Sant Blai Prêt-à-Porter
En una notícia publicada l’altre dia a este periòdic (24-01-08), aparegué una foto de Sant Blai en camisó d’anar per casa, sense mitra, bàcul ni cap dels ornaments religiosos que li confereixen la dignitat i autoritat eclesial amb què sempre l’hem identificat. No hauria de permetre’s la pública difusió d’estes intimitats del sant patró, perquè encara que només és tracta d’un mig streaptease, podria afectar la seua credibilitat, els sentiments purs i la devoció de la gent senzilla del poble.
Si l’hagueren tret en calçotets o en boles, no m’hauria escandalitzat més. En una primera impresió vaig pensar que es tractava d’un ninot de falla rar. Després, en fixar-me en la cara de prop, vaig creure reconéixer Elio Berhanyer; i més tard se’m va representar la cara d’un professor d’història de l’Institut Jaume I, el meu amic Remigio, que ara viu a Saragossa i encara conserva un apartament al Port. I és que la mitra episcopal canvia molt la fesomia d’un rostre.
Diu un conegut aforisme que l’amor “dura mentre dura dura”. I saben quan i per què “deixa de durar”? Precisament quan s’acaba el misteri —tingues o no viagra a mà—, del qual depen directament el poder de seducció. Els àrabs, que són molt exquisits en estes coses, han inventat la dança dels set vels, on tota la força de seducció radica en que la ballarina escenifica un despullar-se poc a poc, estimulant així la imaginació del públic: mentre duren els vels, hi haurà història que representar i/o imaginar.
Jo havia sentit parlar de vestir sants, però no havia pensat que per a vestir-los abans cal desvestir-los. Ara bé, esta operació, per més que necessària, hauria de quedar en la intimitat de l’església, entre el sant i les devotes, sense fotos. En mostrar-nos Sant Blai despullat de la seua indumentària bisbal, no diria jo que perd la santitat, però sí la màgia. Seria una frivolitat comparable a fer-lo participar en Gran Hermano, o traure Melchor, Gaspar i Baltasar vestits d’anar pel carrer dalt de la carrossa, sense barbes ni estola d’ermini, abillats amb el vulgar mono de faena.
El veïnat està encés perquè enguany fan bous al barri i no els ho havien consultat. Aprofitant l’exacerbada exaltació cívica, haurien d’agarrar a dos o tres músics de la banda i organitzar un mini-exèrcit de salvació per a manifestar-se pel carrer en protesta per l’streaptease fotogràfic del sant, imperdonable mofa i befa visual publicada a les impíes i pecadores pàgines del periodic.com. L’espectacle del venerable màrtir en camisó no és gens alliçonador. El Sant patró hauria de despertar un fervor piadós i exemplaritzant, i poc ajuda a això traure’l sense els seus ornaments episcopals. Jo no sé si l’hàbit fa el monjo, però potser sí el bisbe: sant Blai en batí i sabatilles perd molta autoritat. A més, imagineu que per culpa d’anar mig despullat se’ns refredara … qui creuria, aleshores, en un Sant Blai acatarrat? La gent començaria a sostpitar.
Diuen que els USA van perdre la guerra del Vietnam quan començaren a traure’n imatges per la tele. Aprofitant el “new look”, el periòdic digital hauria de fer examen de conciència, propòsit d’esmena, i parar de despullar sants … Penseu que sense dignitat, el devots li perdran el respecte, i sense eixa devoció popular el Bisbe de Sebaste i patró del nostre poble perdria també definitivament les seues propietats terapèutiques otorinolaringològiques. I el que és pijor: es produiria un efecte dominó i es perdrien també els rotllos de Sant Blai i la font del vi. Demasié.
