El Concili i Pau VIé
“Hem de recollir la seua herència i el seu missatge de pau. Segurament no hi ha hagut en els nostres dies, cap altra veu humana que haja obtingut un ressò tan gran, i que haja guanyat tant d’afecte en el món”. Són les paraules que el cardenal Montini (Pau VIé) deia la nit abans de la mort del papa Roncalli. I és que per entendre a Pau VIé, hem de parlar de Joan XXIII. Per això, en esta mateixa secció, el passat mes d’octubre, em feia ressò del 50é aniversari de l’elecció de Joan XXIII. Aquell suposat ‘papa de transició’, va engegar la renovació de l’Església amb la convocatòria del Concili Ecumènic Vaticà II. Si el papa Roncalli va ser el seu impulsor, el papa Montini el va portar a terme. No hi ha cap dubte que el motor del canvi i de l’aplicació del Concili, va ser Pau VIé. I això cal recordar-ho ara, 30 anys després de la seua mort.
Giovanni Battista Montini va nàixer el 1897 a Concesio, un poble molt a prop de Brescia, a la regió de la Lombardia, a Itàlia. Va ser el segon dels tres fills que tingueren Giuditta Alghisi i Giorgo Montini. Estudià al seminari de Brescia, i fou ordenat capellà el 29 de maig de 1920. El 1923 començà a treballar al servici de la diplomàcia vaticana, i va ser destinat a Varsòvia. A més, del 1924 al 1933 dedicà els seus esforços a la pastoral a favor del moviment italià d’estudiants catòlics. En 1937 Pius XIé el va nominar substitut de la Secretaria d’Estat. Però el papa Pius XIIé el va allunyar de la Cúria romana, quan l’1 de novembre de 1954 el nomenà arquebisbe de Milà. Però Joan XXIII, que reconegué la talla intellectual i humana de Montini, el va recuperar fent-lo cardenal el 15 de desembre de 1958, i incorporant-lo a la comissió preparatòria del Concili Vaticà II. Montini, juntament amb els cardenals Bea, Döpfner, Suennens i Lercaro, formava part del sector renovador del Concili, enfront d’un bloc immobilista, representat pels cardenals Ottaviani, Siri, Ruffini, Felici i Cicognani.
La mort del papa Roncalli, el 3 de juny de 1963 va obrir una incògnita sobre si el seu successor continuaria l’obra del Concili i les reformes que d’ell eixiren. Als 18 dies de la mort de Joan XXIII, Montini va ser elegit nou papa, escollint el nom de Pau. Va ser ell qui va obrir la II Sessió del Vaticà II, el 29 de setembre de 1963, així com també totes les altres Sessions, fins a la clausura del Concili (el 8 de desembre de 1965), ara fa 43 anys. El pontificat de Pau VIé va estar marcat sobretot, per l’aplicació de l’esperit conciliar i per la renovació i la modernització de l’Església. Pau VIé va reestructurar també les institucions vaticanes, universalitzà el collegi cardenalici, obrint-lo a tots els continents i reduint el predomini abrumador dels cardenals italians. Va descentralitzar el poder papal i impulsà una més gran collaboració dels laics en la vida de l’Església. Va viatjar per tot el món, per fer visible la presència pública de l’Església i obrí encara més el diàleg ecumènic amb les altres confessions cristianes.
Les encícliques de Pau VIé mostraven una gran preocupació pels problemes del món modern, com la pobresa (Populorum progresio, de 1967) o el control de la natalitat (Humanae vitae, de 1968) que va alçar una gran polèmica. Altres encícliques foren l’Ecclesiam suam (1964) Mens Maio (1965) Mysterium Fidei (1965) Christi Matri (1966) i Sacerdotalis Caelibatus (1967).
