L’enveja “sana”
L’enveja és un dels sentiments més universal i més perniciós que existeix. Darrere de l’enveja, solen amagar-se complexos i frustracions que hauríem de poder superar, valorant més el que tenim i les persones que ens envolten. Tots, en algun moment de la nostra vida, de forma espontània i irrefrenable, hem tingut el desig de competir amb els altres, veient la persona envejada en una posició de superioritat, abundància i benestar. Això fa que aparega en nosaltres la impotència, el malestar, el desànim i un cert sentiment d’inferioritat.
El discurs de l’envejós acostuma a ser repetitiu, monòton i compulsiu, sobre allò que enveja, o sobre aquell a qui enveja. Deia Miguel de Unamuno : “L’enveja és pitjor que la fam, perquè és la fam espiritual” Com que és un defecte tan estès, és dels més compresos i per això l’acceptem amb naturalitat. Però allò que està malament, no són els sentiments sinó en tot cas, allò que jo faig amb ells. De fet, tot i ser amos de cada un dels nostres sentiments i passions, perquè ens perteneixen i ens defineixen, no som totalment responsables del que sentim, perquè el nostre aspecte emocional no podem controlar-lo del tot. De tota manera, som absolutament i totalment responsables de la nostra actuació, a partir d’eixos sentiments.
L’enveja és criticada i satanitzada públicament. Però a vegades parlem d’una enveja sana, com d’un altre sentiment. Podem envejar algú diguent: “si jo no ho tinc, que tu no ho tingues”. Però també podem pensar: “si tu has pogut, jo també puc aconseguir-ho”. M’agradaria explicar el cas de l’enveja sana, amb una anècdota que relata l’excel·lent escriptor i psquiatra Jorge Bucay :
En un barri de cases baixes i pobres, Antoni va aparèixer amb un magnífic cotxe blau, fabricat a Suïssa, descapotable i d’un gran preu. Joan, que només tenia 12 anys i que coneixia a Antoni de tota la vida, li va preguntar com havia aconseguit aquella meravella.
Me l’ha regalat el meu germà, va explicar.
Tants diners té el teu germà ?
No, va dir Antoni, el que passa és que vaig xocar amb el meu cotxe vell, i ell que sap com el necessite per anar a treballar, va demanar diners al banc i me l’ha comprat.
El teu germà va demanar diners al banc per regalar-te el cotxe que tu necessitaves ?
Joan estava meravellat. Mai no havia vist un cotxe tan preciós.
El teu germà va demanar al banc diners, per comprar-te eixe cotxe? tornà a preguntar, incrèdul, Joan.
Sí, va respondre Antoni. Estarà 5 anys per acabar de pagar-lo. El meu germà és
una gran persona.
Quina enveja, va dir Joan, com m’agradaria.....quan siga major.......
Voldries tindre un cotxe com el meu? va dir Antoni.
No. No és això. No sabria què fer amb un cotxe tan gran. Però el teu germà......
Ja ho entenc, a qualsevol li agradaria tindre un germà com el meu.
No, va dir Joan. M’agradaria, quan siga major, poder arribar a ser com el teu germà.
L’enveja sana, ens porta a ser més humans i més comprensius amb els altres, sense violència, sense lluites de poder.
L’escriptora Isabel Allende, conta també una història preciosa :
“la meua filla Paula, amb només 28 anys, va caure malalta. Va estar en coma un any, i després va morir. Paralitzada al llit, la meua filla m’ensenyà una lliçó que no oblidaré mai: Només tens, allò que dónes !!”
El record de Paula, em porta a no aferrar-me a res. Ara preferisc donar, a que em donen. Sóc més feliç quan estime que quan m’estimen. Estimar és la meua alegria. És quan estime, que puc sentir l’esperit de la meua filla”
Un altre cas admirable, va ser el de Mary Cook que va quedar viuda quan el seu marit, accidentalment es va matar, en caure del terrat. Ella amb una forta depressió, va quedar com paralitzada, com fora d’òrbita. Passava els dies davant de la finestra, com absent, sense fer res, sense preocupar-se ni d’ella, ni dels altres. Però un dia va descobrir que un veí li netejava el jardí, que un altre li feia la compra, i un altre li cuidava el gos. “Ara, diu Mary Cook, vaig teixint la meua vida amb els fils de la gratitud i la humilitat. Ara crec en els altres.”
Conten de Pius Kamal, un metge africà, que un pacient neonazi que li portaren perquè el curara, li va escopir a la cara diguent-li : “no me toques, negre!”. Després de curar-lo, Kamal escriví: “les meues mans negres han salvat moltes vides. Crec que he de curar a tots els hòmens, també a aquells que prefereixen morir, a considerar que jo sóc igual que ells.”
L’enveja és un mal que mata la persona. Però l’enveja sana, pot ajudar-nos a descobrir aquell que està al nostre costat, i al mateix temps ens pot ajudar també a superar el nostre egoisme i eixint de nosaltres mateixos, posar-nos a disposició dels altres. Com el conte de Jorge Bucay, o com el cas d’Isabel Allende, de Mary Cook o de Pius Kamal.
