elperiodic.com
SELECCIONA IDIOMA
Castellano
Per Roberto Roselló
Parotets i Xuplamel·los - RSS

Rostres anònims

    Un poble és la suma dels seus símbols, de la seua història, del seu paisatge i el seu terme, cases i carrers … però sobretot és la seua gent, el seu paisanatge. La gent d’un poble som individus amb nom i cognoms, cada fill de veí un univers singular que ha construït sa pròpia existència a partir d’una complexa teranyina d’afectes i desafectes amb altres persones, d’interaccions culturals amb el paisatge, la natura, la gastronomia, etc. No hi ha poble sense persones, però tampoc es poden concebre les persones sense poble.

    Els edificis, carrers o monuments són la closca d’un poble, però la gent n’és la molla, l’ànima. No abunden els retrats col·lectius de gentades, excepte quan algun important esdeveniment local ho ha fet possible. A Borriana el més gran catalitzador de multituds que he conegut, el de major poder de convocatòria, ha sigut el carismàtic cardenal Tarancon. Era i és un vertader fill predilecte del seu poble, admirat i volgut, i d’això en queda abundant testimoni gràfic i escrit.

    Em pregunte per què cada pocs anys no es podrien realitzar fotos grupals de les successives generacions de gent anònima que constitueixen el vertader fluid vital d’un poble. Més o menys com quan acaba el curs escolar i els diversos grups s’immortalitzen en una foto. Segurament no es fa per les dificultats organitzatives que suposaria reunir tantes persones, però sobretot perquè el vent de la història —potser hauriem de dir “el tsunami” si és que volem estar al dia— acaba per no deixar ni rastre de la biografia de la gent retratada, tot i condemnant-la a l’infern de l’etern anonimat.

    Les fotos de multituds sempre són interessants per als seus coetanis, i poden encara conservar algun atractiu per a les generacions posteriors no massa distanciades en el temps. En ampliar estes fotografies, sobtadament comences a reconéixer cares inadvertides sobre el format original de la foto. I resulta emocionant cercar i localitzar familiars, amics o gent coneguda en general. És com jugar a ¿Dónde está Wally?

    Vull mostrar-vos tres fotos d’Enric Safont realitzades al nostre poble i relacionades amb Tarancon. Les dos primeres (publicades en part a un Buris-ana extraordinari de l’any 1970) són de gran qualitat tècnica, i no fa molt es van poder exhibir fragmentades i molt ampliades a la caixa de S. Josep (si no recorde malament). Quasi mitja Borriana vista des del balcó de l’Ajuntament, en ocasió de la recepció multitudinària que el nostre poble li va brindar al seu cardenal, per motiu de la designació papal com arquebisbe Primat de Toledo. La qual cosa, per cert, va exacerbar la fanfarroneria “burrianera” i va despertar expectatives —posteriorment frustrades— sobre una futura titularitat de Tarancon a la cadira romana de Sant Pere, que va donar peu a l’eslogan “Burriana, París, Londres … i Roma”. Es distingeix bé molta gent coneguda, i encara l’altre dia la meua dona es va autodescobrir, emocionada, al costat de sa mare. Jo també estava, però un poc més lluy i fora d’objectiu.

     

    L’altra foto (any 1960), es va fer als peus de la casa natalícia del cardenal, tot aprofitant la inauguració d’una placa commemorativa del seu maixement. Es va publicar al Buris-ana, d’on l’he escanejada. Apareix mon pare en primera fila (aleshores era regidor) i tota eixa gent que formava part del paisanatge humà de quan jo era xiquet. La càmera ha sabut captar les cares que aleshores et trobaves pel carrer del poble, i no puc evitar sentir un estremiment quan reconec tants paisans que dormen el somni etern a la Borriana de l’altra vora del riu.

    La data del calendari de tardor convida a reflexionar, car només és qüestió de temps que totes eixes cèl·lules humanes esdevinguen implacablement anònimes, diluïdes en l’oceà del temps de la història. Al capdavall, una fotografia només és un pas intermig entre la vida i l’oblit. Probablement l’únic detall que suscite la curiositat d’un futur observador siga la indumentària i l’expressió dels fotografiats, capturada en bromur de plata com un insecte en ambre. Eixes mirades directes a càmera et remouen alguna profunda fibra interior quan et creues amb elles, tenen un cert regust a resurrecció evocada. Així em passa amb aquelles impagables imatges del dia de sant Blai al Pla, coneguts fotogrames obtinguts d’una pel·lícula original d’En Miguel Requena. Al cap de cent anys, tots els rostres són ja anònims.

     

    La gent del primer plànol —majoritàriament masculina— amb brusa i gorra o sombreret, abrigats contra el fred d’un remot 3 de febrer, són en llur majoria paisans i avantpassats nostres, ja que el dia de sant Blai també ens visitaven molts forasters. Més que afrontar el fotògraf amb pose torera, jo diria que l’expressió de la gent mostra la sorpresa del indígena davant de l’estrany, provocada per la càmera de cine que els està retratant, un artefacte montat sobre trípode encara poc vist en aquell primer terç de segle. Impagable la “doña Rogelia” de la paradeta amb el mocador al cap (una espècie definitivament extingida, al igual que els xicots de la brusa i el sombreret) oferint als vianants temtadors poms de dàtils. L’angle de la càmera no permet mostrar-nos el Barranquet (a l’esquerra), però sí la Carrera i el carrer d’Iturbi (aleshores encara no existia com a pianista de renom), que malgrat els anys transcorreguts pareixen encara hui conservar la mateixa atmosfera … però amb cotxes. Quant als porros que fumen els aborigens, encara no eren de marihuana sino de picadura selecta, que per això era dia de festa gran.

    Elperiodic.com ofereix aquest espai perquè els columnistes puguen exercir eficaçment el seu dret a la llibertat d'expressió. En ell es publicaran articles, opinions o crítiques dels quals són responsables els mateixos autors en tant dirigeixen la seua pròpia línia editorial. Des d'Elperiodic.com no podem garantir la veracitat de la informació proporcionada pels autors i no ens fem responsables de les possibles conseqüències derivades de la seua publicació, sent exclusivament responsabilitat dels propis columnistes.
    comentaris 6 comentaris
    RR
    RR
    03/11/2012 10:11
    a Juanvi

    "Sé-la-vi"! (com diria --però mai no escriuria ...-- un francés). Celebre retrobar-te per ací!

    Pujar