El cardenal Montini que tenia 66 anys, quan el 21 de juny de 1963 va ser elegit successor de Joan XXIII, es feia càrrec de la nau de l’Església, en una de les èpoques més difícils de la història del cristianisme. Mai va ser un pontificat popular. El seu va ser un pontificat que es va desenvolupar davant la indiferència i la incomprensió de molta gent. Els 15 anys de Pau VIé a la càtedra de Pere, van ser els anys més complexes i també més importants de la història recent de l’Església. Tres dies abans de la coronació, realitzada el 30 de juny, el papa donava a conèixer el programa del seu pontificat. El seu primer i principal objectiu s’orientava a la culminació i aplicació del Concili. A més d’això, tenia una especial preocupació pastoral per l’anunci de l’Evangeli, el treball a favor de la unitat dels cristians, el diàleg amb els no creients, i la pau i la solidaritat en l’ordre social. El pontificat de Montini per tant, va estar profundament vinculat al Concili, tant pel que fa a les sessions conciliars, com en la immediata aplicació de les reformes.
En la seua primera encíclica, Ecclesiam suam, el papa Montini plantejava els 3 camins pels qual l’Esperit Sant li demanava que conduira l’Església responent als “vents de renovació” que desplegaven les àmplies veles de la barca de Pere: un camí espiritual, un camí moral i un camí apostòlic. Com deia el papa Pau VIé, “consciència, renovació i diàleg, són els camins que hui s’obrin davant l’Església viva.”
El papa Montini obria la II Sessió del Concili el 29 de setembre de 1963, i la clausurava el 4 de desembre del mateix any, amb la promulgació de la Constitució sobre la Sagrada Litúrgia (Sacrosanctum Concilium). El gener de 1964, Pau VIé va fer un viatge transcendental a Terra Santa, on es va reunir amb Atenàgores I, Patriarca de Jerusalem.
La III Sessió del Concili va durar des del 14 de setembre de 1964, al 21 de novembre següent. Esta sessió es va clausurar amb la promulgació de la Constitució sobre l’Església (Gaudium et spes). El Concili a més, va proclamar a Maria com a Mare de l’Església. Entre la III i la IV Sessió del Concili, el papa va viatjar a Bombai per participar en el Congrés Eucarístic Internacional.
El 4 d’octubre de 1965, durant la IV i última sessió, el papa va viatjar a Nova York, a la seu de Nacions Unides, on va fer una històrica crida a favor de la pau (mai més els uns contra els altres. Mai més) davant els representants de totes les nacions. Com a experts en el Concili, podiem trobar al dominic P. Yves Congar, el jesuïta Karl Rahner, o a un grup de capellans joves, entre els qual sobreïxien Joseph Ratzinguer (l’actual papa) o Hans Küng. Van ser estos teòlegs els qui van portar a cap les reformes del Vaticà II, enfront de les resistències de la Cúria romana liderada pels cardenals Alfredo Ottaviani, prefecte del Sant Ofici. El dia 7 de desembre d’ara fa 43 anys, un dia abans de finalitzar el Concili, Pau VIé i Atenàgores I van fer una declaració conjunta en la que deploraven i treien les mútues condemnes pronunciades pels representants de l’Església Oriental i Occidental, en 1054 en Constantinoble, i que van marcar el moment culminant del cisma entre les Esglésies d’Orient i la d’Occident. L’endemà, 8 de desembre, ara fa 43 anys, Pau VIé confirmava tots els decrets del Vaticà II, i clausurava el Concili amb estes paraules: “Ningú és estrany, ningú exclòs i ningú allunyat”. Una vegada clausurat el Concili, s’iniciava una etapa difícil per tal de poder-lo aplicar, cosa que no va ser fàcil.
