José Mª Díez-Alegria

Home de frontera, tolerant i respectuós amb els qui no pensaven com ell, este jesuïta asturià nascut ara ha fet 100 anys, va sorprendre l’opinió pública, en escriure (sense sotmetre’l a la censura) la seua obra més significativa: “Jo crec en l’esperança”, una “bomba” mediàtica en l’Espanya dels anys setanta, per la qual va ser expulsat de la Companyia de Jesús. En este llibre, José Mª Díez-Alegria exposava allò que ell pensava sobre l’Església o el celibat i per esta obra, va ser destituït com a professor de la Universitat Gregoriana de Roma.

Anomenat jesuïta “sense papers”, Díez-Alegria va ser un home senzill que es va avançar al seu temps. Identificat amb els pobres i marginats, va ser un cristià amb una fe lliure, i per això mateix, un referent de l’Església espanyola del segle XX. Amic dels seus amics i amb un profund sentit de l’humor, José Mª Díez-Alegria des de l’Associació de Teòlegs Joan XXIII, va ser un precursor de la Teologia de l’Alliberament. 

Jose Mª Díez Alegría

Nascut a Gijon el 22 d’octubre de 1911, va ingressar en la Companyia de Jesús el 1930. Díez-Alegria va saber combinar el treball intellectual (llicenciat en Teologia, doctor en Filosofia i Dret i professor de la Gregoriana) amb el compromís amb els més pobres, juntament amb el P. Llanos, en el Pozo del Tío Raimundo, a Vallecas, el barri més deprimit de Madrid.

Díez-Alegria, que tenia una fe crítica i de frontera, aconsellava “citar més els Evangelis i menys al papa”, i assegurava que en 20 o 30 anys seria una realitat el matrimoni dels capellans i més tard, el sacerdoci de la dona.

Home d’un  humanisme radical, va preferir seguir la pròpia consciència (i publicar el llibre Jo crec en l’esperança)abans que la llei eclesiàstica dels seus superiors, que li ho prohibien. Més tard publicà Rebaixes teològiques de tardor, Teologia en broma i seriosament, Prendre’s a Déu seriosament, riure’s d’un mateix, Es pot ser cristià en esta Església?  o Jo encara crec en l’esperança.

Si Pedro Miguel Lamet va dir de Díez-Alegria que ser “un profeta del segle XX”, el també jesuïta Juan Masiá el va qualificar com “l’hereu de l’esperit d’Ignasi de Loiola”.

La seua veu i el seu testimoni, eren semblants als del profeta Isaïes: “Crida fort, tan fort com pugues. Denuncia al meu poble, a la casa de Jacob, les seues infidelitats i els seus pecats” (Is 58 : 1)

Díez-Alegria havia fet un testament vital en el que demanava que no li prolongaren la vida artificialment: “que em posen els tranquillitzants necessaris per morir tranquil, encara que m’acurten la vida. Això és moralment bo segons la doctrina catòlica i t’ho dic jo que he segut professor de moral en la Gregoriana”. I amb el seu sentit de l’humor afegia: “els de l’Opus i els Legionaris de Crist que obliguen a la gent a morir amb dolor, no sé com han llegit l’Evangeli, ni on han estudiat moral. Crist morí sofrint, perquè uns malvats el crucificaren, però ell no volia que els seus amics moriren torturats”.

Díez-Alegria que afirmava que “tots tenim lloc en el cor del Pare”, definia la resurrecció com una aposta “per la vida, per la justícia, per l’amor, per la llibertat”. I en el seu Credo deia: “Crec que estic unit amb tots els germans i germanes d’ací i d’allà i que en el Senyor arribarem un dia a trobar-nos”.

El bisbe Pere Casaldàliga escrigué: “Díez-Alegria, que ja està en la plena alegria de Déu,  ha estat un testimoni únic per la coherència, per la constància, per la serenitat”.

El P. José Mª Diéz Alegria, que va morir el 25 de juny de 2010, a punt de fer 99 anys, ha estat reconegut com un teòleg imprescindible per entendre l’Església del segle XX i la teologia de l’Alliberament, de la qual, ell en fou un precursor.

En un moment de crisi al si de l’Església, amb aires involucionistes que, fins i tot intenten soterrar el Concili Vaticà II, Díez Alegria és per a tots nosaltres un testimoni de llibertat evangèlica.

El també teòleg castigat per Roma, José Mª Castillo, ha dit de Díez Alegria que va ser “un defensor dels drets humans, de la llibertat i la dignitat de les persones”.

La seua memòria i el seu record, ens seran un exemple per a construir una Església més fidel a l’Evangeli.