El rei, la reina i la zebra

La fràgil bellesa que les caracteritza sumada a la capacitat de volar, amb tota eixa informació visual continguda en increíbles mescles de colors i filigranes que fan servir per al reconeiximent entre sexes, m’ha deixat no poques voltes embadalit i abstret, observant una d’aquestes “mariposas vagorosas” —com deia el poema de Rafael Pombo— posar-se sobre una roca o una flor, enlairar-se i evolucionar després fins perdre-la de vista.

Aquestes criatures de fantasia que pareixen escapades d’un conte de fades són, no obstant, molt sensibles a la destrucció i contaminació de l’hàbitat, i per tant la seua presència i abundància en el nostre territori s’ha vist també afectada per l’ús sistemàtic d’insecticides. M’agradaria aprofitar este article per a fer-ne una breu evocació recordant tres de les espècies més vistoses que han solcat mai el cel de Borriana. Inoblidables aquells llargs estius dels anys 60 quan encara resultava interessant fer safaris entomològics pels descampats de la zona de la mar, i pel terme en general. De les tres joies que constitueixen eixe podi de bellesa, un nimfàlid, la palometa reina (Vanessa atalanta) encara és hui freqüent, mentre que les altres dos, la palometa rei (Papilio machaon) i la palometa zebrada (Iphiclides feisthamelii) han esdevingut francament rares. Trobar-se’n alguna és tot un aconteiximent digne de menció.

1-La palometa reina

És una voladora infatigable que fins i tot realitza migracions, i per això Linné la va batejar “atalanta”, com una heroïna de la mitologia greca, corredora excepcional. Tampoc li fa por volar alt, i no poques voltes algún exemplar se’n puja a visitar-me a la terrassa del sizé pis on visc. Al nostre poble es pot vore volar fins ben entrat desembre, a les portes de l’hivern. (FIG. 1)

El nom Vanessa que adoptà Linné per al gènere a partir d’exemplars procedents del seu país (Suècia), tan femení i hui tan de moda, en realitat el va inventar pocs anys abans l’escriptor irlandés Jonathan Swift per a un poema escrit el 1713, neologisme que era en realitat una secreta al•lusió al seu amor, Esther (Essa, abreviatura en anglés) Vanhomrigh (Van, primera síl•laba del cognom).

De la palometa reina no sabem què admirar més, si l’elegància d’eixes bandes roges sobre fons negre de l’anvers de les ales en contrast amb la filigrana críptica del revers, o saber que quelcom tan bonic naix d’un cuc lleig i punxós (FIG. 2), que s’alimenta d’ortigues o de Parietaria judaica, la morella roquera responsable de tantes alèrgies.

2- La palometa rei

Per contra, l’eruga d’aquest papiliònid és una vertadera preciositat, digna de la bellesa que exhibix l’insecte adult, la més gran de les palometes diürnes de la nostra fauna, per la qual cosa el veredicte popular l’ha coronada. S’alimenta de ruda (és el “cuc de la ruda”), Ruta graveolens, planta tradicionalment molt cultivada al marge de l’hortet, de la casa o l’alcria (FIG. 3). Però sobretot menja i pupa sobre el fenoll (Foeniculum piperitum), que és on jo l’he trobat quasi sempre (FIG. 4). No acabe de comprendre bé com pot compartir dos plantes tan diferents, la pudenta i tòxica ruda, i el dolcet fenoll, d’agradable aroma i gust anisat.

En sentir-se amenaçats, aquestos cucs projecten una espècie de banyes carnoses en forma de V de color taronja darrere del cap (FIG. 5), curiós fenòmen que va acompanyat sempre d’una intensa pudor ben persuasiva de carácter defensiu que tinc gravada en la memòria. Els llibres ens diuen que aquest òrgan, anomenat osmeterium, és característic d’aquesta família de palometes (també de la zebrada, vegeu-ho després).

Recorde aquesta palometa com un visitant regular del jardí de casa, que ma mare tenia com un florit pensil. I que era tan confiada que permetia que t’apropares mentre xuplava el nèctar de les flors, i es deixava agarrar amb la mà amb relativa facilitat. L’amollaves de seguideta, presa d’un sentiment de culpa i profanació. Veient la seua estampa (FIG .6), tractar d’explicar-la seria com descriure la música amb paraules. Més val callar.

3- La palometa zebrada

Pareguda a l’anterior, no menys magnífica, i com ella amb dos ocel•les en l’anvers de les ales posteriors i una mena de “cua”. Els ocel•les són focus d’atenció per a un eventual depredador, perquè erre el mos o la “picotà” en creure que ahí es troba el cap de l’insecte. Linné creà el gènere inspirant-se una volta més en la mitologia greca: Ifíclides, germà de Heracles, gran corredor, com aquesta preciositat vestida de presidiari. O de zebra, que també du ratlles i corre molt. (FIG. 7). El tipus de l’espècie fou descrit de Barcelona i Argèlia per Ph. A.J. Duponchel, el 1832.

   

El seu cuc (FIG. 8), també provist d’un pudent osmeterium, rosega fulles d’arbres fruiters de la família de les rosàcies: pereres, pomeres, pruneres, cirerers, albercoquers, etc. Sospite que el fet que aquest tipus de cultius hagen decaigut tant a Borriana, per culpa dels robatoris o per dificultats de comercialització (encara recorde aquells anys quan tot lo món plantava pereres d’aigua a la marjal), puga ser, en part, l’explicació de la seua decadència i raresa hui.

Si algun dia vos trobeu qualsevol d’estos tres cucs, vos propose que tracteu de fer com amb els cucs de seda de la vostra infància. Crieu-los en un bon pot de vidre procurant-los pasturatge adient i en abundància. La sensació de vore’ls completar el cicle i nàixer de la crisàlide és un fenòmen sempre sorprenent. I a més, una lliçó per als xiquets de la casa i una col•laboració desinteresada amb la natura.

-----------------------------------------

© Fotos: Figs. 1 i 2, 7 i 8, Wikipedia. Fig. 4: P. Camacho. Fig. 5: “Agro do cruceiro. Orugas”. Fig 6. Bustillo i Fdez. Rubio, Mariposas de la Península Ibérica. Ropalóceros II.