El Concili va ser un esdeveniment revolucionari, que en Espanya va tindre una repercussió molt significativa, pel fet que ajudà a acabar amb el nacionalcatolicisme. Podem dir amb raó, que el Concili va marcar un abans i un després en la història de l’Església espanyola. Si Roncalli s’havia relacionat amb els exiliats espanyols a París, i tenia prohibit que en la seua presència es qualificara la guerra civil com a creuada, Montini, el seu successor, mai va amagar la seua posició contrària a Franco. Per això des dels diaris del Règim (Pueblo i Arriba) es feia burla del papa, anomenant a Montini com a Tontini!! En 1965 el papa va voler pelegrinar a Compostella, amb motiu de l’Any Sant, però Franco li ho va impedir. Pau VIé volia que Franco renunciara al privilegi de la presentació de bisbes, perquè era una forma que el cap de l’Estat tenia de controlar els nomenaments episcopals. Montini ja quan era cardenal de Milà, va intercedir diverses vegades a favor dels estudiants condemnats per la dictadura franquista. Igualment va protestar quan el líder comunista, Julián Grimau fou condemnat a mort i executat. I també en les últimes condemnes a mort, l’any 1975, Pau VIé demanà a Franco la commutació de les penes capitals, cosa que no va aconseguir.
El papa Montini va tindre també una especial preocupació per la unió dels cristians i per la collegialitat del bisbes. Durant el seu pontificat, va promoure els Sínodes dels bisbes sobre el sacerdoci (1971) l’evangelització (1974) i la catequesi (1977).
Després de tants treballs per renovar l’Església, sempre ens podrem preguntar si el Concili va aconseguir tot allò que es plantejava a l’aula conciliar. O si la rutina, la por al canvi i una idea de tradició no ben entesa, van fer que el Concili no avançara tant com alguns desitjaven. La “taula” del Vaticà II, encara està parada. Fins i tot hi ha “plats” que ni tan sols s’han posat damunt la “taula”, com per exemple la introducció de la llengua vernacla a la litúrgia. I d’això, els valencians en sabem prou. Una altra asignatura pendent, és la del diaconat d’hòmens casats, o fins i tot, com defensava monsenyor Pedro Koop bisbe de brasil, el sacerdoci per a hòmens casats. També queda per fer, tal i com demanava Pau VIé, la reforma de la Cúria, perquè no siga una burocràcia pretenciosa i apàtica. Màxim IV, patriarca grec-melquita d’Antioquia, amb veu lliure i profètica, es va atrevir a dir: “l’Església fou donada a Pere i als Apòstols, i no a la Cúria” . Una altra reforma que no s’ha dut a terme, és la supressió dels nuncis, tal i com demanava monsenyor Joachim Amman, bisbe benedictí alemany. Fins i tot monsenyor Ferreira, bisbe d’Oporto, afirmava que “el cardenalat no correspon a les necessitats dels temps”.
Segons les orientacions dels bisbes actuals i les seues actituds, sembla que estem tornant a pràctiques arcaiques que el poble difícilment entén, com el retorn del llatí. Si l’Església vol una Església viva, per què fa servir una llengua morta? No tinc el mínim dubte que el llatí és una llengua que representa una gran riquesa, però si el poble no entén el què diu el capellà quan celebra la missa en llatí, estem fem un oprobi a la història.
Amb el pas fugaç de Joan Pau I, i el llarg pontificat de Joan Pau II, difícilment podem trobar una continuïtat ideològica al pontificat de Pau VIé. Així i tot, el papa Montini, encara hui en dia, és valorat. El cardenal Bertone deia fa unes setmanes: “en el papa Montini s’advertia la preocupació constant de ser guia per al poble cristià. Va ser un pastor generós, pacient i prudent, recte en la veritat i obert al diàleg, que va mantindre recte el timó de la barca de Pere.” I també el papa Benet XVI afirmava: “amb el pas dels anys, es fa cada vegada més evident la importància del pontificat de Pau VIé per a l’Església i per al món”. Però una cosa són les lloances, i una altra, desgraciadament, el fer cas, o no als ensenyaments que es lloen. I en el cas de Pau VIé, sembla que l’Església no segueix el camí que ell va obrir amb el Concili.
