30 anys del relleu de Tarancón

Este mes de maig s’acompleixen 30 anys del relleu del cardenal Tarancón, al front de l’arquebisbat de Madrid-Alcalà.

En els 12 anys com a arquebisbe, Tarancón va fer un gran treball pastoral: va estructurar l’arxidiòcesi en 12 vicaries, va impulsar la pastoral juvenil, universitària, familiar i sanitària i va crear el Consell dels Laics, l’Institut Superior de Ciències Religioses i l’Institut Internacional de Teologia a Distància, per la formació permanent dels capellans i dels laics.

Tarancón va fer de Madrid-Alcalà, com abans ho havia fet a Solsona, Oviedo i Toledo, un espai de llibertat i de comunió.

Però el relleu de Tarancón va ser inusitadament ràpid! Sobretot si el comparem al temps transcorregut en altres relleus episcopals, des de la presentació de la renúncia als 75 anys. En el cas de Suquia, García Gasco o el mateix Rouco, el temps de “pròrroga” ha estat molt superior al de Tarancón. Suquia va estar 33 mesos més, després de presentar la seua renúncia!! I és que ara, els aires que venien de Roma, ja no eren els de Joan XXIII i Pau VI. Des de Roma bufaven uns aires d’un conservadurisme irrespirable, que no suportaven la llibertat d’esperit de Tarancón. I és que Tarancón “molestava” per als nous membres de la Cúria.

Tarancón no encaixava en la nova orientació de Roma. Com digué el bisbe Alberto Iniesta, Tarancón va ser “un pastor pròxim i assequible, un home obert, esperançat i optimista, un dels pastors que millor han comprés i aplicat el Vaticà II”.

Tarancón entrà a Madrid amb el desafiament i l’oposició dels sectors eclesiàstics més pròxims al Règim. I amb tot, els 12 anys com a arquebisbe de Madrid-Alcalà, van posar de relleu la capacitat creativa i el diàleg d’un home que, com deia el P. Martín Patino, “va saber escoltar, respectar i comprendre”. Un bisbe acollidor de veritat!

Però malgrat la seua desaparició física, la veu de Tarancón continua ressonant en tots els qui volem una Església lliure, senzilla, oberta i dialogant, com la que va impulsar el cardenal valencià.

Estic segur que Tarancón des del cel, estarà content amb la nova primavera que ha encetat el papa Francesc. Després d’un llarg hivern, en el qual Tarancón pareixia que fora el “responsable” de tots els mals de l’Església espanyola, amb el papa Francesc ha renascut l’esperit “taranconià” de llibertat, de diàleg i de corresponsabilitat eclesial (”Taranconià”: un mot que a ell no li agradava utilitzar perquè ell sempre deia que va portar des de Roma la veu del Concili) No d’imposició ni d’agressivitat, com ens tenen acostumats alguns bisbes! Ni de confrontació o de condemna! El papa Francesc recuperarà l’esperit que va impulsar Tarancón en el seu servici a l’Església i a la societat. Un esperit de comprensió, de proximitat, d’atenció als més dèbils, d’esperança, de senzillesa.

El dissabte 18, en la Vigília de Pentecostès, el papa Francesc deia: “l’Església no pot tancar-se en ella mateixa. Hem d’eixir a la perifèria”. Això ho va fer sempre el cardenal Tarancón, ja que va obrir camins d’entesa i de diàleg. Mai es va tancar a res. Al contrari: sempre va saber començar noves rutes, recuperar els exclosos, integrar els qui estaven dispersos, orientar els qui s’havien quedat al marge del camí.

Tarancón va assumir amb fe, esperança i amor, la seua missió episcopal. Per això va ser un home comprensiu, acollidor i integrador. I per això va seguir el rumb de la llibertat evangèlica i per ser un bisbe de pau, de reconciliació i de diàleg.