La Festa d’Elx

La Festa d’Elx, és el senyal més genuí d’identitat cultural de la ciutat. Elx, cap de la comarca del Baix Vinalopó, és una ciutat que ha crescut entre palmeres i que en l’Assumpció de la Mare de Déu, troba l’expressió màxima de la seua festa major.

La Festa d’Elx és un drama sacro-líric d’origen medieval i cantat en la nostra llengua, que es representa a la basílica de Santa Maria i que, amb la Patum de Berga, són les dues úniques festes a l’Estat espanyol declarades per la Unesco, l’any 2001 i 2005 respectivament, Obra Mestra del Patrimoni Oral i Immaterial de la Humanitat. Dividit en dos actes, la Festa o Misteri d’Elx recrea els últims moments de la vida de la Mare de Déu, amb la seua mort (la Vespra, el dia 14) i la seua assumpció i coronació a la glòria del cel (la Festa, el dia 15). Altres actes essencials a la Festa són la Nit de l’Albà, el dia 13, i la Roà, el 14.

Segons la tradició popular d’Elx, el 1370 (altres parlen de 1266) Francesc Cantó trobà a la platja de Tamarit un arca, la coberta de la qual duia esta inscripció: “Sóc per a Elx” Oberta l’arca veieren en el seu interior una imatge de la Mare de Déu i uns fulls amb el text i la música d’una escenificació de l’Assumpció de Maria. Però la còpia més antiga de la música i del text de la representació, l’anomenada consueta, és de 1625 i va ser escrita per Gaspar Soler Chacón.

La primera explicació sobre l’origen de la Festa d’Elx, la trobem en el manuscrit de Cristòfol Sanz “Recopilación en que se da quenta de las cosas ancí antiguas como modernas de la ínclita villa de Elche”(1621) on s’indica que segons alguns testimonis, la representació començà a celebrar-se a partir de la conquesta cristiana de la ciutat per Jaume I, en el 1265. Tant des de vista filològic com escènic i musical, s’ha arribat a la conclusió que la Festa d’Elx, es va originar a la segona meitat del segle XV. Al llarg del segle XVI es va modificar el text literari i musical original, i ja al segle XVII, el text de la representació va quedar pràcticament fixat.

El drama sacro-líric té com a argument l’episodi de l’Assumpció de Maria, narrat a la “Llegenda Daurada de Iacopo da Varazze” que s’inspirava en els Evangelis Apòcrifs. El text de la Festa està format per 258 versos, escrits en valencià, encara que sembla que hauria pogut estar més llarg. Pel seu llenguatge, es pot definir una part del text més antiga, la que fa referència a la “Vespra” que es representa el dia 14, amb més arcaismes filològics, i una segona part, la “Festa”, que té lloc el dia 15 d’agost. Pel que fa a la música, és un conjunt d’estils diferents: medieval, barroc i del renaixement.

El drama comença el dia 14 per la vesprada, amb l’entrada de la Mare de Déu a la basílica d’Elx (que és on es representa l’acte) acompanyada de Maria Salomé i Maria, la mare de Jaume. La Mare de Déu expressa el desig de morir per reunir-se amb el seu Fill, i convoca els Apòstols per acomiadar-se d’ells, davant la imminència de la seua mort:

Gran desig m’ha vengut al cor
del meu car Fill ple d’amor
tan gran que no ho podria dir
on per remei, desig morir

El primer dels Apòstols que ve a l’encontre de la Mare de Déu és Joan, el deixeble estimat, que va acollint tots els altres Apòstols, que van acomiadant-se de Maria. Quan la Mare de Déu mor, els Apòstols canten un cant fúnebre, bellíssim, en el que expressen l’esperança de la futura resurrecció:

Oh, cos sant glorificat
de la Verge santa i pura,
hui seràs tu sepultat
i reinaràs en l’altura

La Vespra acaba amb la pujada al cel, representat a la cúpula de la basílica, d’una xicoteta imatge de la Mare de Déu, que simbolitza la seua ànima.

