El Reg d’Almassora
Assut de Borriana, conegut a Almassora com Les Revalladores. Al fons trobem la casa de l’assuter amb les comportes que deriven l’aigua pel canal major cap a Borriana i riu avall.
Estos plànols eren propietat de Joaquin Peris Fuentes, nascut a Borriana el 18 de març de 1854 i mort el 1939. Va ser un gran intel•lectual i historiador borrianenc, i qui va impulsar el primer projecte de construcció del port de Borriana. Peris Fuentes que va viure al número 31 d’El Raval, cantó amb l’Escorredor, va estudiar a Castelló i a les facultats de dret de València i Madrid, on es va doctorar. Degut a la seua passió per la història i les antiguitats, Peris Fuentes tenia una biblioteca-arxiu molt important, amb pergamins medievals i documentació manuscrita, que ell mateix copiava i enquadernava. Peris Fuentes va anar recopilant al llarg de la seua vida informació sobre les aigües del Millars, i es convertí en un personatge molt competent en la problemàtica històrica i judicial dels regs de la Plana. Va invertir gran part de la seua fortuna de terratinent en investigacions històriques i excavacions arqueològiques.
Tot el tresor bibliogràfic que guardava Joaquin Peris Fuentes en sa casa, pràcticament es va perdre amb la desaparició de la seua vivenda, el 1999. Va ser Norberto Mesado qui va trobar els plànols de mides 47 x 69 cm, i numerats dels III al IX. Estos plànols reprodueixen l’obra datada en 1790 del capellà D. Antonio Giner Allendelagua, i fan referència a la divisió de les aigües antigues i noves, entre les viles de Castelló i d’Almassora, els originals dels quals no s’han trobat. Com diuen els autors d’este excel•lent llibre, “la importància d’aquesta troballa creix pel fet que, com diu Norberto Mesado, els originals d’aquests dibuixos i l’informe al qual acompanyaven, obra de Giner Allendelagua, han desaparegut”. Sí que hi ha alguna referència als plànols i a l’informe en diverses obres històriques, com “La Historia de Castellón”, d’Arcadio Llistar o “Almazora y el Mijares” d’Enrique Beltran. També Sarthou Carreres, en la seua “Geografia General del Reino de Valencia”, es refereix diverses vegades en termes elogiosos, a la biblioteca de Peris Fuentes. Com diuen Ferran Guardiola i Jesús Bernat, “els plànols, salvats de l’enruna per N. Mesado, han servit com a font documental d’aquest estudi”.
El llibre El Reg d’Almassora al 1790, reprodueix i comenta les làmines de Giner y Allendelagua, i que comencen amb una visió general (làmina III) que representa una part del terme d’Almassora, fins a arribar al dibuix de totes les obres que van suposar els canvis en les conduccions de l’aigua (de la làmina IV a la IX).
La làmina III és el Plano demostrativo de la división de las aguas antiguas y nuevas entre las villas de Castellón y Almazora. Es tracta d’un dibuix fet a mà de part del terme d’Almassora, des de Santa Quitèria fins a Sant Antoni, i del Millars fins al Barranquet. Al dibuix trobem representades les sèquies d’una manera molt realista, “amb perfils sinuosos i poc rectes, tractant d’imitar les variacions de les antigues sèquies de fang”, tal i com ho descriuen els autors d’este estudi.
La làmina IV és el Plano de los partidores reales, és a dir, la Planta de la Casa de les Reixes, amb una descripció precisa i minuciosa: l’Entrada de las aguas, Postes o estribos, Rastillos, Escalera, Boquete de Castellón, Boquete de Almasora, i Tajamar.
La Casa de les Reixes és el partidor de les aigües de Castelló i Almassora des de l’any 1789, donant fi a un gran plet entre les dos viles. La casa es situa al marge esquerre del riu Millars a nivell de l’assut de Borriana.
La làmina V (encara que sense numerar a l’original) és la Vista de los partidores reales por la parte de la entrada de las aguas . Podem vore en esta làmina l’exterior de la casa, amb una vista frontal, i el tall perpendicular d’esta casa.
La làmina VI és la Vista de un respiradero mirado del lado y la línea que hay hasta la boquera.
La làmina VII és la Vista del respiradero y su planta mirado de frente i el Perfil cortado (de la boquera)
La làmina VIII és la Vista de las obras de la canal por la parte de aguas abaxo del barranco.
Finalment, la làmina IX és el Plano superior de la canal.
Com destaquen els autors d’este llibre, “no sabem res de les làmines I i II”, i per tant desconeixem què hi hauria dibuixat a estes primeres làmines.
