P. Leopoldo Blanch Forcada

Possiblement serà un atreviment. Probablement no sóc la persona més indicada per escriure sobre el Pare Leopoldo, però si que em considere amb dret, com a antic alumne del Col•legi dels PP. Carmelites, de parlar dels frares i del seu claustre de professors, pel fet que positivament em van marcar la vida com a persona. L’ambient que vaig respirar en este centre educatiu, em va ajudar a tindre una infància feliç i per això mateix conserve bones amistats, fruit d’aquella època. El que pretenc amb estes ratlles, és fer una evocació d’un temps passat, que m’ha ajudat a mirar el futur, amb una història que anem fent.

El P. Leopoldo va estar destinat a Borriana durant vint anys en diverses vegades. Personalment el vaig conèixer quan jo havia acabat els estudis en el centre educatiu que els frares regentaven i en la que va ser la seua última etapa a la nostra ciutat. En aquella ocasió, el P. Leopoldo exercia com a conventual i vicari de la Parròquia d’El Salvador i estava ja fora de l’àmbit educatiu del col•legi. Desitge amb esta evocació, transmetre un record i un homenatge al P. Leopoldo, ara que el 5 de setembre es complixen 5 anys del seu traspàs. Aprofitant esta avinentesa, vull deixar constància de la meua gratitud (i estic segur que em faig portaveu de molts altres alumnes) convençut que durant moltes generacions, que el Col•legi dels frares ha segut (des de la seua fundació) una institució cultural del nostre poble. Un centre que ha estat vinculat a Borriana en l’àmbit educatiu, cultural, social i pastoral.

El P. Leopoldo era una persona molt coneguda en Borriana. Segons m’han explicat aquells que el van tractar, “el P. Leopoldo eixia del convent i quan arribava al Pla, ja l’havien convidat tres vegades a dinar”. Un antic alumne (l’actual director del col•legi Don Jose Luis Agustí) m’explicava: “Era un frare que quan entrava en classe, allí es parava fins a una mosca que passava”. Se li van encomanar les tasques de professor de Llatí, Història de l’Art i els comentaris de la Fulla Parroquial. Va exercir de director del col•legi i juntament amb el Pare Manuel Ferrada, van ser els impulsors del centre educatiu dels frares a Borriana, ja que en la seua època es va implantar el batxiller al col•legi. Va ser prior de la comunitat de frares durant dos triennis consecutius, del 1966 al 1969 i del 1969 al 1972. Quan el P. Leopoldo era prior de la comunitat religiosa i director del col•legi, en maig de 1966, el Capítol Provincial dels PP. Carmelites Descalços donaren permís a la comunitat religiosa de Borriana, perquè part de l’edifici del convent fora destinada per a col•legi i així poder sol•licitar la implantació i el reconeixement oficial del batxillerat. D’esta manera, el 15 de juliol de 1967 apareixia en el BOE, l’aprovació definitiva per impartir batxiller elemental. També en aquesta època, però amb el P. Manuel Ferrada de director, s’inaugura l’any 1968, la Festa de la Poesia, que es perllongaria en nou edicions, amb prohoms del valencianisme cultural de l’època com Joan Baptiste Porcar, Ana Mariscal, Ricard Ibáñez Marín i Xavier Casp, qui va ser el conferenciat de la sisena edició de la festa i que va parlar de la “Raó i sentiment de la nostra llengua”. Malauradament, al cap d’uns anys, el Sr. Casp, va decidir abandonar la raó, el sentiment de la nostra llengua i el seny. També hi van assistir esporàdicament altres com Vicent Andrés Estellés o Miquel Peris i Segarra. Com diu el desaparegut Manel Garcia Grau en Poètiques i voluntats en una societat perifèrica: “Sense cap dubte “Crits i Cants. Poesia a Borriana” (a cura del P. Manuel Ferrada) tanca tota una època, i sens dubte, n’obri una altra de ben diferent en la literatura escrita a Borriana…la de la generació dels 70, o del canvi, que consta principalment de quatre noms: Josep Palomero, José Fèlix Escudero, Vicent Franch, i el novel•lista Joan Pla. Amb ells, Borriana s’incorpora a finals dels 70 als vents generals de la literatura valenciana i en valencià”.
L’etapa del P. Leopoldo, va ser per al col•legi uns anys de febrosa activitat renovadora, que tancava una etapa i que portà al col•legi al seu màxim reconeixement en l’àmbit educatiu, i el catapultà fins al moment, constituït en un centre docent amb una sòlida formació i un gran prestigi.

