elperiodic.com
SELECCIONA IDIOMA
Castellano
Per Roberto Roselló
Parotets i Xuplamel·los - RSS

Pobres sapos

    A la llarga llista de males notícies i pijors auguris sobre el futur (desplom de la Borsa, l’atur que s’envola com un catxirulo, cementeris nuclears, bombes atòmiques d’aiatolàs il•luminats, lladres i okupes rurals instal•lats en l’impunitat, etc.) faltava l’altre dia la irrupció en els mitjans de comunicació del Vigia de Occidente, Chema Ansar, sobrevolant en cercles sobre el president Zapacella, ressuscitant vells eslogans (“España no va bien”, “Sr. Rodríguez Zapatero: váyase!”). Uff! Permeteu-me fugir de l’hecatombe: m’abellix parlar … de sapos!

    Començaré per demanar disculpes als tiquismiquis per convertir en protagonista una criatura per a molts repulsiva (no ho és gens per a mi, i a més, està en la línia que inspira aquesta secció), i per utilitzar amb descaradura el castellanisme “sapo” (d’ús generalitzat al nostre poble) versus gripau o d’altres denominacions.

    No diré que els sapos siguen història i passat al nostre terme, però és indiscutible que, víctimes primer del lligó dels nostres iaios, després dels rotovator, i finalment dels tòxics fitosanitaris i dels vehicles de quatre rodes, actualment ja no se’n veuen com abans. A la carretera del Grau, els dies plujosos de tardor se’n contaven per centenars, brutalment esclafats sobre l’asfalt pels cotxes, un dia sí i l’altre també. Però ja fa un cafís d’anys que aquest cruel espectacle no es repeteix, i no sé si alegrar-me o entristir-me.

    De coloració terrosa, críptica, perfecta per a passar desapercebuts entre els tarrossos de l’hort, el sapo vulgar és altament beneficiós i un perfecte aliat de l’agricultor. Depredador que sap utilitzar ràpids moviments de llengua, és un infatigable devorador de formigues, aranyes, llambruixes, cargols, etc, credencials que, no obstant, mai li han valgut molta estima popular, encara que vivim (o viviem) de l’agricultura.

    Tan escasses simpaties són degudes al seu aspecte berrugós i poc agraciat: condemnat per lleig, tot i que a mi em pareixen molt més guapos que alguns (es) famosos (es) de la tele operats de cirurgia estètica. Se’ns ompli la boca quan diem que “la bellesa és a l’interior”, però només són paraules buides. Hipocresia rima amb camanduleria.


    També insensibilitat rima amb imbecilitat, i potser aplegue el dia en què hajam lograt exterminar-los, per més que figure com a espècie protegida en el Catàleg Valencià d’Espècies de Fauna Amenazada (decret 32/2004, però n’hi ha d’anteriors). Amb tot, de poc li valdrà al pobre bitxo, a la vista de tants incumpliments consentits com es perpetren contra la legislació mediambiental. Qui ha dit que la societat sempre va per davant dels legisladors? Una ximpleria, un topicàs més.

    En no ser veloç ni àgil com la tímida granota, ni tindre la pell protegida de plaques ni de punxes per a dissuadir els seus enemics, el sapo s’ha adaptat mitjançant una estratègia defensiva conductual (s’unfla per a paréixer més temible) i química: du glàndul•les verinoses en la pell que irriten la boca de qui gose pegar-li taco. La paraula “verí” ha derivat en “viri”, d’on naix l’arrelada superstició segons la qual els sapos “te tiren el viri”. És una infàmia, una exageració instrumentada pels seus enemics humans.

    De xiquet no els tenia por ni fàstic, però sí que m’imposaven respecte. Quan caminaves per l’hort era normal trobar-te alguna sapa (les femelles són mes grans que els mascles —fan més d’un pam—, i més encara les valencianes!) ajocada a l’ombra d’algun taronger. El millor que podies fer era llevar-te el barret, dir-li “bon dia” i no molestar-la. En passar els anys vaig aprendre a mirar-me’ls amb simpatia, i els agafava sense aprensió. És un animalet tranquil i bonàs, inofensiu, de mirada entre trista i somnolenta, ulls prominents i rogencs de pupil•les horizontals. Recorde la sensació de contacte del seu abdomen moll i fred (molt fred!) sobre la palma de la mà. Això sí: el que no he fet mai és intentar besar-los … per si es transformaven en príncep o en Carmele Marchante i em donaven un esglai. I a més perquè el seu verí pot irritar-te els llavis o els ulls si no et llaves les mans amb aigua i sabó després de l’experiència tàctil.

    Mentre que la granota mai no s’allunya de l’aigua, el sapo és un solitari de costums erràtics, tot i que per a reproduir-se sol tornar al mateix lloc on va nàixer, com en el tango. Allí serà la posta, que consisteix en uns cordons de minúscucls ouets negres fixats a la vegetació aquàtica, d’on naixeran els cullerots (dits “samarucs” a Borriana), que es metamorfosejaran més endavant en sapets.

    El folclor i els contes de fades han fet del sapo un subjecte del mite de les falses aparences. Com en ‘La bella i la bèstia’, o en ‘El patito feo’, el contingut —que roman ocult— sempre és millor que el continent, i només els elegits sabran vore-ho i així obtindran la merescuda recompensa. Aleshores, caldrà esperar la redempció per part del temps que tot ho cura (l’ànec/cigne), o bé del màgic bes de la xica perquè el sapo esdevinga un humà epidèrmicament aceptable.

    Sempre he pensat que si el sapo poguera triar un desenllaç del conte al seu gust, el happy end d’un mascle seria que la bella princesa es transformara en una gruixuda i poderosa sapa. O bé, si es tractara d’una sapeta, que la xica es transformara en un enamoradís, romàntic i ben plantat “sapo cancionero”, com aquell de la cançó de Mª Dolores Pradera:

    Sapo de la noche, sapo cancionero
    que vives soñando junto a tu laguna,
    tenor de los charcos, grotesco trovero,
    que estás embrujado de amor por la luna.

     

    Elperiodic.com ofereix aquest espai perquè els columnistes puguen exercir eficaçment el seu dret a la llibertat d'expressió. En ell es publicaran articles, opinions o crítiques dels quals són responsables els mateixos autors en tant dirigeixen la seua pròpia línia editorial. Des d'Elperiodic.com no podem garantir la veracitat de la informació proporcionada pels autors i no ens fem responsables de les possibles conseqüències derivades de la seua publicació, sent exclusivament responsabilitat dels propis columnistes.
    comentaris 10 comentaris
    pp
    pp
    18/02/2010 06:02
    Nobleza obliga y cuando es agena requeteobliga

    Sr Jo. Le agradezco sinceramente su generosidad. No resulta faci,l despues de sesenta y dos años reconocer codigos. Doce años de burrianero, siete de catalán y mucho, muchisimos de uruguayo. Son muchos años.Pero, el lugar en donde nací, por madre la conocí. Espero podamos coincidir en "Con supermiso" o en cualquier otra columna. Mi Email -paco@adinet.com.uy

    Pujar