OPINIÓ
Taxonomies (Fauna local)
- 03/07/2009
Com a naturalista nascut ací sempre m’han interessat la flora i fauna locals. Sé que no és matèria científica sino de convicció, el fet —o conjetura— que cada poble té la seua idiosincràsia peculiar: els borrianencs som recíprocament diferents dels nulers, dels almassorins, etc. Una altra cosa seria determinar si les mitologies fan a la gent, o és al revés, però aquest seria un recurrent tema sociològic en el qual no vull entrar perquè podria ser acusat de manifesser, o encara pijor: podria fer fugir al despistat lector que ha aplegat fins ací.
En efecte, el terme de Borriana és pròdig i feraç en frondosos tarongers i figueres, en tendres llicsons i suculentes verdolagues, però també produeix en abundància certs arquetipus humans que, tot i no ser exclusivament nostres, aquesta terreta ens en dóna mostres d’excepció: no seria difícil trobar-ne bons candidats al Guinnes, com ara eixes alfàbegues de Bètera, o les gegantines —i, per cert, dessaborides— carabasses que són repetitiva notícia de telediari cada estiu.
En una taxonomia d’urgència podriem classificar l’antropofauna local en dos tipus principals: peres (i perepilotaris) i manifessers. I dins d’aquesta segona categoria distingiria encara vàries subdivisions. Vegem-ho.
A) Peres i perepilotaris
Són els nou rics, gent analfabeta en qualsevol dels seus graus possibles però que gràcies als negocis s’han vist sobtadament amb molts diners, i que tractant de dissimular els seus origens de classe, fan de l’ostentació material i la impostura social el leitmotiv de sa vida. El seu costat positiu és que són peces bàsiques de l’engranatge del capitalisme quant a la creació de treball i prosperitat material. Podriem haver-los batejat “bopalons” per haver servit d’inspiració al tòpic “Borriana, Paris i Londres”, però m’estime més dir-los “peres” per respecte a J. B. Tejedo Beltran, el Bessó, primer autor-descobridor d’aquest prototip borrianenc.
Inspirats inicialment en la figura dels comerciants dels anys daurats de la citricultura, actualment els peres, com el virus de la grip, han mutat a la varietat “perepilotaris”: gosen d’una alfabetisació bàsica i es dediquen al negoci immobiliari.
B) Manifessers
En un llibre d’E.S. Reig, llegim l’exacta accepció de manifesser: “és qui fa coses que no hauria de fer, qui toca coses que no hauria de tocar, qui intervé en coses que no hauria d’intervindre”. A Borriana, on se’n crien vertaders campions, emprem equivocadament aquesta paraula com a sinònim de manegueta (equivaldria al “cocinitas” en castellà, és a dir, aquell home a qui li agrada practicar les feines tradicionalment pròpies de les dones).
Són clars símptomes de manifesserisme embrionari trobar-li gustet al càrrec de president de finca d’apartaments, o bé, creient-se en possessió d’una persuasiva verbositat, pretindre deixar ratlles fetes a cada reunió cívica i ciutadana (APAS, etc.) a què s’acudeix. A diferència dels peres, els manifessers i acaparacàrrecs es mouen sempre en l’àmbit públic i senten de manera obsessiva la necessitat de passar a la posteritat. El manifesser adult i granat, pretany a tres categories principals —si més no:
B.1- Manifessers polítics
Són els més comuns i estan pertot, per allò de l’irresistible morbo del poder i perquè guanyar les eleccions et pot servir d’ofici temporal, sobretot si no en tens cap. Els ‘xifla’ eixir a la tele i als periòdics, tindre butaca reservada i gratuïta al Payà, papeos, i cerimònies diverses, però sobretot, més encara que eixir a les processons, els provoca tremolor de cames ser saludats seudomilitarment pels policies municipals i/o fer-los sevir de guàrdia pretoriana. Poden ser molt perillosos quan no saben distingir entre els assumptes públics i els privats, o quan confonen l’èxit electoral de les seues sigles de partit amb un taló en blanc per poder fer el que els rote. Malgrat tot són el mal menor, ja que els intel•lectuals rebordonits, els ayatolàs o els cabdills en són pèsima alternativa, doncs sempre acaben exercint la tirania per la gràcia de Déu i de les armes.