El dia 15 se celebra el segon acte, la Festa, que és l’Assumpció coronació i glorificació de Maria. Amb la imatge de la Mare de Déu morta té lloc el soterrar, mentre els Apòstols canten el Salm 114, “In exitu Israel d’Egipto”. És en eixe moment quan entren a escena els jueus, amb l’intent de furtar el cos de Maria. Quan un dels jueus intenta agafar-lo, queda paralitzat, i els altres jueus, veient el miracle, es convertixen i demanen ser batejats. Tots junts, Apòstols i jueus convertits, es disposen a soterrar a la Mare de Déu:

Ans d’entrar en sepultura
aquest cos glorificat
de la Verge santa i pura
adorem-lo de bon grat

De la cúpula de la basílica baixa ara l’Araceli, un grup format per quatre àngels tocant la guitarra i l’arpa, amb un altre àngel que baixa l’ànima de Maria per unir-la al seu cos mort. Una vegada té lloc esta unió, torna a pujar, lentament, Assumpta al cel, la imatge de la Mare de Déu. I és a la meitat del seu recorregut, quan arriba l’últim, l’Apòstol Sant Tomàs, que encara pot vore a Maria pujant al cel. És en eixe moment quan la cúpula es torna a obrir, baixant tres personatges que representen la Santíssima Trinitat, que corona a la Mare de Déu. El moment és inenarrable, perquè amb l’orgue tocant i la gent aplaudint, les campanes i els coets tronant, s’unixen a la coronació i glorificació de Maria, que lentament puja, entrant a la cúpula que representa el cel:

Vós siau ben arribada
a reinar eternament
on tantost, de continent
per Nós sereu coronada

La supervivència de la Festa, l’únic drama religiós medieval que la tradició i l’esforç d’un poble ha conservat encara viu als nostres dies, ha estat possible gràcies a la tenacitat i l’esforç de la ciutat d’Elx, un poble que ha volgut preservar i transmetre el seu patrimoni més valuós. Si el Concili de Trento va prohibir les representacions teatrals a dins de les esglésies, Elx va saber mantindre la seua Festa, gràcies al papa Urbà VIII, que en 1632 va permitir la seua representació. La Festa té lloc cada any a l’agost, perquè hòmens i xiquets d’Elx mantenen viu el text, la música i l’escenificació d’un drama sacro-líric, únic per la seua bellesa i per la seua expressivitat. De fet els protagonistes de la Festa són la gent d’Elx, que sense ser professionals de la música, cada any la representen magistralment, cosa que ens demostra que un poble arrelat a la terra, és capaç de projectar al futur la seua tradició més genuïna. Per això mateix, la Festa d’Elx ens cohesiona com a Poble, pel fet de transmetre durant segles la música, la melodia, el cant i l’emoció d’aquells que ens sentim arrelats al passat, per preservar i reafirmar la nostra cultura. La Festa també ens recorda que la nostra llengua, la llengua dels valencians, continua siguent una llengua viva, llengua de cultura, de comunicació, de futur. Encara que desgraciadament l’Església haja abandonat el valencià, la Festa, cada agost, ens recorda que la nostra llengua es manté viva i que és un deure de tots conservar-la i transmetre-la a les generacions futures, com a signe d’identitat dels valencians. Sí que és una llàstima, el fet que són molts els valencians que desconeixen esta obra mestra de la cultura valenciana, Patrimoni Oral i Immaterial de la Humanitat. Desgraciadament és més apreciada i estimada pels estrangers, que omplin la basílica cada 14 i 15 d’agost, que pels valencians. Algú ha catalogat la Festa d’Elx, com una de les meravelles valencianes. I no li falta raó. Seria de desitjar que, com a valencians, coneguérem, estimàrem i valoràrem el nostre Misteri d’Elx.

Com ha expressat bellament el poeta Gaspar Jaén i Urban:

La Festa d’Elx era la terra i la gent
La Festa era Elx
La Festa era Elx en Festa