A vora riu no faces niu

M’ha impressionat la pèrdua d’una de les dos majestuoses palmeres datileres que constituïen l’estampa de l’ermita de Sant Blai. Després del campanar i la plaça, poguera ser la imatge més distintiva i tòpica del poble. Era un exemplar femella, com la companya que ha quedat supervivent en solitari, d’uns 20 metres d’alçària segons he pogut medir contant-li els passos al tronc del gegant caigut. I esta volta no podem adjudicar-li la culpa al tristament famós insecte “palmericida” vingut del nord d’Africa, el morrut roig, reputat assasí de palmeres i responsable d’una espècie de resuscitada plaga bíblica en aquestos temps d’Obama, que no de Moisés.

El culpable, com saben, ha sigut una forta ràfega de vent de més de 100 Km/h. A Castelló va tombar per KO l’escultura de Ripollés (que s’està pensant la possibilitat de deixar de plantar falles pseudo-picassianes si li fan pagar els desperfectes). Al nostre poble va quebrar la vella i majestuosa columna de la palmera pel punt més dèbil: la base de la soca. Perquè d’haver estat ben ancorada a terra, no hi ha terratrèmol ni huracà que logren partir eixe tronc i doblegar sa magnífica altivesa. Un tronc flexible però resistent com una canya gegant, capaç de sostindre a gran altura una tona de fulles en perpetu balanceig. Tota una lliçò de biomecànica per als ingeniers i constructors d’edificis.  A la vista del que ha ocorregut, jo esmenaria el vers popular del Bessò i aconsellaria:

- A vora riu no faces niu … perquè et pot caure una palmera al cap!

L’ermitori de Sant Blai (hui ja més santuari que ermita per la seua integració urbana) ha anat perdent les palmeres del jardí de l’antic Hospital que en feien conjunt, edifici recentment enderrocat. Han caigut els vells murs de l’Hospital, que fins ara havien protegit aquestos arbres, i sense ells i amb l’ajut del vent i de la implacable mare natura, s’han carregat la palmera. En aquest cas l’enemic ha sigut l’adversitat, i no podem culpar els polítics locals. Però espere que l’ajuntament reaccione correctament i de manera ràpida, i es puga substituir l’exemplar perdut per un altre de dimensions paregudes i de la mateixa espècie. Consideren vostés que no estem parlant només d’un arbre sino d’un símbol urbà i històric del nostre poble, i per tant d’un bé patrimonial. (Ficats a demanar, si pogueren ser tres o quatre palmeres, millor que una).

No és la primera volta que aquest jardí ens ha donat un disgust. Farà dos o tres anys que vam perdre també una magnífica palmera canària que hi havia (no tant gran com la del col·legi Penyagolosa) pel culpa del ditxós morrut roig. Només en queda en peu el tronc mort. (Foto 3, vegeu la fletxa).

Tronc que, per cert, és un autèntic viver difussor d’escarbats “palmeròfags”. Acàs no saben els responsables municipals que cal cremar sense demora els arbres infestats?  Però d’açò jo ja no culparia en exclusiva els responsables de l’ajuntament, per més que és patent que no tenen massa clar que els jardins urbans, encara que amb espècies exòtiques (la palmera datilera no és un arbre autòcton), són també un bé patrimonial mereixedor de protecció. Dipositen la confiança en mans d’empreses privades, que van a “lo” seu, sense cap directriu ni criteri polítics. També és cert que pel que fa al assumpte del morrut roig ha faltat (o s’ha aplegat massa tard) una estratègia d’altes mires, d’àmbit regional cap amunt, perquè la plaga ja fa anys que és un problema nacional. Però … què dic? En realitat ho és ja intercontinental i global.

Els temps que corren no són bons per al patrimoni natural, tant és així que acabarem per enyorar les mosques. Ens estem quedant sense palmeres, que per un o altre motiu estan caient com els familiars i apegalosos dípters després d’una fumigació. No puc estar-me de comparar-les amb aquells heroics soldats que es planten orgullosos i desafiants davant del pelotó d’afusellament, sabedors que les bales només poden llevar-los la vida però no l’honor ni la dignitat. Pobres palmeres!

I és que com he dit abans, les palmeres  no són simples arbres, ja que tenen una forta càrrega simbòlica. A més, vullguera recordar als lectors que la majoria de palmàcies fugen del fred, i que per a molts turistes centre i nord europeus, vindre al nostre país i vore palmeres datileres o canàries als carrers és tot un espectacle de pur exotisme. De la mateixa manera que quan viatgem nosaltres als seus països, et quedes bocabadat i enveges eixos monumentals caducifolis (freixes, roures, etc.) o gegantesques coníferes, que viuen com si res a les avingudes i jardins, amb poc més que l’aigua de pluja.

La palmera és un símbol de la vida i també de la alegria de viure. Recordeu que en el “logo” de la Comunitat Valenciana s’utilitza una imatge abstracta que igual poguera ser una palmera com representar l’explossió d’un coet-palmera de focs d’artifici. En realitat és una intel·ligent síntesi d’ambdós coses.

Encara que sabem que el vertader fluid vital és l’aigua, la palmera també en participa i és símbol de resurrecció, per ser capaç de créixer enmig del desert  transformant-lo en oasi. En nom de l’esmentada simbologia, aprofite per a mostrar-vos una foto (Foto 4) dels últims dàtils del gegant caigut de l’ermita de Sant Blai, i fer-li una proposta a l’ajuntament (si és que algú em llig), i com no, un prec al pare Sant Blai. Per què no s’arrepleguen uns grapats de dàtils d’aquesta històrica palmera abans d’incinerar-la, i tractem d’obtindre un planter de descendents amb els quals repoblar les zones ajardinades del poble?  El pare sant segur que no es negarà. Les autoritats civils .. són un altre cantar, per més que sempre ixen a les processons.

TRES CARRERS DE BORRIANA           

Permitiu-me este darrer paràgraf abans de tancar. Advertisc que no té res a vore amb el tema anterior. Però és que l’amic Paco Tejedo em va fer partícep ahir d’una ingeniosa i sorprenent observació seua, que no em puc resistir compartir. Em va dir:

-          Sabies que al nostre poble hi ha tres carrers que es diuen: 1- carrer del Comercio, 2- carrer del Treball, i 3- carrer del Naranjo?  I ara ve ‘lo’ millor. Sabies que ningú dels tres té eixida?

Sense comentaris.

© FOTOS: l’autor.