elperiodic.com
SELECCIONA IDIOMA
Castellano
Per Roberto Roselló
Parotets i Xuplamel·los - RSS

<i>A la recherche du verd perdu</i>

    Molt de tant en tant es deixa caure per ací Guerau, un vell amic resident a Cambados, la capital de l’albariño, amb qui sempre tinc el plaer de xarrar. El seu DNI i els sentiments acrediten que és un “burrianero” de soca, però de la diàspora. Ambdós som de la generació BBB (buris baby boom), compartim molts records d’aquest poble nostre que ens va vore créixer, i potser també una certa visió idealitzada amb un puntet d’inevitable nostàlgia, alimentada pel temps i la distància.

    - Malgrat que visc tot l’any ací, jo sent la mateixa enyorança pel nostre poble que tu.

    -És que tu eres un retroadicte, Roberto, un viciós de la cosa viejuna. A totes hores se t’ha perdut alguna cosa al paradís perdut. Potser encara tindries futur exhibin-te als barracons de fira com una mòmia bigotuda i anacrònica!
     
    Ben bé sap Guerau que jo tampoc no sabria viure fóra del present, més interessant que el passat, sempre idealitzat per la traïdora memòria. Però com ell no viu ací, oblida que l’enyorança no només es nodreix de records sino també d’insatisfaccions: és un monstre que creix i s’alimenta del descontent i de la perplexitat que ocasionen la vida i les experiències quotidianes. Vos contaré un cas ocorregut l’altre dia.

    La cosa és que se m’esgotava el mes d’abril sense haver pogut detectar encara l’emborratxadora fragància nocturna dels tarongers en flor. Les fresques temperatures de les darreres setmanes pasqueres i un lleuger refredat, a més de les fanecades de tarongers que s’han endut per davant els PAIs que castiguen el meu barri mariner del Grau, han sigut els presumptes responsables d’aquesta ‘crisi olfactiva’ —a sumar a la crisi econòmica— que estic patint. La primavera equinoccial es cel•lebra al nostre poble amb olor de pòlvora. Però a mi, la que em fa sentir viu i em remou els budells és l’aromoteràpica primavera d’abril, la dels tarongers florits, un infalible elixir de joventud, probable ingredient secret del torbador perfum que  J. B. Grenouille —el personatge de Patrick Süskind—, s’emportà a l’altre món.

    Després que les autoritats mundials hagen reconegut que el canvi climàtic no és el responsable de la mort de Manolete, calia també descartar-lo com a responsable d’aquest abril robat que em preocupava, i així vaig decidir pegar una volteta pel terme en companyia de la meua dona. I com sol dir-se, d’aquella excursió vaig poder extraure una bona notícia i una mala notícia. La bona és que el meu nas és culpable d’una falsa alarma: la flairosa flor dels cítrics segueix sent una festa per als insectes mel•lífers, embalsamant l’atmosfera dels capvespres d’abril amb el seu dolcet verí. La mala notícia, no per més sabuda menys preocupant, és que al nostre terme … ja no el coneix ni son pare! A açò em referia adés, parlant del meu amic Guerau, quan deia que la cruga realitat és el motor que inspira idealismes i nostàlgies.

    Trobar hui un hort de cítrics en òptimes condicions fitosanitàries i amb bon control de males herbes resulta cada volta més difícil. Què s’ha fet, per exemple, d’aquella pigmentació lauroide dels horts de nàvel? El terme de la Plana és hui d’un color que oscil•la entre el verd-periquito i el verd-Mississipí (heus ací un altre aspecte de la globalització, en aquest cas cromàtica). Hi abunden els arbres malaltissos, tocats per la tristor de la tristesa, cloròtics, moltes voltes simplement abandonats, exhibint branques de fusta morta allí on hauria d’haver fresques brotades. On són aquells tarongers de pàmpols verd-fosc —quasi negres— com el llorer, que tan meravellosament emmarcaven la immaculada blancor dels pomells de flors? (*)

    Borriana sempre ha vist el seu terme principalment com un espai de producció i de riquesa, paregut al que un vilarealenc veu quan mira les naus de fàbriques de ceràmica. La mar també ha sigut per als borrianencs una frontera inhòspita, amb la qual ha tingut poca relació històrica recent, a part de la comercial supeditada al comerç de la taronja. En despertar del bell somni del color daurat de les Hespèrides, Borriana vol tirar pel camí de la indústria turística com a alternativa de futur. O siga, que abans comerciavem amb els nostres productes, però d’ara endavant el producte que vendrem som nosaltres mateixos.

