Recordant un mercat molt especial

El vent de la història s’ha endut per davant un mode de vida tradicional de més de 200 anys basat en la citricultura, i amb ell han desaparegut centenars de comerciants, agricultors, varietats citrícoles, magatzems, horts, haques, costums, etc., esdevinguts hui carn de museu en llur majoria, convertits en nostàlgiques estampes en blanc i negre de la que podria ser nostra particular Tara, desproveïda del seu antic esplendor. No em tinc per un retroadicte o pesimista, ni em veig encara senil, ni pense que s’haja d’avorrir ningú amb sermons sobre l’importància d’eixa part de nosaltres que habita en el passat. Però no veig clar el futur ni tampoc m’entusiasma el present, així que busque en els vells fets i glòries un bàlsam espiritual, la força que naix de la terra que em fa pensar que encara n’hi ha remei per a nosaltres, que “demà serà un altre dia”, com entreveia la repudiada Escarlata O’Hara després d’amarga plorera.

En estes festes nadalenques em ve al cap una estampa del passat, principalment invernal (però no exclusiva) que fins fa 25 o 30 anys encara formava part dels costums més arrelats del nostre poble, i de la qual no se sol parlar, per més que es mereix una atenció especial. Qui no recorda aquelles aglomeracions d’hòmens que es formàven al Pla a poqueta nit, per a anar a llogar-se o per a tractar dels diversos assumptes relacionats amb “el negoci” —és a dir, la taronja? Era una “gentà” exclusivament masculina —les dones, especialment les més jóvens, no gosaven creuar per allí—, organitzada a base de rotgles ací i allà, al voltant dels bars i casinos més cèntrics del poble (l’Olivereta, la Filar, etc.), que convertien El Pla en una espècie de pati de col•legi crepuscular de la patronal i clase treballadora agrícola local. Com els lleons dels elefants, aquell magma humà només s’apartava quan els autobusos de línia de València i Castelló feien sonar el clàxon per a avançar.

Era una estampa quotidiana que, com la dels estibadors del Grau que s’endinsaven en la mar en ple hivern amb aigua pels garrons, ha anat desdibuixant-se amb el passar del anys, com tantes altres. Aplega el dia en què te n’adones que allò ha desaparegut per sempre més, i és l’hora de les mitificacions. He buscat fotos per a ensenyar-li-les als meus fills i penjar-les ací, però no n’he pogut trobar.

Encara era un xaval, i recorde com m’impressionava quan, camí de casa, havia de travessar aquella massa de gent, que empestava a picadura barata, celtes curts o puret caliquenyo. Probablement influenciat per la pel•lícula La ley del silencio de Brando/Kazan, no diré que em feia por, però quasi. Ho trobava inquietant, una concentració de treballadors de la gleva, com terrelloners a punt de moure en manifestació per a reclamar el pa dels seus fills. Les discretes indumentàries (no podien faltar boines, gorres, i algun sombreret), el murmuri de la gent, les hores de capvespre o la foscor de la nit, accentuaven el dramatisme i la negritud d’aquell espectacle autènticament medieval (no com eixes carnestoltianes fires homònimes d’ara) que havia lograt sobreviure als entrebancs de la història per a aplegar als nostres dies.

Aquell era un mercat de contractacions i d’ocupació, tant de xicotets propietaris com ara de proletaris d’alicata i lligó o “de maquineta”, gent entre la qual hauria resultat quasi impossible trobar, aleshores, un estranger. Collidors, regadors, empeltadors, etc., oferien els seus servicis als propietaris, i sobretot allí es realitzava la compravenda de les produccions citrícoles i es tancaven tractes. Era un mercat del treball però real, tangible. Frases com “Ves al Pla i busca o parla amb fulanito, a vore si vol comprar-nos la taronja...” són història, però encara ressonen en moltes cases de Borriana. Es feien tractes de tu a tu, sense intermediaris ni juraments, en què valia més la paraula i un apretó de mans que qualsevol document escrit. Els professionals del dret laboral no podrien fer res en un món com eixe.

La nostra ciutat ha anat evolucionant distanciant-se més i més d’allò que li ha donat prestigi i de menjar durant moltes generacions. Però hui encara n’hi ha horts de tarongers, encara cal regar, tallar, adobar, apuntalar, collir, fumigar … Com és que ha desaparegut aquell mercat ad hoc que diàriament es feia i es desfeia al Pla, si encara segueix éssent necessari?

La resposta és que només han canviat les formes: aquell mercat del treball subsisteix però invisible, sense aquella presència física, real, que el feia tan singular. La generalització de les telecomunicacions i sobretot l’aparició en escena d’intermediaris (cooperatives, empreses diverses de contractació) han substituït aquelles relacions contractuals directes, assumides hui per nous sectors professionals. Hi hagué una etapa de transició prèvia a la seua desaparició, en la qual les colles de treballadors van anar abandonant el Pla per a reunir-se als comfortables bars de la zona, sobretot l’Olivereta i l’enyorat saló-bar de la primera planta de la Caixa Rural, que tanta vida donaven al poble.

El món laboral canvia, es fa més complexe, i estos canvis tampoc són aliens a l’interés de l’estat per controlar-ho tot a través dels convenis col•lectius. Potser caldria preguntar-se si allò de llogar-se al Pla era … massa llibertari? Bé. En qualsevol cas algú ha d’ocupar-se de recordar que no sempre les coses han sigut com ara, i que hi havia un temps en què un poble era com una gran caaasaa, que albergava una encara més gran i extensa famíliaaa ...

Ple d’eixe esperit nadalenc,
sense excloure el gos ni el gat,
vos desitge felicitat.
(Ara sí: açò s’ha acabat.)