Joan XXIII

L’elecció el 28 d’octubre del cardenal Roncalli com a nou papa va canviar la història de l’Església, i obrí la porta de “l’aggiornamento”. El Concili Vaticà II que Joan XXIII va convocar, va ser l’empresa que omplí tot el seu pontificat. Un pontificat curt, el més curt del segle XX (si exceptuem els 33 dies de Joan Pau I) però que va marcar un canvi profund en l’Església.

Joan XXIII 

Angelo Giuseppe Roncalli va nàixer a Sotto il Monte, el 25 de novembre de 1881. Als deu anys entrà al Seminari de Bèrgam, i posteriorment amplià estudis a Roma, on va ser ordenat capellà el 1904. Roncalli va ser un bon estudiant de Teologia, amb un gran interès per conèixer sense pors, les diverses teories i tendències. Per això, Roncalli no va voler renunciar mai ni a la fe ni a la investigació. Degut a això, alguns van sospitar que hi havia una tendència “modernista” en Roncalli.

El 19 de març de 1925 va ser consagrat bisbe, passant a ser Visitador Apostòlic de Bulgària, primer, i després a Turquia. El 1944 va ser enviat com a nunci a París, on va establir ponts d’unió gràcies a la seua cordialitat, a la gran humanitat i al seu esperit de diàleg. Obert a tots, pensaren com pensaren, Roncalli afirmava: “sovint em trobe més a gust entre ateus o comunistes que entre alguns catòlics fanàtics i fonamentalistes”. Finalment, el 1953 fou creat cardenal i nomenat Arquebisbe-Patriarca de Venècia. El conclave que elegiria a Joan XXIII, ara fa 50 anys, fou relativament curt. Durà una miqueta més de tres dies: de la vesprada del 25 d’octubre de 1958, al 28, quan fou elegit papa, després d’onze votacions. El conclave, amb només 51 cardenals, buscava un papa de transició, per succeir a Pius XII. Però amb la seua actuació, valenta i arriscada, Joan XXIII va demostrar al món, que ell no era un papa de transició, sinó un papa innovador que anava a obrir l’Església al món modern. Joan XXIII, en contra del que els cardenals pensaven degut a la seua edat, no era el papa de transició que anava a “hivernar” l’Església, sinó que era el papa que faria nàixer una nova primavera en l’Església.

Tot i que el conclave és secret, no ho són les anomenades Congregacions generals, les reunions prèvies, en les quals els cardenals aprofiten per conèixer-se i establir relacions. És per això que podem saber que, tant l’arquebisbe de Torí com el de Florència, a l’igual que altres cardenals italians, van ser els promotors del nom de Roncalli com a futur papa. Era un secret a veus que el Patriarca de Venència era un “papabile”, un “fermo candidato”, com deien en italià. I és que l’Església necessitava un papa amb una gran força espiritual i una caritat ardent, que obrira l’Església d’Orient a Occident, i que fóra també un pont entre nivells socials, entre nacions enfrontades i àdhuc entre aquells que rebutgen o persegueixen la fe. Roncalli va necessitar onze votacions per aconseguir els 38 vots necessaris. I de seguida, Roncalli, que va prendre el nom de Joan en homenatge al deixeble estimat, i perquè els papes amb este nom van tindre un pontificat curt, començà, decidit, una manera nova, un estil nou en el pontificat. Igual visitava les parròquies de Roma, que xiquets malalts o gent tancada a la presó. Quan visità l’Hospital del Bambino Gesú, un xiquet malalt li digué: “Jo sé que eres el papa, però no puc vore’t. Però t’estime moltíssim.” Dels ulls de Joan XXIII van brollar dos llàgrimes, i segurament va ser la primera vegada que el papa es va quedar sense paraules. El 25 de gener de 1959, a la Basílica de Sant Pau Extramurs, als tres mesos de ser elegit papa, va convocar el Concili Vaticà II. Ésta va ser una decisió que va marcar l’obertura de l’Església al món modern i als nous temps. El Concili constituix un dels moments més importants del pontificat joànic. Fou un acte inesperat i sorprenent sobretot venint d’un conclave que es decantà per un papa ‘trancisió’.

