Tres gardenias para ti

Diverses entitats del poble patrocinen des de fa un grapat d’anys la publicació de llibres i revistes en què poquet a poquet han anat atresorant-se els fets, fites i personatges més destacats dels nostres dies, publicacions literàries i monografies diverses que s’ocupen de tot allò que podriem ficar dins d’un sac amb l’etiqueta de “cultura escrita”. L’Agrupació Borrianenca de Cultura, l’Ajuntament, el Museu de la Taronja i l’Arqueològic, la Caixa Rural Sant Josep, el Centre d’Estudis La Mercé, les societats falleres, etc., tots han volgut deixar un rastre cultural escrit a l’abast dels que venen darrere. És d’agrair, ja que per més que la cultura haja descobert els nous camins de la informàtica per a perpetuar-se, la lletra impressa seguix éssent dura i perdurable com el granit, una inversió de futur segura; mentre que les paraules o la memòria, hui poden ser foc però demà esdevindre fum i cendra.

El catàleg de publicacions locals, quant a quantitat i qualitat, és una d’eixes coses de les quals podem sentir-nos legítimament orgullosos els borrianencs, encara que estem parlant d’un tema prou desconegut i poc interessant per a la gent, en general. Francament: massa llibres i publicacions “imprescindibles” sobre Borriana falten en la biblioteca de massa borrianencs. Un bon nivell editorial local no significa que sigam un poble “cult” (però tampoc el contrari): heus ací un vell tema de tertúlia. Seriem un poble cult si les edicions de 500 exemplars s’esgotaren ràpidament i ens vegerem obligats a reeditar-les per exigències d’una gran demanda. Però no. A Borriana passa el que a Espanya: sóm uns cracks en producció editorial, però al mateix temps sóm grans campions en abstinència lectora. La cultura està predestinada a ser plat de minories.

M’han inspirat hui dos fets que volguera ressaltar: el primer és que l’amic Jordi Bort ha abandonat la direcció de Buris-Ana. Deixem-ho estar en “motius personals”. És una llàstima, perquè Jordi ha sigut un entusiasta i competent director de la revista, a qui encara li quedava molta corda. Aprofite per a manifestar-li les meues simpaties. El darrer número (212, cap-i-cua), amb una preciosa portada exclusiva d’Amat Bellés, es titola “Camins d’aigua” i tracta quasi monogràficament del nostre sistema de reg. El penúltim article “Dos gardenias para ti”, no té res a vore amb l’aigua, com cal deduïr del títol. Es tracta d’una semblança de Manolo Roselló Gasch (germà major de mon pare), escrita per la seua neta Marta Roselló, emprant un format autobiogràfic. He volgut sumar-me a eixe binomi neta-iaio i transformar-lo en triangle, afegir-li una tercera gardènia al bolero de Machín que li dedica la seua neta.

Mon tio, que era mestre nacional (els anys 50 compartia claustre a les escoles nacionals —grup Cervantes, hui col•legi Penyagolosa— amb D. Ramón Saborit, D. Santiago Ayora, D. Venceslao, D. Pedro Vernia, etc.), completava horari laboral a l’empresa Payá (vegeu la foto), i per això conexia personalment a molts artistes de l’època, com ara Antonio Machín.

El passar del temps és el millor crític que existeix, de manera que no tota aquella producció editorial a què ens referiem adés és castigada per la indiferència. Algunes d’aquestes publicacions, després d’esgotades, per espontània i inapelable decissió popular esdevenen peces de culte i són afanosament buscades en llibreries de vell i fires d’antiguitats per un nombre creixent de seguidors. Podriem citar algunes d’aquestes joietes bibliogràfiques com ara la “Historia de Burriana” de Roca i Alcaide, alguns números de Buris-ana, “La família dels Viciana” de Forner Tichell, etc., … i entre les més recents, sense dubte, els quatre llibrets de Contalles de Burriana, de Manuel Roselló Gasch.

Les nostres institucions no sempre són insensibles a estes necessitats, i per eixe motiu cel•lebrem que hi haja reedicions facsímils d’algunes obres esgotades, com ara la Història de Burriana de D. Paco Roca, o la col•lecció completa (o quasi) de Buris-ana en format digital, a propòsit del 50é aniversari de la revista. Per què això no s’ha fet encara amb els quatre llibrets que constitueixen les Contalles de Burriana de Manolo Roselló, editats per la Caixa Rural S. Josep entre 1985 i 1988? Eixa reedició, tot i que mon tio era “forofo” del Reial Madrid … és un clam!

Escrites sense preocupacions estilístiques (“ni Cristo que lo fundó” com diriem per ací), les Contalles són relats curts (com ho agraix el lector!) sobre la Borriana d’època daurada d’abans de la guerra i els anys de la fam posteriors, emprant el llenguatge directe (col•loquial) sense floritures, amenitzades amb il•lustracions molt personals de José Luis Granell, a més de reproduccions d’algunes fotos antigues. Lletraferits locals coetanis com ara Pepe Esteve, Pepe Aymerich o mon pare, i personalitats com ara el cardenal Tarancon, li van dedicar sentits pròlegs de presentació. La veritat és que es lligen molt bé, i no pots parar després d’haver començat. Cap major elogi?

Gent més jove que jo s’interessa encara per elles, i de no ser perquè la Caixa Rural va obsequiar gratuitament els seus socis (exemplars que hui guarden els propietaris com a or en pany), es podria dir que Les Contalles han sigut un autèntic “best seller” editorial local dels 80. Algunes romanen inèdites perquè la Senyora de la Dalla, ja sabeu, és encara més impacient que implacable.

Sempre he sigut un encés defensor d’aquestes obretes crepusculars de mon tio. En aplegar-li la jubilacó, gràcies a les Contalles va conéixer la satisfacció del reconeiximent de la seua gent! Hui em resulta divertit recordar que alguns, quan se’l trobaven pel carrer, no es tallaven de dir-li “Manolo, això que contes també ho sabia jo”. O “Has oblidat ficar açò o allò”, etc. I no poques voltes els enviava directament a fer la mà. Bo era ell! Qui sap … és probable que sí, que hi haguera gent amb millor memòria, però quan a algú d’estos sabuts els suggereixes d’agarrar el boli, quan els dius “fes-ho tu”, s’escagassen!

Esperarem que apareguen els primers brots verds del final de la crisi, abans de llançar-nos amb pancartes en manifestació i reclamar a qui corresponga: “Contalles de M. Roselló: Reedició!” “Borrianenc: no et calles! Reedició de les Contalles!” “Olo, olo, olo, Contalles de Manolo!”.

© de la foto en blanc i negre: Marta Roselló, en Buris-ana núm 212, p.29 ( Treballadors del “Teatro Principal”. Només identifique Salvador Payá (recentment difunt), Vernia (a la seua esquerra, amb bigoti), M. Roselló (2ª fila) i Alamán (darrere). Les altres són cares conegudes, però de les quals desconec el nom ara mateix. Podeu ajudar-me?.
© Foto 2; el autor.