50 anys de l’elecció del papa Montini
Giovanni Battista, Enrico Antonio Maria, són els noms del qui el 21 de juny de 1963, seria elegit papa, amb el nom de Pau VI. Montini va nàixer a Concesio, a prop de Brescia, el 26 de setembre de 1897. El 1903, amb sis anys, el menut Montini va començar els estudis elementals en l’escola Cesare Arici i el 1916, els estudis eclesiàstics, per ser ordenat capellà el 1920.
Sembla que va voler ser monjo benedictí, i que li agradaven els monestirs de Subiaco i de Montecassino, on es retirava per a exercicis espirituals i per fer encontres amb jóvens estudiants.
El papa que va continuar l’obra del Concili Vaticà II
El 1921 Montini ingressà en l’Acadèmia Diplomàtica Pontifícia, el 1922 es va doctorar en Dret Canònic i més tard obtenia la llicència en Dret Civil. Montini va ser un defensor d’una nova diplomàcia, bassada en el diàleg, al servici de la pau entre els pobles. Va ser el 1924 quan començà a treballar en la Secretaria d’Estat del Vaticà, combinant el treball burocràtic amb l’acció pastoral. El 1927 va ser nomenat consiliari de la FUCI, l’organització dels jóvens universitaris catòlics italians. Montini, al front de la Fuci, es va caracteritzar pel seu esitl obert, dialogant i independent.
El 13 de desembre de 1937, amb 40 anys d’edat, Montini era nomenat Substitut de la Secretaria d’Estat. Com a Substitut, Montini es va oposar al Concordat d’Espanya amb la Santa Seu, ja que era com donar llum verda al règim de Franco que d’esta manera podia controlar els nomenaments de bisbes. Com digué el cardenal Tarancon, este Concordat, tot i l’oposició de Montini, va ser un èxit de Franco. Montini sempre es va mostrar contrari al règim dictatorial de Musolini i per això, tampoc aprovava la dictadura de Franco.
El 12 de desembre de 1954, Montini era ordenat bisbe a la basílica de Sant Pere i el 15 de desembre de 1958, el papa Rocalli el creava cardenal.
Quan el papa Joan XXIII va convocar el Concili Vaticà II, nomenà al cardenal Montini, membre de la Comissió Central, ja que sempre va ser un clar defensor de les reformes en l’Església.
“Pau VI és el meu papa”: deia el cardenal Tarancón
El 3 de juny de 1963, en morir el papa Roncalli, el cardenal Montini elogiava l’herència de Joan XXIII d’esta manera: “el seu sepulcre no pot acabar amb els ensenyaments del papa Joan”. Per a Montini, l’herència del papa bo, és a dir, el Concili, seguia viu!!
El 16 de juny, el cardenal Montini abandonava Milà i se n’anava a Roma, per participar en el Conclave.
Al Conclave, Montini, segons es creu, va ser votat pels cardenals més renovadors i aperturistes: Liénart, de Lille, Döpfner, de Munic, Lercaro, de Bolonya, Léger, de Montreal, Suennens, Frings, Alfrink.
I va ser el 21 de juny d’ara fa 50 anys, a les 11 i 22 minuts del matí, quan eixia la fumata blanca, que anunciava l’elecció d’un nou papa: el 221 successor de Sant Pere. Montini elegia el nom de Pau, com a bisbe de Roma. A l’hora del dinar, quan els cardenals estaven reunits, es va presentar el papa, en el lloc que havia estat menjant durant el Conclave, sense honors, ni tractes especials, com hem vist ara amb el papa Francesc.
El 30 de juny, per la vesprada, tenia lloc l’inici del ministeri petrí la coronació del papa amb la tiara.
Si Joan XXIII va ser el qui va convocar el Concili, el papa Montina va ser el qui el va portar a terme, apostant per la col·legialitat i per la renovació de l’Església que havia iniciat el papa Roncalli. El papa volia una Església oberta, tant pel que feia a dins de la mateixa Església com també de cara al món. Pau VI volia també una Església més participativa, més dialogant, més ecumènica, sense condemnes ni excomunions.
Un dels gestos més importants de Pau VI, va ser el viatge a Terra Santa, del 4 al 6 de gener, on va visitar Jerusalem, Betlem i altres llocs dels cristianisme primitiu. Pau VI es va trobar amb el Patriarca ecumènic de Constantinoble, Atenàgores I, amb el qual es va abraçar, per posar fi a una enemistat de segles, entre l’Església Catòlica i l’Església Ortodoxa.
El papa Montini amb Atenagores
El 1965 el papa va anar a Nova York, per participar en una sessió de Nacions Unides. Allí, com a home obert a tots els horitzons, va apostar pel diàleg i per la pau, i pel respecte entre tots els pobles.
Pau VI va clausurar el Concili el 8 de desembre de 1965 i ell mateix es convertí en un propagador del Vaticà II.
Entre els seus textos més importants hi ha les encícliques Populorum progressio, Eclesiam suam i la polèmica Humanae vitae i l’exortació Evangelii nuntiandi.
El 28 de abril de 1969, el papa Pau VI creava cardenal a l’arquebisbe de Toledo, Vicent Enrique Tarancon. El cardenal valencià sempre va defendre l’actuació del papa i es va convertir en l’home de confiança de Pau VI a Espanya. De fet, el papa Montini va confiar a Tarancon, la renovació de l’Església espanyola a partir del Vaticà II i el final del nacionalcatolicisme.
Pau VI saludant al cardenal Tarancón
El 1969, el papa va convocar un Sínode Extraordinari dels bisbes.
Després d’una vida llarga de servici a l’Evangeli, el papa Pau VI moria a Castel Gandolfo el 6 d’agost de 1978, dia de la Transfiguració.
50 anys després de l’elecció del papa Montini, l’Església té un altre papa, Francesc, que també parla d’obrir portes, de diàleg, d’obertura al món. Confie que el papa Bergoglio recupere el llegat del papa Pau VI, amb el Vaticà II, perquè l’Església no es quede tancada i aïllada del món.
Si el papa Montini va apostar per la llibertat i per la renovació de l’Església, cal ara una defensa ferma del Concili. Cal eixir dels murs (com volia Pau VI i també l’actual papa Francesc) i anar a trobar a la gent. Cal estar més al costat dels qui patixen i no tant, preocupats per dogmes, condemnes i exclusions.
