de la democràcia, la Constitució Espanyola, en el seu article 3, va arribar a reconèixer que a més del castellà, “les altres llengües espanyoles seran també oficials a les respectives Comunitats Autònomes” pel fet que ”les distintes modalitats lingüístiques, és un patrimoni cultural”. Certament que els valencians, malgrat la Llei d’Ús i Ensenyament, encara estem molt lluny pel que fa a la normalització de la nostra llengua. Només cal repassar la Llei, i mirar la realitat del dia a dia.
Així, el Preàmbul de la Llei afirma que “la Generalitat Valenciana té el dret i el deure de retornar la nostra llengua a la categoria i al lloc que mereix, acabant amb la situació de deixadesa i deterioració en que es troba”. És important també remarcar l’article 1, que pel que fa al valencià, parla de “protegir la seua recuperació i garantir l’ús normal i oficial”. Això que està escrit i que com a Llei ha de ser obligatòri, està molt lluny de la realitat. Quantes sales de teatre tenen una programació en valencià, i quantes en castellà? Quants diaris o revistes hi ha en valencià i quants en castellà? Quantes emissores de ràdio i de televisió hi ha en valencià i quantes en castellà? Quantes misses es fan en valencià i quantes en castellà? Quants mòbils o ordinadors estan programats en valencià i quants en castellà? Quantes escoles tenen l’ensenyament en valencià i quantes en castellà?...La diferència entre una llengua i l’altra, és abismal. Encara que l’article 17 afirme que “tots els ciutadans tenen el dret a expressar-se en valencià en qualsevol reunió, així com a desplegar en valencià llurs activitats professionals, mercantils, laborals, polítiques, religioses, recreatives, artístiques”, que lluny que queda això del dia a dia, quan anem al cine, al teatre, a missa, a l’hospital o a un judici. També l’article 18 diu que “el valencià i el castellà són llengües obligatòries als Plans d’Ensenyament dels nivells no universitaris” i encara, l’article 23 parla que “els professors han de conèixer les dues llengües”. L’article 25 diu que “la Generalitat vetlarà perquè el valencià tinga una adequada presència a les emissores de ràdio i televisió i altres mitjans de comunicació gestionats per la Generalitat”.
25 anys després de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, encara queda molt de camí a recórrer per arribar a la plena normalització de la nostra llengua. Si amb l’aprovació d’esta llei el valencià s’ha anat consolidant en l’àmbit educatiu la llengua continua sent, encara, un motiu de reivindicació social. Gràcies a la llei el valencià forma part del programa educatiu a les escoles en tots els seus nivells. Millor o pitjor implantada, però el valencià és present. I eixe camí a fer, ens toca fer-lo a tots els valencians, sense desanimar-nos davant les dificultats que podem trobar, i que són moltes. Serà un camí llarg i difícil, però ple de satisfacció, per fer possible que el valencià siga una llengua normal en tots els àmbits de la vida: l’escola, l’Església, l’Administració, els comerços i botigues, els bars i restaurants, els mitjans de comunicació, els hospitals, les noves tecnologies, la investigació, les sales de festa i les discoteques, ...És així com el Poble Valencià arribarà a ser un Poble com els altres, amb una llengua normalitzada a casa i al carrer, al treball i a l’oci.
M’agradaria fer un xicotet homenatge als llauradors, i als aficionats a la Pilota Valenciana, dos col•lectius que sempre han utilitzat i han mantingut viva la nostra llengua. Dos estaments de la societat valenciana, que mai s’han avergonyit de parlar en valencià, perquè el valencià ha segut, és i serà la seua llengua, la llengua del camp, la llengua del trinquet. Com ha de ser també la llengua de l’escola, dels jutjats, dels esports i de l’Església, la llengua del comerç i de la sanitat.
Pel fet que la nostra llengua ha estat durant segles sense ensenyar-se a l’escola, són moltes les paraules que hem anat perdent, i també en són moltes les que diguem incorrectament. Sovint sentim comentaris de què el valencià que s’aprén a l’escola no és el que es parla al carrer. Ací, s’enfronten les generacions de xiquetes i xiquets escolaritzats en valencià i amb els pares que no ho han estat mai simplement pel fet de què els ha tocat viure unes altres circumstàncies en altres temps o per falta d’oportunitats. L’escolarització, l’estudi de la gramàtica, la sintaxi i la morfologia, són essencials per tal de parlar, i encara més, per tal d’escriure correctament la nostra llengua. També és cert que un excessiu norvativisme ha fet que es pergueren expressions i paraules totalment legitimades pels nostres escriptors. Però els valencians, hem recuperat el dret a escolaritzar els nostres fills en la llengua pròpia, fa molt poc temps. Durant segles i segles l’escola era totalment en castellà, com també l’Església (que encara ho és majoritàriament) i l’Administració pública
La llei va ser aprovada entre sectors, els quals, el text els pareixia insuficient, altres que pensaven fermament que no calia cap llei i per tant que no estaven d’acord amb qualsevol actuació que rebolicara la situació de la societat valenciana i altres que miraven la llei amb recel pel fet de ser partits polítics depenent de les sigles de Madrid. Realment pense que va ser una llei de mínims, però també estic d’acord que sense esta llei la nostra estimada llengua estaria desarmada, catatònica i amb una situació de coma irreversible. Millor això que res. Reflexionant amb la situació de conflicte que havia patit la societat valenciana amb l’anomeda Batalla de València en referència amb els signes d’identitat, possiblement esta llei era l’ùnic camí viable. És una de les poques actuacions que encara vertebren la nostra terra. Vull creure, necessite creure, que poquet a poquet, pas a pas, com la llavor que sembrada a terra va germinant, la nostra llengua retornarà “a la categoria i al lloc que mereix, acabant amb la situació de deixadesa i deterioració en que es troba”. Només si tots els valencians assumim la protecció, la promoció, la defensa i el conreu de la nostra llengua com un tresor que ens pertany, el valencià serà una llengua de futur. La llengua que hem heretat dels nostres pares, i amb la qual hem aprés a comunicar-nos amb ells. La llengua que hem de transmetre als nostres fills. 25 anys després, la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià ha d’anar conquerint nous estrats de la nostra societat, per fer possible que la “llengua històrica i pròpia del nostre poble, del qual constitueix la més peculiar senya d’identitat”, arribe a ser una llengua normal, com ho és l’alemany a Alemanya, o el noruec a Noruega.
