Els "xinos"

L’aparició farà una vintena d’anys dels basars Todo a 100 (el primer al nostre poble va ser de Cafés Almela, darrere del Mercat), no va sentar gens bé a les xicotetes tendes i comerços, que ja anaven ranquejant per culpa de la irrupció en escena de les anomenades grans superfícies. Però ben prompte i sense adonar-nos-en, els tentacles asiàtics van lograr infiltrar-se en el teixit comercial dels nostres pobles com un virus invisible. Tot va començar, almenys per ací, amb la proliferació de restaurants xinesos, per a seguir amb fruiteries, tendes d’electrònica i sobretot el monopoli dels basars Todo a 100, regentades hui casi exclusivament per ciutadans d’origen xinés que, oferint preus molt competitius, anaven multiplicant-se per la nostra geografia com els xampinyons dels prats. El canvi de la peseta a l’euro, i el monopoli dels asiàtics, féu que els Todo a 100 hagen passat a dir-se popularment, els “xinos”, cada barri amb el seu.

-Veges què he comprat al meu “xino”.

Allò només era o és la punta d’un iceberg, l’auguri d’una nova època que començava: el despertar de la superpotència xinesa, un gegant econòmic però amb el dur pinyol interior d’un règim totalitari disposat a demostrar al món que el comunisme no significa necessàriament repartiment de pobresa. El fet és que han lograt  provocar un desplaçament sociopolític i econòmic equiparables al de la Tectònica de Plaques: el pas de l’Atlàntic al Pacífic com a primera zona d’influència dins del món actual, fent que Europa i Amèrica siguem una espècie de “barri xino” de Pekín.

Però no vullguera paréixer apocalíptic, i sí, en canvi, centrar-me en altres aspectes més amables i humans del tema, parlar de sensacions i d’anècdotes. En eixa línia, començaré per confessar que les primeres persones d’eixa ètnia que he vist xafar els carrers de Borriana van desembarcar ací gràcies a aquest tsunami econòmic. Anteriorment a això,  si no viatjaves només podies vore’ls al cinema, a la tele (Kung Fu), als àlbums de cromos (Razas humanas) o a les vidrioles del Domund. Tot i que ara ja conviuen amb nosaltres fa molts anys i hem comprovat que ni ells tenen la pell groga ni nosaltres la tenim blanca, caldrà reconéixer no obstant que encara són uns perfectes desconeguts, un gueto molt tancat, més enllà dels consabuts tòpics sobre els seus costums de fotre’s els gats i els gossos en pepitòria, o allò que sempre la palmen violentament, etc. Són gent simpàtica, disciplinada i modesta, però al mateix temps hermètics i enigmàtics, d’una privacitat impenetrable. Coneixeu algún autòcton que s’haja fet amic íntim d’un xinés? En coneixeu algú que parle un castellà potable després de molts anys?

M’agrada anar als “xinos”, vertaders temples del kitsch, especialment si només és per vore què hi trobe, sense encàrrec previ ni objectiu definit. I sóc dels que sempre pillen alguna cosa —en realitat una bosseta plena per visita—, algun artefacte manufacturat en plàstic increïblement barat, que en aplegar a casa mostres orgullós a la família com un trofeu de caça, preguntant-te com has pogut viure fins eixe dia sense allò. I esperant rebre, com és natural, tota classe de felicitacions. Il·lusió que es converteix ràpidament en fum:

-I això, per a què ho vols?

Eixe “això” despectiu t’aplega al fons de l’ànima. Aleshores només tens una escapatòria si no vols que el teu regal se’n vaja directament al fem: dir que és per a … l’amic invisible! Un joc que s’ha popularitzat molt des que campejem “els xinos”, i que especialment a les dones els fa molta gràcia. Regals vertaderament kitsch, que ningú necessita ni aplegarà a utilitzar mai,  però que tot lo món se’ls guarda en un calaix per a colocar-li’ls a algú en la propera “ocasió invisible”. És un cicle diabòlic. He observat que al final el teu regal “vuelve a casa” com el torró de Nadal, si tens la paciència d’esperar un o dos anys. No s’hauria de rebatejar aquest passatemps amb més propietat, com el Joc del boomerang previsible, del boomerang safraner, o de l’enemic invisible?

He observat de reüll la gent quan compra als “xinos”. És l’únic establiment comercial on un treballador que va de compres en plena recessió econòmica d’occident, es pot sentir … ric. Pots despreciar aquesta o aquella oferta, i preguntar-te:

-Xè, i no n’hi haurà res millor, encara que siga més car?

I així el comprador va passejant la mirada indiferent amb aires de superioritat adquisitiva i fins i tot un poc racista, per les prestatgeries amb pileres de caixes estampades, de material escolar, ferreteria, jardineria, i qualsevol “ia” imaginable. Fins i tot, després de pagar pots deixar-li uns cèntims de propina a la caixera sense ombra de remordiment. 

-Quédate el cambio.

- 汉语拼音 (Glasias, señol).

Però tinc que compartir una impressió molt personal. Com vos deia adés, sempre m’he trobat com peix en l’aigua en estos establiments, i intuïsc que no és per cap motiu dels que hajam considerat anteriorment. És una estranya sensació, familiar i entranyable, i crec haver descobert la raó. “Els xinos” són els establiments que han conservat més pura  l’atmosfera i la màgia de “la paraeta” de la nostra infància. He tardat en comprendre-ho, però crec que eixes percepcions de què parlava tenen molt d’aquella sensació ja oblidada d’anar a la “paraeta” amb un duro o una pesseta gastadora, i sentir-te el rei del mambo.

Els actuals quioscos s’han especialitzat en premsa i revistes per a adults. De fet, en allò que més s’allunya un “xino” de la “paraeta” tradicional és que ja no s’hi venen novel·letes ni tebeos (són productes del passat), ni tampoc cacaus, xufes, torrat ni tramussos. Però als “xinos” encara pots trobar (i jo a voltes ho trobe) la il·lusió del factor sorpresa. Quan ja créiem haver oblidat la cara d’espavent que vam ficar en anar al circ per primera volta i vore traure un colom d’una xistera, o la tendra sensació d’incredulitat quan llegiem els invents inverosímils del professor Franz de Copenhague al TBO, quan creus haver-ho vist tot, vas a un “xino” i et trobes objectes made in Taiwan que ni endevines perquè serveixen. Aleshores, sobtadament recuperes aquella sensació de sorpresa del sobre de cromos a punt d’obrir, que logra que per un segon se’t dibuixe sobre el treballat rostre d’adult aquell somriure de xiquet que, afortunadament, els anys no han lograt oblidar ni esborrar del tot.