Relíquies

En l’article, Paco ens parla d’aquell barracó amb altaveus que pareixia de fira, excepte perquè duia un rètol ben gran on es podia llegir des de lluny “Tómbola de Caridad”. Durant molts anys s’instal•lava a la Plaça Major davant de l’Ajuntament, a pocs metres de l’església de El Salvador, un punt del poble que podriem dir neuràlgic, triat a pols, ideal per a captar transeünts i demanar-los una caritativa col•laboració per a la causa. El “xiringuito”, que s’obria principalment els dies festius i diumenges (potser per nadal, sant Blai i falles?) imagine que era gestionat localment per Càritas de Borriana, tenint l’organització el seu origen, si no m’equivoque, en l’arquebisbat de la Diòcesi de València. És de suposar que aquella recaptació, com la del Domund o d’altres similars, es destinava als servicis socials de l’església.

Efectivament, des de l’interior del barracó unes amables senyores o senyoretes del poble, o bé alguna autoritat civil o eclesial (“estrella invitada”), animaven els vianants amb falset somriure perquè compraren uns caritatius “boletos” que, cas de ser premiats, podien valdre’t una nina (com a l’afortunat de Paco), o altres regals que s’hi rifaven i que ara mateix no recorde. En realitat la imatge que més vivament guarde en la memòria és la del paviment (adoquinat?) de la plaça entapissat pels sobrets i “boletos” que la gent esgarrava i tirava a terra sense contemplacions després de comprovar que no duien premi, i que els agranadors municipals s’encarregaven de fer desaparéixer el dia següent, com per art de màgia. Calia apressar-se.

Els “boletos” en realitat eren unes mini-postaletes, un cromos semi-acartonats de tamany segell, amb fotografies colorejades (de pèsima qualitat, per cert) d’una sèrie de vistes de monuments, paisatges, etc., de diverses ciutats d’Espanya i capitals Europees. Al seu revers hi havia publicitat dels comerços de Borriana que presumiblement havien fet la corresponent aportació econòmica.

Com servidor de vostés —o siga jo— sempre he sigut un gran col•lecionista de quasi tot allò que se m’ha ficat a tir, i aleshores encara duia pantalons curts (els majors em passaven quatre pams), aquella escampà de sobrets esgarrats i cromos de bades a l’abast de la mà eren Xauxa per a mi. Després de descartar els defectuosos, els xafats i enfangats o arremullats, anaves fen-te una col•lecció, que podies apegar en uns àlbums de fulles de cartró colorejades que venien a la mateixa tómbola ex profés. Els cromos no eren de bona qualitat, però en conjunt la col•lecció resultava agradable de vore.

Per tal d’ajudar-vos a refrescar la memòria i d’il•lustrar l’article del bo de Paco, l’aportació meua és mostar-vos eixos àlbums i cromos. Les següents fotos, per exemple, corresponen a un d’aquells “boletos” que conserve, amb el seu sobre … esgarrat, per suposat! Noteu la publicitat en el revers del cromo, datat el 1967.

Una característica d’aquells àlbums era una cosa que, per cert, mai he sabut explicar: els cromos no apareixien per un estricte ordre numèric. Vegeu-ho amb els tres següents que, a banda d’això, he triat perquè dos d’ells són vistes de Peníscola i Morella (Borriana encara no existia als mapes turístics … seguim igual.)

Per concloure, vos fique unes fotos de una portada i contraportada d’àlbums (interessants per la publicitat d’aparells i mobles de televisió, ràdios i pick-up dels anys 50). He escanejat també un tampó de la “Tómbola de Caridad de Burriana” que hi ha a l’interior d’un àlbum.

Finalment: tres àlbums oberts pel mig, mostrant l’aspect agradable del conjunt a què adés em referia.