Desapareixen les plaques commemoratives de les cases natalicies dels borrianencs Cardenal Tarancón i Bisbe Juan Bautista Luis Pérez

Des de que el cardenal Tarancón va deixar la seua vida i actuació pública han passat ja 40 anys. Aquella defensa del pluralisme i la reconciliació no era fruit d’una convicció personal, sino que es venia llaurant des de feia temps. No va ser fàcil superar rancors, malicies i entrebancs. Però la història ha demonstrat que va ser una figura decisiva en aquella Espanya que s’obria a la democràcia i a la concòrdia. En una època de convulsos canvis semblava que la faceta religiosa de Tarancón quedava en un segon terme, enmascarada o com una simple anècdota, i eixa no és la realitat. La seua capacitat d’entendre el món i la societat tenia el seu origen des d’una mirada evangèlica i ell va intentar portar-ho a terme fins a les últimes conseqüències. Les seues decisions cal mirar-les des del prisma de l’espiritualitat. Tot i esta implicació en favor del bé comú i a favor de tots, sorprén davant l’oblit sobre Tarancón, en el seu poble. No s’entén tanta falta d’interés, i més després d’esperar l’obertura del museu des de 1996.

Al bisbe Juan Bautista Luis Pérez, també borrianenc, li passa una cosa semblant. El veiem compromés amb preocupacions socials com la fam, el treball, l’atur o la vivienda, ja que les seues produccions escrites eren abundosament caudaloses en forma de cartes pastorals, exhortacions, separates, missatges institucionals, al·locucions i circulars. A d’ell el trobem situat històricament més llunyà, nascut en 1874. En 2024 celebrarem el 150 aniversari del naixement. Però ixa distància temporal tampoc justifica el seu oblit.

No s’entén com personalitats borrianenques estiguen tan marginades i arraconades en el passat, infravalorades, desconegudes i oblidades de la memòria col·lectiva

Ni el cardenal Tarancón ni el bisbe Juan Bautista Luis Pérez, ni molts més prohoms de la nostra història local i col·lectiva, mereixen cap oblit, independentment de la seua condició social, política o religiosa. Però tampoc és de justicia, i és una gran falta de respecte, que desapareguen sense consulta, advertiment o justificació les plaques que ostentaven en les façanes de les cases natalicies d’estos dos eclesiàstics de la nostra ciutat. Deuria d’haver més cura dels detalls i sensibilitat per l’interés de personatges que configuren la nostra història local. És necessària la reivindicació sobre una reglamentació o ordenança municipal que custodie i legisle estos elements informatius, en alguns casos, a més a més, autèntiques obres d’art, que ajuden a explicar la nostra idiosincràcia com a poble, catalogant-los, estudiant-los i protegint-los com a part del nostre patrimoni local. La dimensió històrica del passat té una vessant que passa per la cultura, la educació i el patrimoni que explica el present.

La gran lliçó de Tarancón va ser demostrar que l’Església Catòlica podia jugar un paper essencial en els debats ètics i polítics sense confundir-se amb el poder.

Del bisbe Luis Pérez, teòleg i canonista, ens va dixar clar el seu compromís social apostant pels sindicats obrers catòlics per defensar als treballadors.

Encara que les persones no son la mesura de totes les coses, si que donen la mesura del poble del que son fills. Nosaltres, els hereus legítims d’un passat, com a bons borrianencs, és nostra obligació reconstruir la memòria col·lectiva instruint a les noves generacions. De justicia és reposar estes plaques commemoratives reivindicant els personatges que ens són propis.

Siga esta una modesta aportació, si servix d’alguna cosa, com a legítima satisfacció borrianenca dels nostres il·lustres paisans que han portat el nom de Burriana arreu del món, lamentablement i trístament pràcticament oblidats del nostre poble, si no li anem possant remei.