B.2- Manifessers fallers
Són una variant dels manifessers festers. No perden el cul per eixir a la tele ni als periòdics, però els entusiasma llegir el seu nom imprés al llibrets fallers, dir “xicalla” i “al caliu de la llar”, o escoltar quan altres el pronuncien en altaveu, seguit d’aquella musiqueta de banda:
Tarara taxin-ta, xin-ta, tààà
Tara xin-ta, xin-ta, tààà (…)
Se senten realitzats interrompent el trànsit quan desfilen pels carrers en comissió, i s’emocionen llegint —o escoltant— amb engolada entonació els protocolaris actes fallers, eternament més llargs que un dia sense pa. Qui siga incapaç d’escoltar d’una tacà aquestes immisericordes lletanies nominals —que no escatimen ni un sol cognom!— sense sentir la urgent necessitat de respirar aire pur, de fugir a orinar, o de matar … el desfici amb dos o tres güisquis en el barra del bar, no és un manifesser: és un simple faller.
B.3- Manifessers culturals
Són els més desagradables, els més encantats d’haver-se conegut. Aspiren a vore el seu nom a les enciclopèdies, i sobretot —per més que mai ho confessaran obertament— en una plaça pública del seu poble, millor com més gran: A l’escriptor “Fulanit de Menganit”. Solen dur-se malament amb els altres manifessers, especialment els B.2, encara que no són del tot incompatibles. Se relacionen amb els seus conciutadans amb orgull i superioritat mal dissimulada, ja que creuen estar uns quants escalons per damunt de la mediocritat.
Fills intel•lectuals de la Il•lustració, solen ser ateus o agnòstics, la qual cosa no els sustrau d’una irresistible tendència al mesianisme paternalista: com els profetes de l’antic testament, parpelleja dins seu una llumeta interior que els acredita com a guies espirituals que hauran d’indicar-nos als demés el camí que condueix a la salvació col•lectiva.
Advertencia final per a susceptibles: les espècies d’aquest catàleg —sens dubte incomplet— són arquetips, és a dir, s’inspiren en la realitat però no en persones concretes ni pretenen ser una descripció genèrica dels polítics, fallers, etc., sino dels “manifessers polítics”, “manifessers fallers”, etc. És a dir, es tracta de caricaturar els excesos i els excessius, aquells que amb els seus fets desnaturalitzen aquestes nobles activitats.
En efecte, el terme de Borriana és pròdig i feraç en frondosos tarongers i figueres, en tendres llicsons i suculentes verdolagues, però també produeix en abundància certs arquetipus humans que, tot i no ser exclusivament nostres, aquesta terreta ens en dóna mostres d’excepció: no seria difícil trobar-ne bons candidats al Guinnes, com ara eixes alfàbegues de Bètera, o les gegantines —i, per cert, dessaborides— carabasses que són repetitiva notícia de telediari cada estiu.
En una taxonomia d’urgència podriem classificar l’antropofauna local en dos tipus principals: peres (i perepilotaris) i manifessers. I dins d’aquesta segona categoria distingiria encara vàries subdivisions. Vegem-ho.
A) Peres i perepilotaris
Són els nou rics, gent analfabeta en qualsevol dels seus graus possibles però que gràcies als negocis s’han vist sobtadament amb molts diners, i que tractant de dissimular els seus origens de classe, fan de l’ostentació material i la impostura social el leitmotiv de sa vida. El seu costat positiu és que són peces bàsiques de l’engranatge del capitalisme quant a la creació de treball i prosperitat material. Podriem haver-los batejat “bopalons” per haver servit d’inspiració al tòpic “Borriana, Paris i Londres”, però m’estime més dir-los “peres” per respecte a J. B. Tejedo Beltran, el Bessó, primer autor-descobridor d’aquest prototip borrianenc.
Inspirats inicialment en la figura dels comerciants dels anys daurats de la citricultura, actualment els peres, com el virus de la grip, han mutat a la varietat “perepilotaris”: gosen d’una alfabetisació bàsica i es dediquen al negoci immobiliari.
B) Manifessers
En un llibre d’E.S. Reig, llegim l’exacta accepció de manifesser: “és qui fa coses que no hauria de fer, qui toca coses que no hauria de tocar, qui intervé en coses que no hauria d’intervindre”. A Borriana, on se’n crien vertaders campions, emprem equivocadament aquesta paraula com a sinònim de manegueta (equivaldria al “cocinitas” en castellà, és a dir, aquell home a qui li agrada practicar les feines tradicionalment pròpies de les dones).