    Açò requereix d’una adaptació mental de part nostra (sempre hem viscut ben  tranquils i ningú ens ha ensenyat a ser observats com a aborigens ni a comportar-nos com a cambrers) i una d’econòmica: inversions per a posar en valor els productes turístics que venem. Potser en este punt no hem sabut vore encara les potencialitats del nostre terme i el futur turístic dels horts de tarongers, per no parlar del cada volta més depauperat i abandonat patrimoni arquitectònic rural.

    Per a potenciar el turisme de platja tenim nombrosíssims exemples i models a seguir. D’altra banda les esglésies, els museus, el comerç i l’arquitectura local estan molt bé, però tot resulta un poc dejà vu per a l’eventual visitant. Potser la millor carta que ens queda per jugar a Borriana siga el terme i les seues possibilitats turístiques, compatibles amb una citricultura activa: tot un món encara per descobrir!

    Salvem els horts de cítrics i el terme! Séquies, alcries i molins al poder! Per què no lloguem alcries o molins rehabilitats per al puixant turisme interior dels ponts de Pasqua? Translladem la volta a peu a les ermites al mes d’abril, en plena explosió floral dels tarongers (vegeu com es promociona el valle del Jerte). Enregistrem la denominació d’origen “canella de Calamecus de Borriana” (com la orxata d’Alboraia) per a donar-la a conéixer al món i fem del Racó de l’Abadia el Bulli de la recuperació econòmica de Borriana. No es podria organitzar una “Canella World Race”? La competició podria partir del nostre Club Nàutic i remontar el Tàmesi i el Sena fins aplegar a París i Londres, on els guanyadors serien rebuts amb globus aerostàtics de colors i tothom que s’hi acostara podria fer una degustació gratuita dels nostres productes gastronòmics.


    --------------------------
    (*) Aquesta frase m’ha eixit ben cursi, però com sóc un poc coent he decidit no retocar-la.


     
    Elperiodic.com ofereix aquest espai perquè els columnistes puguen exercir eficaçment el seu dret a la llibertat d'expressió. En ell es publicaran articles, opinions o crítiques dels quals són responsables els mateixos autors en tant dirigeixen la seua pròpia línia editorial. Des d'Elperiodic.com no podem garantir la veracitat de la informació proporcionada pels autors i no ens fem responsables de les possibles conseqüències derivades de la seua publicació, sent exclusivament responsabilitat dels propis columnistes.
    comentaris 3 comentaris
    PACO VENTURA
    PACO VENTURA
    11/05/2009 10:05
    Per Roberto i Guillem

    ¡Hola, amics! Desconec, perqué per "política" sols coneixia a la meua sogra, si els dirigents (polítics al cap i a la fí) mouran o no mouran fitxa, però el que si tinc clar es que els "falta cap" (es un dir) per poder tindre idees i fer raonaments com els vostres. Molt bó, Roberto, alló de "l'agricultura ecoturistica". Jo he vingut fa uns dies d'Italia i en un manil que vaig comprar, s'exlica com es fa el "limoncel.lo", i en venen "mogolló", tan de manils com de limoncel.lo. Jo pense que deuries patentar-la, pues si esperes que ho façen els dirigents, ens la poden "retallar" per la crisi, i quedar-nos tan sols en alló que ara mes ens se veu, o siga, en "agri-cul ecoturistica". Un abraç per als dos

    Pujar