Homenatge al Cardenal Tarancón en Madrid
Encetat el mes de novembre, l’acabarem rememorant, un any més, la figura històrica del cardenal Tarancón en l’aniversari de la seua mort. Enguany, el P. Ángel fundador de Mensajeros de la Paz (del qual el cardenal Tarancón va ser el soci número 1) i que és un gran defensor i divulgador de l’obra del cardenal, ha organitzat en la Parròquia de San Antón, a Madrid, una setmana dedicada al nostre il·lustre paisà. Una setmana plena d’actes commemoratius per homenatjar el nostre cardenal amb conferències, debats i tertúlies, misses i exposicions que tindran lloc durant la setmana del 20 al 24 de novembre.
Això ens porta a recordar la importància de la projecció històrica de Tarancón, un personatge que certament no deixa a ningú indiferent.
En este programa d'actes es contarà amb la presència del Sr. cardenal Maradiaga, el Sr. cardenal D. Carlos Osoro, arquebisbe de Madrid, de Dª Maria Teresa Fernández de la Vega, D. Marcelino Oreja o D. José Bono. Certament ens ompli de goig que el cardenal encara siga noticia d’actualitat, després de 23 anys de la seua mort. Recordar la seua obra i el seu seny és important a l'hora d’assossegar i asserenar les relacions entre l’Església, l’estat i la societat.
El cardenal és aquella gota que, per la seua constància, forada la pedra, no per la seua força sinó per la seua fidelitat. Per això ens és un motiu d’orgull que encara siga recordat, com ho va ser a Borriana, ara fa 10 anys, amb motiu del centenari del seu naixement. Va ser Borriana qui encetà este camí de reconeiximents que ha arribat fins als nostres dies i que han vingut des de les institucions públiques (governara qui governara) amb la implicació de la societat civil i de particulars.
Tot això per a glosar la memòria i la significació social i eclesial que va tindre el cardenal Tarancón. Un home, un bisbe que es va deixar la pell per reconstruir ponts de diàleg i d’entesa a favor d’una convivència més justa i més pacífica.
Cert que ara es parla d’aquella època amb repòs i serenitat, però la realitat d'aquells moments no va ser tan idíl·lica, ja que la Transició va ser molt més difícil del que ara ens pensem. Com en totes les èpoques de la vida i de la història uns es sacrifiquen i es responsabilitzen per aquells que vénen darrere i per això poden disfrutar dels fruits. Si Tarancón haguera anat més ràpid, podria haver trencat l’Església en dos, i si haguera fet curt, la realitat social s’haguera resentit. En tot cas, el nostre cardenal va aconseguir que l’Església deixara de separar i altres deixaren de crispar. En efecte, l’Església gràcies al nostre cardenal va ser un instrument de reconciciliació i de diàleg, que certament tampoc podia ser perfecte, però si esperançador. Aquell canvi va suposar una transició cultural, ètica, de costums i de moral i no només política. Allò que va definir a este home clau va ser el seu magisteri i la seua gestió dels conflictes, sempre des del sentit comú. Tarancón representava la cara d’una Església amable, que havia entès les causes històriques de la dictura de Franco, i que cada vegada s'identificava més amb les ànsies de llibertat del poble, pel fet d'haver assumit el canvi cap a un Estat de dret. Tarancón va arribar tant lluny per la voluntat conscient i decidida del Vaticà, amb la absoluta complicitat de Pau VI, el papa que va tindre una enorme transcendencia per a impulsar el gran canvi de l’Església Catòlica.
Pel contrari, el 1982 Joan Pau II, un papa amb una concepció diferent de la realitat i amb una càrrega molt conservadora, va acceptar la renúncia de l’arquebisbe de Madrid als 75 anys, a diferència del que després va fer amb altres arquebisbes, com Rouco Varela.
El cardenal Tarancón va morir el 28 de novembre de 1994. Ara, en 2017 es bo preguntar-se, si l'estat encara transita pels camins de diàleg que va proporcionar el cardenal de Borriana o va per altres sendes.