Són clars símptomes de manifesserisme embrionari trobar-li gustet al càrrec de president de finca d’apartaments, o bé, creient-se en possessió d’una persuasiva verbositat, pretindre deixar ratlles fetes a cada reunió cívica i ciutadana (APAS, etc.) a què s’acudeix. A diferència dels peres, els manifessers i acaparacàrrecs es mouen sempre en l’àmbit públic i senten de manera obsessiva la necessitat de passar a la posteritat. El manifesser adult i granat, pretany a tres categories principals —si més no:
B.1- Manifessers polítics
Són els més comuns i estan pertot, per allò de l’irresistible morbo del poder i perquè guanyar les eleccions et pot servir d’ofici temporal, sobretot si no en tens cap. Els ‘xifla’ eixir a la tele i als periòdics, tindre butaca reservada i gratuïta al Payà, papeos, i cerimònies diverses, però sobretot, més encara que eixir a les processons, els provoca tremolor de cames ser saludats seudomilitarment pels policies municipals i/o fer-los sevir de guàrdia pretoriana. Poden ser molt perillosos quan no saben distingir entre els assumptes públics i els privats, o quan confonen l’èxit electoral de les seues sigles de partit amb un taló en blanc per poder fer el que els rote. Malgrat tot són el mal menor, ja que els intel•lectuals rebordonits, els ayatolàs o els cabdills en són pèsima alternativa, doncs sempre acaben exercint la tirania per la gràcia de Déu i de les armes.
B.2- Manifessers fallers
Són una variant dels manifessers festers. No perden el cul per eixir a la tele ni als periòdics, però els entusiasma llegir el seu nom imprés al llibrets fallers, dir “xicalla” i “al caliu de la llar”, o escoltar quan altres el pronuncien en altaveu, seguit d’aquella musiqueta de banda:
Tarara taxin-ta, xin-ta, tààà
Tara xin-ta, xin-ta, tààà (…)
Se senten realitzats interrompent el trànsit quan desfilen pels carrers en comissió, i s’emocionen llegint —o escoltant— amb engolada entonació els protocolaris actes fallers, eternament més llargs que un dia sense pa. Qui siga incapaç d’escoltar d’una tacà aquestes immisericordes lletanies nominals —que no escatimen ni un sol cognom!— sense sentir la urgent necessitat de respirar aire pur, de fugir a orinar, o de matar … el desfici amb dos o tres güisquis en el barra del bar, no és un manifesser: és un simple faller.
B.3- Manifessers culturals
Són els més desagradables, els més encantats d’haver-se conegut. Aspiren a vore el seu nom a les enciclopèdies, i sobretot —per més que mai ho confessaran obertament— en una plaça pública del seu poble, millor com més gran: A l’escriptor “Fulanit de Menganit”. Solen dur-se malament amb els altres manifessers, especialment els B.2, encara que no són del tot incompatibles. Se relacionen amb els seus conciutadans amb orgull i superioritat mal dissimulada, ja que creuen estar uns quants escalons per damunt de la mediocritat.
Fills intel•lectuals de la Il•lustració, solen ser ateus o agnòstics, la qual cosa no els sustrau d’una irresistible tendència al mesianisme paternalista: com els profetes de l’antic testament, parpelleja dins seu una llumeta interior que els acredita com a guies espirituals que hauran d’indicar-nos als demés el camí que condueix a la salvació col•lectiva.
Advertencia final per a susceptibles: les espècies d’aquest catàleg —sens dubte incomplet— són arquetips, és a dir, s’inspiren en la realitat però no en persones concretes ni pretenen ser una descripció genèrica dels polítics, fallers, etc., sino dels “manifessers polítics”, “manifessers fallers”, etc. És a dir, es tracta de caricaturar els excesos i els excessius, aquells que amb els seus fets desnaturalitzen aquestes nobles activitats.
Elperiodic.com ofereix aquest espai perquè els columnistes puguen exercir eficaçment el seu dret a la llibertat d'expressió. En ell es publicaran articles, opinions o crítiques dels quals són responsables els mateixos autors en tant dirigeixen la seua pròpia línia editorial. Des d'Elperiodic.com no podem garantir la veracitat de la informació proporcionada pels autors i no ens fem responsables de les possibles conseqüències derivades de la seua publicació, sent exclusivament responsabilitat dels propis columnistes.
Molt bona la sub-especie que aporta J.P. la de mamons o llepaculs, pero son facilment reconeixibles. El seu habitat mes comu es anar enganxats al cul dels perepilotaris i dels politics per si cau algo del que es puguen aprofitar, pero els podem identificar amb facilitat per el rastre babos que deixen en terra (com els caragols, vaja!!!). I dins de les especies de Manifessers, afegiria una que posiblement es de les perilloses que hi han: Els maniffesers rel.ligiosos, que tracten per tots els mitjans al seu abast que comulguem amb rodes de molí, i si ademes aço es barreja amb un perepilotari dona com a resultat un ajatola. I ja sabem com actuen els ajatolas ¿O no?