OPINIÓ
Jo no volia, però ...
- 26/08/2008
Havia decidit abandonar les disquisicions sobre la felicitat atés el perill de quedar-me definitivament sense lectors, quan una amable comunicant m’ha enviat un document fotogràfic on es preten demostrar que la felicitat és una realitat tan objectiva com un mal de cap. Comprendreu que no podia tancar el tema sense abans donar-li pàbul a una prova tan pretesament indiscutible.
En un article anterior feia partíceps als lectors d’unes plúmbies dissertacions parafilosòfiques sobre la felicitat. Una ‘burrianera’ —a la que, per discreció, em referiré simplement com Maria— que es veu que es trobava de vacances en un creuer pel Nil acompanyada del seu marit, en una nit de desfici i insomni per culpa de la calor i els mosquits, va enxufar el PC portàtil. No contenta amb la navegació pel Nil, es va ficar a navegar també per Internet. Espigolant en el periodic.com, va llegir el meu article i no s’ha pogut aguantar les ganes d’explicar-nos fotogràficament les seues conviccions sobre la felicitat.
M’ha contat que, precisament eixe mateix matí, estava el seu home a la vora del Nil descansant en postura de iogui sobre una gran pedra, envoltat de papirs, jacints d’aigua i parotets, absort en la contemplació de les granotes i demés fauna aquàtica fluvial, especialment certes tortugues d’aigua. Allò era un trocet de paradís terrenal. Per uns moments, en alçar el cap per a contemplar una frondosa palmera tebaica que es trobava a prop (no ix a la foto), sobtadament li va canviar l’expressió de la cara: allò era ‘demasié’! Semblava embaladit, alienat!
Em confessa Maria que primerament va pensar que el seu marit (a qui li hem retocat la cara per a preservar-li la identitat) estava experimentant una visió celestial, perquè passà de fer cara de gurú a paréixer-se a la Bernardette Soubirous de les estampetes. Però fins i tot ella mateix es va deixar dur per la màgia del moment, i va creure vore com la pedra sobre la qual reposava el seu home s’alçava uns centímetres sobre l’aigua. Després de tot, aquelles eren les mateixes aigües que en temps bíblics havien arrossegat Moisés fins a la cort del faraó.
Abans que la tractaren de boja si es decidia a contar-ho i per tal d’eixir de dubtes, va agarrar la càmera digital que s’havia comprat en un conegut comerç del carrer la Tanda per a perpetuar aquell instant irrepetible. Veient el resultat, pel que a mi respecta no tinc dubtes: el xic de la foto levita de felicitat! És més, hom dedueix que la felicitat és una força apegalosa, com un camp magnètic que atrau tot allò que toca: vegeu com el gegantesc còdol desafia les lleis de Newton i no es despega del cul de l’extasiat. Vegeu també l’entusiasme de la pròpia Maria, a la que aquesta experiència li ha canviat la vida: des d’aleshores diu que s’ha aficionat a la fotografia i que practica ioga i Tai-Xi-Xuan diàriament.
En un article anterior feia partíceps als lectors d’unes plúmbies dissertacions parafilosòfiques sobre la felicitat. Una ‘burrianera’ —a la que, per discreció, em referiré simplement com Maria— que es veu que es trobava de vacances en un creuer pel Nil acompanyada del seu marit, en una nit de desfici i insomni per culpa de la calor i els mosquits, va enxufar el PC portàtil. No contenta amb la navegació pel Nil, es va ficar a navegar també per Internet. Espigolant en el periodic.com, va llegir el meu article i no s’ha pogut aguantar les ganes d’explicar-nos fotogràficament les seues conviccions sobre la felicitat.
M’ha contat que, precisament eixe mateix matí, estava el seu home a la vora del Nil descansant en postura de iogui sobre una gran pedra, envoltat de papirs, jacints d’aigua i parotets, absort en la contemplació de les granotes i demés fauna aquàtica fluvial, especialment certes tortugues d’aigua. Allò era un trocet de paradís terrenal. Per uns moments, en alçar el cap per a contemplar una frondosa palmera tebaica que es trobava a prop (no ix a la foto), sobtadament li va canviar l’expressió de la cara: allò era ‘demasié’! Semblava embaladit, alienat!
Em confessa Maria que primerament va pensar que el seu marit (a qui li hem retocat la cara per a preservar-li la identitat) estava experimentant una visió celestial, perquè passà de fer cara de gurú a paréixer-se a la Bernardette Soubirous de les estampetes. Però fins i tot ella mateix es va deixar dur per la màgia del moment, i va creure vore com la pedra sobre la qual reposava el seu home s’alçava uns centímetres sobre l’aigua. Després de tot, aquelles eren les mateixes aigües que en temps bíblics havien arrossegat Moisés fins a la cort del faraó.
Abans que la tractaren de boja si es decidia a contar-ho i per tal d’eixir de dubtes, va agarrar la càmera digital que s’havia comprat en un conegut comerç del carrer la Tanda per a perpetuar aquell instant irrepetible. Veient el resultat, pel que a mi respecta no tinc dubtes: el xic de la foto levita de felicitat! És més, hom dedueix que la felicitat és una força apegalosa, com un camp magnètic que atrau tot allò que toca: vegeu com el gegantesc còdol desafia les lleis de Newton i no es despega del cul de l’extasiat. Vegeu també l’entusiasme de la pròpia Maria, a la que aquesta experiència li ha canviat la vida: des d’aleshores diu que s’ha aficionat a la fotografia i que practica ioga i Tai-Xi-Xuan diàriament.
Elperiodic.com ofereix aquest espai perquè els columnistes puguen exercir eficaçment el seu dret a la llibertat d'expressió. En ell es publicaran articles, opinions o crítiques dels quals són responsables els mateixos autors en tant dirigeixen la seua pròpia línia editorial. Des d'Elperiodic.com no podem garantir la veracitat de la informació proporcionada pels autors i no ens fem responsables de les possibles conseqüències derivades de la seua publicació, sent exclusivament responsabilitat dels propis columnistes.
A mi esta foto me suena al "jardín botánico"(no se si ese será el nombre adecuado) que hay en una parcela detrás de mi casa