Entenent el llenguatge i el context sociocultural de l’època, cal remarcar les cròniques que s’escrivien sobre el col•legi: “Muchos burrianenses -muchísimos- se han formado intelectual y moralmente en el seno de este convento de líneas elegantes y hermosas, con su pequeño patio-jardín enclaustrado, rebosante de poesía y sus clases alegres i claras”. (Buris-ana núm 67 de l’any 1963).
En la dècada dels seixanta, quan el P. Leopoldo residia al convent carmelita de Borriana, es fundà la Germandat de la Pietat, formada per antics alumnes del Col•legi Niño Jesús de Praga dels PP. Carmelites.

Fora de l’àmbit educatiu, l’any 1962, va promoure la col•locació de les vidrieres que amb tanta majestuositat, engalanen el robust i sobri, però elegant temple de Sant Josep. Estes decoratives peces, fan referència a la vida de Sant Josep, amb al•legories referides a l’Orde Carmelitana.

Les meues lletres només volen ser, com he dit al principi, un xicotet homenatge al P. Leopoldo, i també a tots aquells frares que el van precedir o el van seguir, i que es van dedicar a la formació cultural, intel•lectual i religiosa de la joventut de Borriana. Parlant d’un temps passant, podem estar temptats de pensar que mai res no serà igual!! Però em quede amb la reflexió, de que res d’allò que hem viscut, no es destrueix, sinó que amb bona voluntat i amb tenacitat, tot es transforma.

El P. Leopoldo va nàixer en Almassora, el 23 de febrer de 1920, fill d’una nombrosa familia. Va professar com a carmelita el 9 d’octubre de 1949 i va ser ordenat sacerdot el 17 de març de 1956. Els superiors de l’orde el van destinar a les diverses comunitats: El Desert de les Palmes, en Benicàssim, Castelló, València, al carrer de Sant Joan de la Creu i al carrer d’Alboraia, sobretot a Borriana, i també va estar a Alfondeguilla com a retor on els veïns el guarden en el record amb apreci.

Va viure el procés de la seua malaltia amb serenor, confiant en Déu i va intentar estar sempre al servei de les comunitats on era destinat. Va patir diverses intervencions quirúrgiques i va estar sotmès a diversos tractaments crònics. Jo mateix, al final de la seua vida, li vaig administrar els analgèsics que li prescrivien, veient en ell moltes mostres d’agraïment. D’acord amb els seus germans, el funeral es va fer a l’església dels frares en Borriana, per a després rebre sepultura en el cementeri que els PP. Carmelites tenen al Desert de les Palmes. El funeral va estar presidit pel bisbe de la diòcesi, Reig Pla, amb setanta sacerdots que hi van concelebrar. El soterrar va aglutinar a polítics de diverses sensibilitats i condició social. Cal destacar l’esmerada atenció que va rebre per part dels seus germans i familiars.
El pare provincial de la província carmelitana d’Aragó-València, P. Pascual Gil, va destacar del P.Leopoldo tres coordenades que marcaven la seua vida: la familiar, la religiosa, com a home amant de les coses de l’orde del Carme i l’estimació per la pastoral parroquial, com a vicari de la Parròquia d’El Salvador.

Que la llavor que el P. Leopoldo va sembrar a Borriana, siga hui un fruit abundós, per esdevindre llum per a generacions futures.

Vull agrair ben sincerament, l’atenció que he rebut per part del P. Vicente José Polo, actual prior de la comunitat religiosa a Borriana, el germans Pepe i Maria Gràcia, i també d’Ana Maria Serra, per tota la informació que m’han facilitat.