I va ser l’11 d’octubre de 1962, quan Joan XXIII va inaugurar el Vaticà II: una assemblea dels bisbes de tot el món que va convertir Sant Pere en el parlament de Déu. La seua crida ecumènica per renovar l’Església es basava en tres eixos fonamentals: reforma litùrgica, ecumenisme (buscar camins d’unitat entre els cristians dividits i construir ponts de diàleg amb el món modern) i relació amb el món no cristià. Aquella nit, després de la solemne obertura del Concili, el papa, a la plaça de sant Pere, davant d’una multitud de persones, pronuncià unes senzilles paraules que van commoure el món:“esta nit, fins i tot la lluna s’ha afanyat a eixir per vore la nostra festa. Hem de continuar estimant-nos. Quan torneu a casa, doneu un bes als vostres fills; Digueu-los: és la carícia del papa. Trobareu alguna llàgrima per eixugar. Digueu-los una bona paraula. El papa està amb vosaltres, en les hores de tristesa i d’amarguesa.”

Les encícliques més importants del papa Roncalli van ser la Mater et magistra (1961) i la Pacem in terris (1963), dos textos en els quals el papa insistia molt sobre els drets i els deures, derivats de la dignitat de l’home com a criatura de Déu.

Entre les huit encícliques promulgades per Joan XXIII, hi ha una que va portar una nova manera de vore la societat i el món als ulls de l’Església. L’11 d’abril de 1963, dijous sant, va aparèixer la Pacem in terris, un autèntic motor de la renovació eclesial i constituix una revolució en la visió dels problemes, que troben en el clergat una especial resonància. La dignitat humana és el centre de l’encíclica en els àmbits del dret, de la política, de la dinàmica social o de l’economia. El papa escriu una encíclica per a que puga ser llegida, no només pels teòlegs, sino per totes aquelles persones de ‘bona voluntat’. El papa incardina la fe en la vida quotidiana de la gent com ara la introducció de la dona en la vida pública i la seua emancipació, l’organització de les comunitats polítiques, la protecció i promoció integral de la classe treballadora, el reconeixement del drets dels refugiats polítics i dels immigrants.

El significat de l’encíclica el trobem en la voluntat de diàleg de l’Església d’aquell temps amb el món d’aleshores, que va ser una característica del pontificat de Joan XXIII. La voluntat de diàleg, des de la comprenssió i el respecte. L’anhel del papa al escriure esta encíclica era la desitgada pau entre tots els pobles fonamentada sobre la veritat, la justícia, l’amor i la llibertat, on la convivència humana troba el seu fonament en la dignitat de l’ésser humà:

• La veritat exigix l’eliminació de tota classe de racismes i de preferències en la dignitat de l’ésser humà.
• La justícia suposa l’exclusió de tota mena d’opressions i atropellaments socials.
• L’amor és el camí més segur per trobar les solucions autèntiques als problemes per mitjà de pactes i no per la guerra, humanament absurda i totalment desautoritzada.
• La llibertat reclama la negació de tot predomini opressiu, l’ajuda al progrés de les nacions i el reconeixement de la identitat de cada poble.

Una encíclica extrapolable al nostres dies no només en els àmbits eclesials, sino també en els àmbits polítics dels nostres governants, partits de l’oposició, sindicats, patronals empresarials. La raó de ser de l’autoritat o d’una persona que governe (en qualsevol àmbit) consistix en el bé comú, per això ha d’acomplir totes les exigències amb termes de justícia social, de progrés comú i d’equilibri entre els valors humans. Fer servir el diàleg és el camí més lent, però alhora el més segur per construir una societat plural i diversificada on tots tinguen cabuda. Hi ha lloc per a tots.