Els dibuixos estan datats l’any 1790, tal i com es pot vore per exemple, a la làmina V: “Fecit Dn. Antonius Giner et Allendelagua Pbr. Anno Domini MCCLXXXX” . L’autor dels dibuixos era “Presbítero y benefiaciado de la Iglesia Parroquial de Castellón i Escritor del proceso de construcción de la acequia nueva de Castellón”.
Pel que fa a les mesures, estan donades en vares valencianes, en la que una vara correspon a quatre pams. Com destaquen Ferran Guardiola i Jesús Bernat, “valenciana significa ací de València i de Castelló (0,906 m.) La vara de les comarques del sud era una miqueta més llarga (0,912 m.)”. Esta mesura també s’utilitzava a les comarques occidentals de Lleida i Tarragona (0,771 m.) però no a la Catalunya Central, la Catalunya Vella i a les Balears, on preferien la cana, que corresponia a dues vares.
Com destaquen els autors del llibre, “L’aigua ha estat un problema “de tota la vida” als pobles d’Almassora i Castelló” i per això la repetida construcció-reconstrucció d’assuts al llit del Riu Millars, i “els enfrontaments per aclarir el cabal d’aigua que havien de rebre cadascun dels pobles regants”. D’ací la necessitat de construir una sèquia minada que travessaria, de sud a nord quasi tot el terme, la construcció de boqueres, la renovació de l’aqüeducte al barranc del Cocó (el Barranquet) i uns partidors nous i fiables (Casa de les Reixes).
Ferran Guardiola i Jesús Bernat, presenten en este llibre un interessant vocabulari del reg del 1765, amb termes com Azud o Presa, Compuestas, Bacaraz, Aldufa, Fesa, Dantell, Boquera, Esgolador, Noria, Senia o Alcabon entre d’altres.
El llibre presenta també una relació de topònims (fins a 86), llistat que apareix tal i com el va escriure Giner y Allendelagua a la làmina III. Entre els topònims cal destacar la “Rambla de la Viuda, Hermita de Sta. Quiteria, Rio Mijares, Azud de Castellón y Almazora, Acequia descubierta, Azud de Burriana (conegut a Almassora popularment com les Revalladores) , Acequia de Burriana, Derramadores, Casa de los Partidores, Portillo de la lavandera, Acequia de la filla rocha vieja, Camino de Fadrell, Partidores antiguos de Guimerà, Acequia de Almalafa, o Camino de Burriana” .
El llibre acaba amb unes consideracions finals dels autors, que fan un balanç del canvi que s’ha produït des del 1790 (amb el Plano Descriptivo) i el 2008 en què va ser publicat este estudi. Entre les conclusions que extrauen Ferran Guardiola i Jesús Bernat, autors d’El Reg d’Almassora al 1790, hi ha el fet de la desaparició de les boqueres. A més, la construcció del “nou traçat de la carretera, ha provocat diversos canvis en l’estructura del reg, trasllat de partidor, soterraments de sèquies i files...i a més, la conversió en zona urbana de tot l’espai comprès entre l’esmentada circumval•lació i el casc urbà, cada vegada més extens”. Com diuen els autors d’este magnífic llibre, “actualment la totalitat de l’horta regada per la sèquia Parra i part de la sèquia Vila-roja ha desaparegut”, degut a la modificació del Pla General d’Ordenació Urbana (1996). Amb això, desgraciadament, “tots els horts han desaparegut, i les sèquies, soterrades”.
Amb tot, i com els autors del llibre destaquen, hi ha alguna esperança. És cert, com diuen Ferran Guardiola i Jesús Bernat, que ”el creixement urbanístic del litoral valencià està fent desaparèixer el paisatge agrícola i deixant en l’oblit una cultura mil•lenària i un feix de topònims que batejaven cada colp d’aixada”. Per això els “nous carrers haurien de respectar el passat”, i ser retolats amb els noms tradicionals agrícoles, per tal de no perdre la memòria col•lectiva. Els autors destaquen també, el “més d’un centenar de taulellets amb els noms de les sèquies de l’horta”, que el sindicat de Regants, “orgullós d’aquest patrimoni” va col•locar en els punts de la sèquia més visitats pels llauradors.
Cal mantindre i recuperar la toponímia popular, per no perdre les nostres arrels. “La riquesa cultural que atresoren els topònims (com destaquen Ferran Guardiola i Jesús Bernat) ha de mantenir-se viva, ni que només siga en la retolació” perquè “els rètols dels carrers se’ns mostren com a interrogants d’un passat que la gent d’Almassora hauria de conèixer per millor estimar-la”.
Llibres com El Reg d’Almassora al 1790, i el treball que a partir d’eixa obra cal fer, ens convida a creure en la utopia i per tant, en la possibilitat de recuperar la nostra mil•lenària cultura agrícola, tan noble, tan nostra!!
