Dia Internacional de la Veritat
L’any 2010, l’ONU va aprovar la resolució que proclamava el 24 de març Dia Internacional de la Veritat, recordant el testimoni del bisbe Òscar Romero, un incansable defensor dels Drets Humans. El record d’aquells que, com el bisbe Romero van fer de la seua vida un compromís per promoure i protegir els Drets Humans, ens mou a lluitar de manera pacífica, contra la pobresa i contra qualsevol forma de violència i d’enfrontament bèl·lic.
Óscar Arnulfo Romero va nàixer a San Miguel (El Sanvador) el 15 d’agost de 1917 i va ser arquebisbe de San Salvador, fins que el 24 de març de 1980 va ser assassinat mentres celebrava l’Eucaristia.
Els autors de l’assassinat del bisbe Romero van ser els Esquadrons de la Mort, degut a la seua actitud valenta, ja que denunciava l’opressió i la pobresa del seu poble.
El bisbe Romero va ser coherent i conseqüent amb l’Evangeli i per això el van matar: per defendre els pobres i per lluitar contra els qui provocaven la pobresa.
Deia el bisbe Romero: “No hi ha res tan important com la vida humana. Sobretot la de les persones pobres i oprimides”.
En les seues homilies, el bisbe Romero parlava amb la llibertat de l’Evangeli, després de vore el seu poble oprimit, del qual aprenia constantment: “Entre vostès i jo fem esta homilia” (16 setembre 1979)
Com a integrant de la Teologia de l’Alliberament, sempre va respectar a la gent senzilla i va portar al seu poble consol i esperança, mentres denunciava la violència dels paramilitars: “En el nom de Déu i en el nom d’este poble que pateix, els laments dels quals pugen al cel, els demane, els suplique, els ordene en nom de Déu que s’acabe la repressió ” (23 març 1980)
La seua manera de proclamar la veritat el va portar a ser pioner d’allò que ara s’anomena la Memòria Històrica. Com Jesús de Natzaret,el bisbe Romero va parlar com aquell que té autoritat, no com els mestres de la Llei. Per això la gent quedava meravellada de les seues paraules. L’autoritat del bisbe Romero li venia de la seua autenticitat i de la seua convicció, que s’expressava en l’honestedat de vida i en la coherencia entre allò que deia i allò que feia: “Jo denuncie l’absolutització de la riquesa, que és el gran mal d’El Salvador”.
Les seues denúncies eren contra la mort injusta i cruel: “No em cansaré de denunciar l’arbitrarietat dels empresonaments, les desaparicions, les tortures” (24 juny 1979) I encara deia: “La violència, l’assassinat, la tortura és l’imperi de l’infern” (1 juliol 1979)
També denunciava les mentides dels mitjans de comunicació del govern d’El Salvador i els discursos oficials del Règim: “No hi ha veritat en el nostre ambient” (12 abril 1979) i per això va denunciar també aquells que “tenien la seua paraula venuda” (18 febrer 1979)
Romero va proclamar la veritat escandalitzat pel sofriment del seu poble: “Li demane al Senyor que (mentre escolte el dolor de tants crims) em done la paraula oportuna per a consolar, per a denunciar, per a cridar a l’arrepentiment” (23 març 1980)
Fidel al seu poble, i davant la repressió militar, va obrir les portes del seminari per acollir als llauradors que fugien de Chalatennago i es va enfrontar a aquells que mentien i assassinaven. L’objectiu del bisbe Romero era que, a El Salvador triomfara la veritat i la justícia. Al bisbe Romero el van matar perquè, amb la seua paraula evangèlica defenent a les víctimes, molestava als militars. Si s’haguera limitat a ajudar als pobres, ja estaria canonitzat. Però no només els va ajudar. Els va defendre amb valentia i per això encara el Vaticà no la canonitzat!
Les Assemblees de Medellín (1968) i de Puebla (1979) van fer que l’Església Llatinoamericana es possara al costat dels pobres i que denunciara la “pobresa massiva produïda per la injustícia”. De Medellín va eixir l’expressió “Església dels pobres” i tot i que el papa Pau VI va recolzar eixa línia, ben prompte els alts càrrecs de la cúria del Vaticà la va desqualificar, dissenyant (com ha dit el teòleg Jon Sobrino) una Església “més devocional, intimista, submisa a la jerarquia”.
Romero va ser sempre fidel a l’Assemblea de Puebla, que en la seua opció pels pobres, no només demanava estimar-los sinó també defendre-los.
Uns dies abans que el mataren, mentre celebrava l’Eucaristia a la capella de l’hospital de la Divina Providència de San Salvador, deia: “Des d’ara perdone i estime als qui volen assassinar-me” .
L’actitud i el compromís a favor de la justícia del bisbe Romero, van nàixer de la Teologia de l’Alliberament, un moviment de renovació que, a la llum del Vaticà II, es produí a l’Amèrica Llatina els anys posteriors al Concili. Així, les Esglésies llatinoamericanes van assumir una missió social en països oprimits per les dictadures, la pobresa i el despotisme dels governs. El bisbe brasiler Hélder Câmara, o el bisbe equatorià Leonidas Proaño (que va lluitar per una societat més justa i més solidària) o el mateix bisbe Romero, van ser els qui defensaren una Església compromesa amb els pobres i en lluita contra la pobresa.
Que la memòria del bisbe Romero, desterre del nostre món la violència, perquè triomfe la veritat i la llibertat.