En començar el Concili, Tarancon que era bisbe de Solsona, i Pont i Gol que ho era de Sogorb-Castelló van tindre una participació molt important, assumint i portant als seus bisbats les reformes que promovia el Vaticà II. Van ser Tarancon i Pont i Gol dos bisbes plenament conciliars, que van sintonitzar ràpidament amb l’esperit renovador del papa Joan XXIII. Gràcies a això, els cristians de Solsona i de Sogorb-Castelló (a diferència d’altres bisbats, amb bisbes més conservadors) van descobrir la novetat que portava el Concili, i l’obertura de l’Església als nous temps. La història és un rosari manifest dels signes del temps, i el bisbe auxiliar de Barcelona Joan Carrera, traspassat el 3 d’octubre d’este any és un clar exemple. El bisbe Joan, com li agradava que li digueren sense pompositat, va construir ponts de coneixement i comprensió entre la societat i la immigració, entre el món eclesial i el civicopolitic. El bisbe Joan es va guanyar el respecte de tot el panorama polític català i va contribuir al desenvolupament religiós i cívic de la societat catalana. Va saber dialogar amb tots aquells que s’aproparen a ell i va lluitar pels drets de la classe treballadora, va fomentar el cooperativisme de vivendes i es va comprometre en la defensa dels drets humans. Sense dubte va recollir molt bé el llegat del papa Joan, convertint-se en una anella més en el desenvolupament de l’ideari que representava el Concili.

Per a l’Església i per a la família humana, Joan XXIII va ser un profeta, “una veu que clama en el desert, per preparar una ruta al Senyor”. Ell va ser “un signe del temps” i amb la seua vida ens ensenyà un cristianisme de veritat, de senzillesa, d’humanitat i de misericòrdia, de caritat pastoral i d’obediència a Déu. La seua mort, el 3 de juny de 1963, representà el testimoni definitiu d’una vida senzilla i audaç, una vida compromesa amb el Vaticà II, un exemple de fraternitat i de pau. Amb una total actitud de confiança en Déu. Ell mateix, abans de morir deia: “No ploreu, és l’hora de l’alegria.”

Amb una gran sensibilitat humana i amb una extraordinària tendresa espiritual, Joan XXIII va ser un home que va marcar l’Església amb el seu optimisme i la seua bondat.

Una mostra d’això és el Decàleg de la serenitat, que el papa Roncalli ens va deixar com a testament. En un món caracteritzat per les preses i per la deshumanització creixent, este Decàleg és un exemple d’estimació i d’amor a la vida i les dones i hòmens del nostre món.

1. Només per hui tractaré de viure exclusivament al dia, sense voler resoldre els problemes de la meua vida, tots d’una vegada.
2. Només per hui tindré màxima cura del meu aspecte: cortès en les meues maneres, no criticaré a ningú, no pretendré criticar o disciplinar a ningú, sinó a mi mateix.
3. Només hui seré feliç en la certesa que he segut creat per a la felicitat, no solament per a l’altre món, sinó en éste també.
4. Només per hui m’adaptaré a les circunstàncies, sense pretendre que les circunstàncies s’adapten als meus desigs.
5. Només per hui dedicaré deu minuts a una bona lectura; recordant que, com l’aliment és necessari per a la vida del cos, així la lectura és necessària per a la vida de l’ànima.
6. Només per hui faré una bona acció i no ho diré a ningú.
7. Només per hui faré alguna cosa que no desitge fer; i si em sentira ofès en els meus sentiments, procuraré que ningú no ho note.
8. Només per hui em faré un programa detallat. Potser no el compliré totalment, però el redactaré. I em guardaré de dos calamitats: la pressa i la indecisió. 
9. Només per hui creuré fermament (encara que les circunstàncies demostren el contrari) que la bona Providència de Déu s’ocupa de mi, com si ningú més no existira al món.
10. Només per hui no tindré temors. De manera particular no tindré por de disfrutar del que és bell i de creure en la bondat.

En un moment en que la major part l’Episcopat espanyol presenta una actitud dura i intransigent als nous temps, cal recordar unes paraules de Joan XXIII, que poden il•luminar la nostra societat: “Hem de servir l’home com a tal, no solament els catòlics. Defendre en tot i abans que tot els drets de la persona humana, i no solament de l’Església catòlica. Cal reconèixer els signes dels temps i mirar avant.” Fruit del seu esperit obert i ple de bondat, que reflexa la seus grandesa humana, Joan XXIII deixà escrit:

“Estimarem la nostra pàtria i estimarem la dels altres. Estimarem els catòlics, estimarem els cismàtics, els protestants, els anglicans, els indiferents, els musulmans, els pagans, els ateus. Estimarem els qui es burlen de nosaltres, els qui ens meyspreen, els qui s’oposen a nosaltres i ens persegueixen. Els qui mereixen ser estimats i els qui no ho mereixen. Estimarem el nostre temps, la nostra civilització, la nostra tècnica, el nostre art, el nostre esport, el nostre món.”