Jo tenia un hort de nàvels

El dia és proclive a la mollor, i recorde aquella quasi oració amb què comença el film “Memorias de África”: “Yo tenía una granja en África, a los pies de las colinas del Ngong…”. No em puc resistir a transposar-la, i dir: Jo tenia un hort de nàvels a prop de la mar, als peus de les muntanyes de l’Espadà …” Perque, la veritat, si per a l’autora d’esta novel•la (la danesa Karen Blixen, a qui dóna vida en pantalla la meravellosa Meryl Streep) el paradís terrenal estava situat a Kenya, amb molt menys talent literari però amb els mateixos drets que dóna la llibertat de sentiments, per a mi el paradís era — ai, en pretèrit imperfet— la Plana de Borriana.

Molts convindran en què estem reprenent una etapa de progrés econòmic llargament desitjada, sobrevinguda després d’un parèntesi que durava dècades. Quan el model taronjaire “Burriana, París i Londres” començà a fer crisi, molts pensen que la superació lògica d’aquella humiliació que mastegava en silenci nostre orgull borrianenc, el venciment d’aquell fecund però ja esgotat model econòmic, no podia ser altre que “Burriana, Benidorm i Benicàssim”, és a dir, l’explotació de la fòrmula turística “Sol, Golf i Platja”. Ahí —diuen— està el futur.

Però no em negareu que durant el segle en què es va coure la puixança tarongera, Borriana encertà a liderar admirablement la reconversió citrícola a la Plana i va lograr deixar-hi ratlles fetes. Però ara tot és ben diferent: l’actual transformació econòmica —de la que els borrianencs en realitat mai no hem tingut la iniciativa—, forma part d’un macroprojecte polític/empresarial planificat des de llunyans despatxos. L’arquetip de comerciant “arriscat i emprenedor”que tan bé representava aquell Pere que cantava Batistet El Bessó, ha sigut substituït per una nova burgesia emergent, una mena de nous rics, capaços d’amassar ràpides fortunes sense quasi suar la camiseta.

La majoria de la gent rep estes transformacions amb satisfacció, conscients que açò és “el progrés” al que ningú no gosaria donar-li l’esquena. Alguns pensem que sí, que en efecte és el progrés, però que ho és més per a alguns que per a altres, i que estos vents sempre solen accentuar les desigualtats socials. Sense oblidar que el problema és també que alguns no veem clara la sostenibilitat d’eixe futur que se’ns vol pintar.

Els meus objectius vitals mai no han sigut consolidar una posició econòmica envejable. Que els meus fills em perdonen. Sempre he mirat de reüll l’inseparable binomi que formen la política i els diners, i com deia el poeta, espere anar-me’n despullat, “como los hijos de la mar” (crec que Don Antonio no es referia als peixos, ni al joc de la ruleta). Per tant, què pot fer un “burrianero” idealista i nostàlgic com jo, un “titiritero” de la vida amb el cap ple de grills; un col•leccionista de papers, brosses i bitxos, davant d’una transformació tan brutal del terme? Predicar contra el desert? Ja m’ho deia ma mare:

-Fill, tu hauries d’haver-te fet farmacèutic!

Quan mon tio Manolo Roselló exercia el magisteri a l’antic Col·legi Cervantes de Borriana (on actualment està el Col·legi Penyagolosa) prompte em va guipar, des del primer dia quan vaig seure al pupitre de la seua classe de Primària. Així es queixava a mon pare:

-És que Robertin es passa tot el temps mirant i jugant amb les mosques !

El tio Manolo no va aplegar a comprendre que tenia davant seu un futur naturalista i no un “tonto laba”. Hui és llarga la llista de bitxos i plantes que he vist desaparéixer del terme, molts dels quals són inseparables de les meues experiències i passions infantils. En realitat sóc l’antítesi de Denis G. Finch (R. Redford), el gran caçador blanc de lleons que enamora Meryl Streep. Mai no he passat de la caça menor de granotes i parotets, i d’adult, em veig interpretant l’antipàtic paper d’haver d’alçar acta notarial de la profunda degradació del terme del meu poble, de la liquidació del seu paisatge i biodiversitat en nom del progrés sostenible. I és trist comprovar com a ben pocs els importa.

Però sempre em quedarà… Àfrica, el continent negre on començà tot! I ara vos propose que escoltem l’Adagio del Concert de clarinet de Mozart, i que imaginem que el va escriure per a dolçaina en lloc de per a clarinet; deixeu-me, mentrestant, recitar-vos estos humils versos que escric per a l’ocasió:

Jo tenia un hort de nàvels
on creixien els xuplamel·los,
erts com les espases dels àngels,
tan dolços com els caramel·los