Plomers de tardor (I)

Una de les activitats predilectes de l’inici del curs escolar és col•leccionar fruits i productes naturals de tardor. Iaios i pares, en el paper d’improvisats naturalistes, ajuden feliços els seus xiquets arreplegant mangranes, carabasses, moniatos, codonys, caquis, alborços, avellanes, panís, rovellons, etc., Són els productes del temps de la “pelà de la panolla” —que diria el Bessó—, que fornits de mosaics de fulles momificades d’estranys colors, formen un magnífic mostrari de la natura que adornarà les aules en expositors, murals i cistelles.

L’escola de la meua època, reflexe de la societat a la qual pertanyia, no era tan lúdica (algú ha dit que el principal reprotxe que podia fer-se-li al règim de Franco és que no tenia sentit de l’humor), era molt més severa, i els primers freds de l’any no anuciaven precisament cap poètica de la natura, sino més bé l’enutjosa moquita penjant i les probables picors dels prunyons, fills d’un hàbitat escolar tercermundista, sense calefacció. Però teniem el carrer, eixa pàtria hui soterrada davall de l’asfalt i dels cotxes. La festa de la tardor que els escolars actuals viuen tutelada, nosaltres la viviem pel nostre compte, al marge de l’escola i dels mestres.

D’eixa època era i és la fira de l’acsiamo, una fita estacional de referència, sobretot perquè és dia festiu a poc d’haver començat el curs. En temps antics sembla que tenia el monopoli –o quasi-- de certs joguets i llepolies, com ara les tradicionals pilotetes amb cordell de goma. Jo xalava rosegant canya de sucre, panolles de panís rostides o pomes de fira, que també són fruits de tardor. L’acsiamo és una tradició encara viva –com tothom sap— però amb un destacat accent religiós i gastronòmic (les calderes, la “paraeta” dels tarrons), i per tant és una festa fonamentalment per a adults.

Per aquesta època, com volent despedir l’estiu, floreixen les canyes de diverses espècies, especialment la canya vulgar, tan potent en el nostre paisatge de la Plana. També maduren els llidons, aconteiximent que de xiquet esperava ansiosament per a fer-me amb un arsenal de canuts de canya de diferents calibres i llargàries, temibles sarbatanes que no tenien res que envejar les dels indis amazònics (*). La diferència estava en la munició: els indis llançen dards untats de mortífer curare, i nosaltres innocus pinyols o granets d’arròs. Això sí, no tan innocents com puga paréixer, si són llançats a gran velocitat i alcancen algun punt sensible de l’anatomia humana.

  

Els llidons, que als xiquets ens pareixien un menjar celestial, són en realitat tot pell i pinyol. Després de rosegar-los per a aconseguir una peça de munició perfecta, et quedava en la boca aquell inoblidable sabor, més dolcet com més negra i madura era la drupa, més aspre com més groga. Potser aquells canuts de canya no haurien servit per a lograr grans caçeres d’animals arborícoles amb què alimentar una tribu de Papúa Nova Guinea; però la punteria necessària per a fer blanc en el cap d’algú a més de 15 metres i deixar-li la tòtina o la galta més coenta que un all —i després dissimular—, és un art que no s’improvisa, una habilitat quasi olímpica de la qual podien presumir alguns. També era una tentació irresistible, si tenim en compte que duiem pantaló curt, i les cuixes oferereixen al tirador un blanc amb moltes possibilitats.

Sabent que en aquella època qualsevol podia parar cepets impunement, o utilitzar una escopeta de perdigons com un joguet i disparar-li a qualsevol animal de ploma, pèl o escama sense sentir-se culpable, resulta curiós que al col•legi tinguerem prohibit dur els canuts, ni que fóra al pati a l’hora de l’esplai. Un amic meu se’n fabricava uns que li cabien amagats dins del puny, i podia fer maleses des del pupitre sense ser pillat (com eixos tiradors d’elit que guanyen guerres ells sols), aprofitant que el profe es girava de cul als pupitres, o massacrant els companys aprofitant el dramatisme del monacal i obligat silenci durant els períodes d’estudi. Açò ficava nerviosos els mestres, i per això es van prohibir estes pràctiques gamberroides. Quant a les pilotetes “boomerang” (de cordell de goma ) de la fira de l’acsiamo, si volies competir fent-la rebotar en la palma de la mà (a vore qui en feia més de seguides), o calfar-te amb algú a pilotades, el duel tenia que ser en horari extraescolar.

-T’espere al carrer.

La nostra gent demostra no tindre escrúpols en imitar i copiar sense esme, sobretot quan es tracta de les festes d’altres localitats. Sense anar més lluny, vegeu les falles o les creus de maig. AScàs serà aquest un signe d’identitat del borrianenc? He sabut que a les nostres festes de la Misericòrdia es fa també un concurs de llançament de pinyols (d’oliva?): un altre cas de festa importada, esta volta de Cieza (Múrcia). M’estranya que algú no haja encara dut una versió “customitzada” de la tomatina de Bunyol. Supose que serà per què les taronges fan més mal que les tomates, i són més cares. I dic jo, per què no furguem en el saquet de la creativitat, i busquem entre les tradicions que ens són pròpies? Propose resuscitar un oblidat deport autòcton: el llançament de pinyols de llidó amb canut de canya. Aprofitant que tenim grans artistes fallers, podia servir de blanc un ninot (amb cara reconeixible —o no—, de polítics —o no—), i els paticipants anar sumant punts segons li pilles a l’ull, al copró, etc. En acabant, al guanyador li correspondrà l’honor de cremar-lo. Al ninot, vull dir.
(Continuarà)

(*) Nota: Adivine quins dels tres plomers de la foto (el 1, 2 o 3) no servirà per a fer canuts.