Benaurances de la fidelitat de la Terra
Estes “Benaurances” volen ser un toc d’atenció, davant del perill de l’autodestrucció de la vida a la Terra.
Feliços els pobres i els humils, els indefensos i els oprimits de la Terra, aquells que posen al descobert que “la societat de l’abundància” està plena d’enganys.
Feliços aquells que declaren que l’home, amb tot el seu poder i totes les seues riqueses, no en té prou amb ell mateix i els qui viuen acceptant que res no és autènticament nostre (per moltes coses que tinguem) a excepció de l’amor, que torna l’harmonia al món.
Feliços els qui saben contemplar la natura sense exercir violència damunt d’ella, ni generar destrucció; els qui no s’aprofiten de la foscor de la nit per xafar l’herba o matar els pardalets. Els qui no utilitzen la força per ofegar el so de la mar, ni per a trencar l’èxtasi de la bellesa, els qui treballen seguint el ritme de la vida.
Feliços els qui ploren i sofreixen per la misèria dels altres, pels camps assolats, per les espècies amenaçades, els qui reconeixen que formen part (una xicoteta part) de l’univers, i fan que tota la seua simfonia s’il•lumine i ressone als nostres cors.
Feliços els qui tenen fam i set d’un món més just i no s’acontenten amb no participar en la degradació de la natura, sinó que busquen, amb esforç, la superació de l’egoisme, de la injustícia, de la violència, per tal de fer de la Terra un lloc de vida, herència de fraternitat.
Feliços els qui saben ajudar als altres i els qui procuren viure amb saviesa, amor i humanitat; els qui saben descobrir la bondat de les coses, els qui saben recuperar la branca ferida i retornen a l’aire el pardalet que ha caigut.
Feliços els qui no porten el seu treball com una càrrega, sinó com el trobament de la pròpia llibertat amb la llibertat de l’univers, els qui són capaços d’obrir els braços als altres, veient en tots els hòmens i les dones uns germans.
Feliços els qui tenen els ulls nets i caminen amb el cor a la mà; els qui admiren la bellesa de les fonts, els qui van a la vora dels rius i de nit miren el cel, més enllà de les estrelles; els qui ajunten les mans per recollir la pluja i els qui no tenen por que el vent ofegue la seua veu.
Feliços els qui, com els xiquets, alimenten els pardalets en les places del món; els qui desmantellen els míssils que amenacen els pobles, els qui no s’apunten a les guerres, encara que els diguen covards,
Feliços els qui es posen al davant dels tancs alçant una bandera de pau, els qui amb la seua lluita i el seu amor acaben amb les llavors de la violència, els qui sembren la concòrdia, l’entesa i el diàleg a la Terra i s’esforcen per crear un món més fratern.
Feliços els qui són perseguits per ser fidels a la Terra, els qui per respectar la seua harmonia pateixen el flagell de la incomprensió; els qui no es resignen a viure en una Terra estranya, on moren sense sentit l’àguila i l’home, el somriure i el paisatge.
Feliços els qui en cada racó d’este planeta, són capaços de descobrir la bellesa de les coses menudes, els qui es descalcen els peus perquè saben que cada tros de la Terra és sagrat, els qui proclamen que és possible una Terra sense violència, sense opressió, sense esclavitud.
Feliços aquells que aprenen a viure sense matar, els qui saben créixer sense destruir, els qui caminen sense deixar darrere dels seus passos, un desert d’egoisme, de sang i de maldat.
Feliços els qui continuen creient en un món millor, encara que la gent haja perdut l’esperança, els qui continuen sembrant i donant amor, encara que els altres sembren odi i violència.
Feliços els qui, amb la paraula, saben construir ponts de diàleg i d’unitat, encara que hi haja gent que alce barreres i sembre la destrucció, els qui continuen parlant de pau, en mig de la guerra, els qui amb la seua vida saben posar llum, en mig de la foscor i de la tenebra.
Feliços els qui criden contra la injustícia i la mentida, encara que els altres callen, els qui saben dibuixar somriures en aquells rostres que estan plens de llàgrimes, els qui saben consolar els cors dels hòmens o la Terra plena de sofriment.
Feliços els qui saben caminar al costat dels qui estan cansats, els qui regalen motius d’alegria en una Terra on només hi ha tristesa, els qui ajuden a alçar els braços d’aquells que es troben derrotats o esgotats.
Feliços els qui saben descobrir que, en mig de la desolació de la Terra, empobrida per l’egoisme dels hòmens, sempre hi ha algú que sap mirar amb esperança, els qui saben vore que enmig de la tempesta, per algun lloc, eixirà el sol, els qui creuen que en mig del desert, sempre creix una flor.
Feliços els qui estan segurs que sempre hi ha un pardalet que canta, un xiquet que sap mirar amb ulls nets i transparents, una flor que ens dóna la seua bellesa, un gest d’afecte i d’amistat que ens fa retrobar el somriure i l’esperança d’un món millor.
