Cardenal Cañizares

El cardenal Antonio Cañizares, arquebisbe de València, viu instal·lat encara, tant en el cap com en el cor, en el nacionalcatolicisme. La seua última polèmica ha estat l’homilia que va pronunciar el passat 13 de maig a la missa que celebrà a la capella de la seu de Santa Úrsula de la Universitat Catòlica de València. El cardenal Cañizares aprofità la missa en la clausura del curs de l’Institut Joan Pau II sobre la Família, per denunciar el que ell considera “tiempos no fáciles para la familia”. El cardenal Cañizares, que ja va protagonitzar una altra polèmica a propòsit dels refugiats, molts dels quals, deia ell, no eren “trigo limpio” (comparant-los amb un “caballo de Troya” per entrar a Europa) va aprofitar la seua homilia per denunciar, segons ell, un atac sobre la família, que “se ha convertido en blanco de contradicción”. La família, segons el cardenal Cañizares, “está sacudida en sus cimientos por graves amenazas claras o sutiles”. Per a l’arquebisbe de València, en la seua visió ultramuntana, la família “se ve acechada hoy por un sinfín de graves dificultades”, ja que “sufre ataques de gran calado”, degut, segons ell, a “legislaciones contrarias”.

El cardenal Cañizares continuava la seua diatriba denunciant “la acción de fuerzas políticas y sociales, a la que se suman movimientos y acciones del imperio gay”, a més “de ideologías como el feminismo radical” i “la ideología de género”. Des de l’integrisme del cardenal Cañizares, amb tota esta artilleria en contra “se ataca o se deteriora la familia”, per “ataques directos o solapados”.

Que poc que ha entès el cardenal Cañizares la idea del papa Francesc quan en la seua exhortació, “L’alegria de l’amor”, demana que els pastors de l’Església no condemnen les persones, sinó que els ajuden a descobrir que “la misericòrdia és la biga que sosté l’Església”.

El papa, conscient de la complexitat de la nostra societat, tracta en el segon capítol de la seua exhortació, de la “realitat i desafiaments de les famílies”, degut a les diverses formes de família que hi ha hui en dia. Francesc, lluny de condemnar el nostre món, com fa el cardenal Cañizares, reconeix “la gran varietat de situacions familiars que poden brindar certa estabilitat”. El text del papa fins i tot reconeix “les unions de fet o entre persones del mateix sexe”. Per això el papa Francesc no llança l’artilleria sobre una societat secularitzada, ja que segons ell “no té sentit quedar-nos en una denúncia retòrica dels mals actuals”.

El papa Francesc en cap moment denuncia el que el cardenal Cañizares anomena “imperio gay”, ja que en l’exhortació “L’alegria de l’amor”, el papa reconeix, pel que fa a l’homosexualitat, que “tota persona, independentment de la seua tendència sexual, ha de ser respectada en la seua dignitat, i acollida amb respecte”. Sí que és veritat que el papa mostra la seua preocupació per l’equiparació de les unions homosexuals amb el matrimoni, però sense condemnar estes unions.

El papa, a diferència del que pensa el cardenal Cañizares, que condemna i veu atacs ací i allà, vol una Església que siga un autèntic “hospital de campanya”, per comprendre i ajudar, i no per condemnar altres realitats de parella, diferents a la tradicional.

Quina diferència tan gran entre el cardenal Tarancon, sempre obert i sense por al món, i el cardenal Cañizares, amb la seua intransigència i les seues condemnes. Al cardenal Cañizares li aniria bé recordar aquelles paraules de Tarancon, quan afirmava: “El perill que té la nostra Església seria la de mantindre en ple segle XX, les expressions històriques que la lligaren als interessos del poder temporal”. I per això afirmava també: “En el cristianisme hi ha d’haver un pluralisme que no només és legítim sinó necessari”, a diferència d’allò que defèn el cardenal Cañizares: un pensament únic pel que fa a la família, on veu enemics que l’ataquen per tots els costats.

Tarancon recordava també que el Vaticà II ens va ajudar a passar d’una “Església uniforme i recelosa de l’humanisme, a una Església plural i oberta al món. D’una Església vinculada a la política, a una Església lliure”. Una bona lliçó que li aniria bé aprendre al cardenal Cañizares, un bisbe molt més “wotjilià” que “bergoglià”, més “príncep” que pastor “amb olor d’ovella”, més arrelat al nacionalcatolicisme que condemna i exclou la diferència, que comprensiu i obert a les noves realitats de la nostra societat.

Més li valdria al cardenal Cañizares posar ordre a 13TV, una cadena que, en compte d’estar al servici de l’Evangeli, adopta, des de l’integrisme, una actitud crispada i intolerant.