Revolt de bolets

Es diu i és veritat, que els records s’enganxen com les cireres: n’estires una del peduncle i te’n dus tota la cistella darrere. En un article anterior recordava les antigues tendes de comestibles, tan diferents a les actuals superfícies comercials. Estirant d’eixe fil m’he enrecordat d’algunes coses més, potser insignificants però part de la intrahistòria de Borriana. En concret he reparat en dos o tres, que compartixen una inusitada característica: tenen a vore amb fongs! Sí, eixa espècie de nanoparaigües que no són animals ni plantes, ni carn ni peix, que tant es consideren delicatessen d’haute cuisine com ens diabòl•lics capaços de provocar-nos al•lucinacions, malalties o el temut viatge final. Borriana i els fongs: vaja una estranya parella!

1- Xampicultors domiciliaris

Un dels avantatges dels actuals supermercats i tendes de comestibles és que tens a la teua disposició una gran diversitat de productes hortofrutícoles, alguns dels quals eren pràcticament desconeguts o inasequibles encara fa ben poc. Recorde perfectament la primera volta que a ma casa es va menjar una pinya natural, o el debut de les meues papil•les gustatives amb la cordiforme xirimoia. Aconteiximents inoblidables, una exòtica experiència en família que hui ha esdevingut vulgar rutina.

El cas del xampinyó, bolet que ja és indefectiblement part de la cistella de la compra, és representatiu de tot això, ja que pot paréixer que sempre haja format part de les nostres vides, però no. He recordat que quan encara començava a popularitzar-se el seu consum (anys 60), existia una xàrcia comercial oberta a qualsevol fill de veí que volguera participar del negoci i cultivar-los còmodament a sa casa. Se’n recorden?

Em consta que hi hagué algun que altre borrianenc que s’apuntà a la dubtosament lucrativa moda de criar el xampinyó. Si disposaves de l’habitacle adequat (un rebost tancat i fosc, un quarto desocupat, etc.) podies fàcilment criar aquests bolets sobre fem o un compost orgànic a propòsit, bé fóra en caixes o directament en terra. Si no erre, el comercial intermediari et facilitava la mal anomenada “llavor” (el himeni del fong) més el substrat de cultiu, i de tant en tant et comprava la collita. Ignore detalls, i sobretot com d’estesa va aplegar a ser aquesta moda al nostre poble.

2- Una floridura que fa “pum”

Borriana no és un poble amb tradició micòfila, segurament degut a que al nostre terme no es prodiguen les espècies comestibles selectes. Malgrat això sabem d’algun ús tradicional, com ara el relacionat amb els petards i l’esperit sorollós i faller. Em referesc a aquella espècie de pòlvora casera que fabricaven alguns xiquets del poble amb floridura blanca (un fong que creix sobre les parets humides), mesclada amb caps de mistos i pols o picadura fina de carbó vegetal i píndoles de clorat de potasi (segons em confirma l’amic J. Cabrera, esta mixtura funcionava, explotava realment).

3- La miracolosa teomicina

En una ocasió li vaig escoltar a ma mare que allà pels anys de postguerra circulava pel nostre poble una curiosa moda, que consistia en el cultiu domiciliari i per a ús personal d’un fong amb suposades propietats medicinals i curatives, al que la gent s’hi referia simplement com “el hongo”. Hi havia com una espècie de confraria d’iniciats que se’l passaven d’amic en amic, de casa en casa, com els santets, i d’ell parlaven els “creients” a mitja veu per a no comprometre les propietats màgiques que deien que tenia. En resum: una panacea.

Era un relat imprecís al qual no vaig atorgar molt de crèdit, fins que un bon dia em va caure a les mans “El Dioscórides renovado” de Pius Font i Quer, tot un clàssic de l’etnobotànica. Pel que allí explicava son autor amb pèls i senyals (li dedica 7 o 8 pàgines!), ma mare no havia patit cap al•lucinació micòtica: l’anomenat fong del te existia, i no només això sino que havia constituït un fenòmen sociològic a tota Espanya “i part de l’estranger”. Per lògica, Borriana no podia haver-se quedat al marge!

Prova d’una popularitat hui esfumada (toquem fusta!), són les 15 —o més— falles de València que es van ocupar del tema. El llibre les reprodueix en dibuix, així com una divertida auca catalana de 48 vinyetes sobre el fenòmen, que començava amb els versets següents:

Un bolet de forma estranya
fa furor a tot Espanya.

El testimoni definitiu de la popularitat del “hongo” me’l va brindar l’admirat humorista Forges, en el seu col•lecionable sobre els anys de postguerra del franquisme, titolat “Los Forrenta Años”. A la pàgina 39 li dedica la següent vinyeta:

El fong màgic (en realitat era/és un grupet d’espècies) tenia l’aspecte i consistència d’una massa gelatinosa, amorfa i groguenca, que creixia sobre un substrat líquid (aigua, o millor encara, una infusió de te amb sucre) en un recipient de vidre cobert i protegit per una musselina. De tant en tant separaves una part del suc de cultiu i te’l bebies, restituint-lo després per suc fresc. Tenia un sabor agredolç i lleugerament alcohòlic, i s’afirmava que contenia un antibiòtic anomenat teomicina (paraula que ací no es referia a Déu sino al medi de cultiu). Segons Font Quer (com a bon científic alineat amb els detractors del fong) la famosa teomicina era una fal•làcia i les seues propietats curatives un pur i inofensiu efecte placebo.

Vull acabar l’article de forma un tant inusual, demanant a qui la tinga, alguna informació sobre els temes tractats perquè la compartim ací. Busque el testimoni d’alguna experiència a ser possible de primera mà, especialment sobre la presència del fong de la teomicina a Borriana o pobles veïns, història de la qual apenes m’ha aplegat el rumor llunyà que vos explicava, i que m’agradaria confirmar.